L’amargor de la derrota

L’amargor de la derrota Juli Fernàndez Blasi Secretari d’Organització Partit Verds d’Andorra

Ja tenim un nou Consell General sortit de les urnes aquest diumenge passat. L’empat entre la dreta conservadora i l’esquerra més centrista és el color que els ciutadans i ciutadanes del país, amb dret a vot, han volgut donar a l’arc parlamentari andorrà.

El sentiment d’impotència que hem sentit ha estat tan gran que inevitablement ens ha fet endinsar en una crisi interna –humana i no ideològica– que ha fet aflorar el cansament acumulat d’una lluita constant per voler aconseguir un model social més just, democràtic i participatiu.

Els Verds no hem tingut prou suport per entrar dins del Parlament i donar suport a l’esquerra social. Això ens ha tocat molt, moltíssim… però a la vegada penso que no ho hauríem de veure com un fracàs del nostre projecte, sinó com a quelcom difícil d’aconseguir mentre no hi hagi un canvi de proporcionalitat en la llei electoral.

Ara més que mai els que creiem amb la ideologia dels Verds hem de continuar endavant, i si un de nosaltres defalleix l’hem d’ajudar a remuntar perquè la nostra feina –de ben segur– no ha estat ni estarà mai en va. Si renunciem a tot, aleshores sí que haurem perdut de debò, i d’aquesta derrota en serem els únics responsables.

Hem de seguir fidels als nostres principis, hem d’assumir la nostra petitesa i continuar treballant per aquestes 466 persones que han validat la nostra dedicació i sacrifici. Tots i cadascun de nosaltres som imprescindibles, per la qual cosa no podem caure en el parany del desencant fàcil.

La Isabel Lozano és el pilar dels Verds d’Andorra, de la mateixa manera que també ho són la resta de companys i companyes d’ICV –i també els nostres companys europeus– perquè la ideologia tampoc té fronteres. Així, doncs, no tirem per terra una feina feta –que ha estat molta– i pensem amb el potencial humà que podem continuar oferint a la societat, al nostre país i al món sencer.

Motivem-nos per tal del continuar lluitant i no oblidem les paraules que Sol Gasch d’Iniciativa per Catalunya Verds a la Seu-Alt Pirineu va dir, fa tot just uns dies –”és meravellós sentir l’orgull de ser d’esquerres i ser dels Verds”– en una conferència duta a terme al Consell Comarcal de l’Alt Urgell sota el lema Una altra Europa i una altra Andorra són possibles.

© 2009 Juli Fernàndez Blasi
Secretari d’Organització del Partit Verds d’Andorra i Membre del Consell d’Administració de la CASS.

Aquest article fou publicat per el diari El Periódic d’Andorra el dia 01 de maig de 2009, en la secció La Finestra oberta

Filed under: Política , Andorra, Bipartidisme, canvis, Constitució, eleccions, Govern, il.lusió, Política, Verds

Entrevista Isabel Lozano (El Periòdic d’Andorra)

“El problema no el té el nostre programa, sinó part de l’electorat”” Isabel Lozano Cap de llista Partit Verds d’Andorra

Els Verds es presenten per segona vegada a unes eleccions generals. Des d’aquell 2005 en què Isabel Lozano va concórrer als comicis com a cap de llista, els ecosocialistes s’han anat fent un lloc en el panorama polític. Van aconseguir un representant al consell d’administració de la CASS i, tot i no obtenir representació, van millorar sensiblement els seus resultats a les eleccions comunals del 2007. Lozano afronta la cita amb les urnes amb el repte d’aconseguir que els Verds entrin a la Casa de la Vall.

–¿En aquests quatre anys els Verds s’han tret de sobre l’etiqueta de partit radical?
–El que hem aconseguit en aquests quatre anys és que ens vegin seriosos, responsables, amb una línia clara i que continuem defensant els mateixos projectes. Nosaltres no canviem ni ens hem canviat la jaqueta, no hem pactat i hem guanyat el premi a la constància.

–¿És un actiu el fet de no haver pactat amb ningú?
–Sí, perquè en nosaltres sempre ha primat la ideologia per sobre de les cadires. Sempre ho hem dit i crec que ho hem demostrat.

–¿Tenen un programa molt atrevit perquè saben que no governaran?
–El nostre és un programa europeu, en la línia dels programes dels partits verds europeus, inclús menys extremista en alguns aspectes, i fora d’Andorra és un programa normal que no provoca cap disbauxa. El problema no és el programa, sinó una part de l’electorat.

–¿Quina part del programa destacaria: les propostes més cridaneres o les polítiques socials?
–Tots els aspectres són punters. Hi ha punts del nostre programa que si els veiessin a altres països es farien un fart de riure, perquè tenim unes lleis laborals més pròpies del segle XIX que del XXI i en pràctiques mediambientals estem molt lluny dels països nòrdics, per exemple. Sí que hi ha temes, com l’eutanàsia, que està damunt la taula a tots els països d’Europa, però considerem que som ciutadans europeus i que, per tant, també ens els hem de plantejar.

–¿Propostes com ara l’eutanàsia, l’avortament o el matrimoni gai no poden crear una crisi institucional amb el copríncep episcopal?
–Un país on un de cada dos embarassos acaba en un avortament, té un problema social molt greu. Per tant, a mi les crisis institucionals em preocupen molt poc; el que hem preocupa és com no som capaços de donar solucions a persones que es queden en estat de manera no desitjada. Em preocupa que no es pugui conciliar la vida laboral amb la familiar, que moltes persones no tinguin mitjans per tirar endavant un fill. El problema institucional amb el copríncep és relatiu. Pel que fa al matrimoni homosexual, creiem que tots els ciutadans són iguals i que no els podem discriminar segons la seva tendència sexual i sobre l’eutanàsia he de dir que no li desitjo a ningú que es trobi en una situació com aquesta.

–¿Com valora el fet que siguin l’única formació que continua apostant per determinades propostes?
–Perquè som l’únic partit que parlem dels ciutadans, de tots, no només dels que tenen un passaport i poden votar. A més, allò que aprovem als congressos ho incorporem al programa i no es deixen fora per motius electorals. Si això no ens porta un rèdit electoral, ens és igual, perquè el que compta són les persones i no pas les cadires.

–¿Sotmetre les qüestions clau a referèndum no és una manera de rentar-se les mans?
–No, ho proposem des de l’altra òptica: una persona, un vot, cosa que no passa amb la representació que tenim al Consell General. Segurament, seria més senzill aprovar aquestes reformes si ens regíssim pel principi d’una persona, un vot. A més, no fer-ho seria donar un xec en blanc als polítics ni als partits. Hi ha moltes coses que s’haurien de decidir per referèndum. Potser no cal fer-ne tants com a Suïssa, però està clar que s’hauria de consultar el poble molt més sovint.

–Diu que en dret laboral estem al segle XIX, però ¿no seria millor fer propostes menys radicals perquè la realitat anés evolucionant?
–Ja hem perdut massa temps i les persones que es troben, per exemple, en circumstàncies laborals negatives, ho saben molt bé. M’agradaria veure un estudi sobre els problemes psicològics que algunes persones poden arribar a tenir per problemes laborals. Quan parlem de l’atur, dubto molt que Jean-Marie Le Pen a França el qüestioni i quan he parlat amb persones del PP a Espanya es queden molt sorpresos que no tinguem assegurança d’atur. Algú ha de dir les coses pel seu nom i nosaltres ens limitem a dir les coses pel seu nom.

–¿Quin model d’assegurança d’atur proposen els Verds?
–Un bon model seria el que tenen a França, on després de la segona demanda de treball, estàs obligat a acceptar la feina. D’altra banda, la prestació s’hauria d’anar reduint a mesura que avança el temps. En el cas d’Andorra, a més, no és gaire complicat, perquè som poca gent i es podia regular amb facilitat. Si fa quatre anys haguéssim pensat en el futur, i no com fan alguns que només pensen en el proper cap de setmana, avui tindríem una borsa amb uns diners que podrien ajudar a pal.liar el problema de l’atur.

–Alguns diuen que allà on s’ha implantat l’atur el nombre de desocupats augmenta considerablement…
–Potser és que en aquests llocs, com Liechtenstein, feien com fem nosaltres aquí: si no tenies feina, no tenies permís de treball i aleshores agafaves les maletes i marxaves.

© 2009 IAGO ANDREU i ENRIC GUINART El Periòdic d’Andorra

Filed under: Drets, Economia, Immigració, Joventut, Política , Andorra, Constitució, Drets Humans, eleccions, Govern, il.lusió, Immigració, Política, Verds

Entrevista a Isabel Lozano (BONDIA)

Isabel Lozano

“Podem ser una força dins el Consell que afavoreixi la ciutadania” Isabel Lozano Cap de llista Partit Verds d’Andorra

Els Verds d’Andorra es presenten a aquestes eleccions amb el gran repte d’aconseguir representació al Consell General, i ho fan amb una campanya centrada, precisament, en la petició al ciutadà del vot útil. Ells defensen que són aquest vot útil perquè farien arribar la veu de la ciutadania al parlament. Les qüestions socials, determinats canvis en les lleis i el medi ambient són alguns dels pilars del seu programa.

Heu plantejat una campanya basada en el missatge que els Verds són el vot útil. ¿Per què?

Nosaltres vam triar el teu vot útil perquè pensem que al Consell és necessari que hi hagi una diversificació. Hem vist unes sessions de Consell en què un partit minoritari ha coaccionat bastant les polítiques del Govern. Pensem que si nosaltres haguéssim estat al Consell, moltes de les polítiques no s’haurien aprovat i hauríem pogut treballar per afavorir uns canvis que eren necessaris i importantíssims en aquells moments.

A més, pensem que la nostra força al Consell ha de ser de portar les reflexions dels ciutadans i fer unes lleis més adequades a la realitat social. Per això vam creure que és important que els ciutadans votin i que votar els Verds no és votar una opció que no tindria cap força, sinó al contrari, que pot ser una força dins el Consell que afavoreixi la ciutadania i el benestar de la majoria dels ciutadans.

Aquesta campanya també està concebuda molt de tu a tu, sense grans actes. ¿Com esteu fent arribar el vostre missatge a la gent?

Som un partit europeu, som bastants europeus en la manera de treballar i de fer. A Andorra tots ens coneixem i tampoc no cal fer les coses a l’americana, sinó que hem d’arribar al ciutadà d’una manera més propera, que ens conegui, que vegi com som, qui som i que les propostes que fèiem fa quatre, sis anys, avui són de primera actualitat, i que la nostra visió tenia molt de futur fa quatre anys i que ara és una realitat.

El vostre objectiu és entrar al Consell General. ¿Com veieu aquesta possibilitat?

És possible i nosaltres treballem per aconseguir-ho, i després és el ciutadà qui ha de decidir. Estem en uns moments en què és importantíssim que els ciutadans pensin el que votaran perquè el futur dels nostres fills és a la seva mà, d’una part dels ciutadans que voten.

En canvi, deixem una part molt important dels ciutadans sense aquesta veu, i és molt important en moments de crisi que realment hi hagi una veu que sàpiga defensar els interessos d’una gran majoria de ciutadans, perquè a Andorra hi ha gent amb diners però també n’hi ha molta que té molts problemes per arribar a final de mes, i per poder defensar això s’ha de conèixer de primera mà, i nosaltres ho coneixem. Som independents, no depenem de cap grup de pressió ni de cap família, i coneixem els problemes de primera mà.

Heu manifestat que el vostre programa està basat en tres grans eixos. ¿Quins són?

Nosaltres sempre, des del primer dia, parlem de justícia social perquè un dels grans problemes socials que té el país és el de l’habitatge, i el problema de les pensions, d’arribar a final de mes, de no tenir una feina assegurada, de no tenir un subsidi d’atur. En l’estadi en què estem hauríem de tenir una societat més afavorida en aquests aspectes i tenim en canvi lleis que s’atansen més al segle XIX que al XXI. És un gran treball que queda per fer.

També parlem de medi ambient. Nosaltres pensem que parlar de medi ambient és parlar d’economia, i podríem obrir noves branques econòmiques mitjançant la sostenibilitat i reestructurant la construcció que ja tenim.

¿Com es podria fer?

Per exemple, amb els treballs per fer edificis sostenibles generaríem feina. A més, un turisme responsable, un turisme en què el medi ambient sigui la base perquè ens vinguin a visitar, també pot ajudar a rellançar l’economia. Hem vist que el model actual està bastant esgotat, i aleshores ens hem de plantejar una nova visió del turisme que podem oferir.

L’altre eix de què sempre parlem és la democràcia participativa. Hem de canviar moltes coses que fins i tot plantegen problemes de canvis en la Constitució. Pensem que un ciutadà ha de ser un vot, que hem de canviar el sistema electoral, i això és imperatiu.

Després, seguint les recomanacions d’Europa, que és el que ens sembla més assenyat, és que el període màxim per obtenir la nacionalitat andorrana sigui de deu anys i indiscutiblement pensem que el sistema en les eleccions comunals també s’ha de canviar perquè no és representatiu i s’ha de donar el vot als residents. Una persona que fa cinc anys que està al país i que paga els seus impostos ha de tenir dret també a triar les persones que administren la seva parròquia.

Si vosaltres aconseguíssiu la representació al Consell General, ¿quins problemes creieu que caldria solucionar d’una manera més immediata?

Indiscutiblement, pel que fa a l’habitatge, la solució no és fer més habitatges, ni fer habitatges socials, perquè nosaltres estem en contra de crear guetos socials i habitatges socials a 600 euros, que no són socials.

Hi ha molts pisos buits i el treball del Govern és parlar amb els propietaris d’aquests habitatges i que tinguin una imposició que quedaria directament desgravada per haver-los posat en una borsa d’habitatge social. Cal recordar que el preu del lloguer no pot ser mai superior al 30% dels ingressos.

Avui en dia a Andorra tenim un problema molt important, i és que hem de treballar homes i dones per pagar els lloguers o la hipoteca. També es podrien vendre pisos a preus més socials per a persones que poden accedir a la compra, cosa que solucionaria molts problemes. Moltes vegades també el problema per poder tirar endavant la petita empresa és el preu dels lloguers. Aquesta bombolla immobiliària que es va crear amb els preus fora de tota lògica ens està perjudicant a tots.

Abans esmentava també la qüestió de les pensions. ¿Quina és la vostra proposta?

Creiem que hi ha persones que han de rebre ajuda per tenir una pensió digna. Avui en dia demanen que el salari mínim estigui fixat en 1.200 euros i hem de veure com ajudem les persones que tenen una família monoparental, amb discapacitats, per assegurar que tinguin una pensió mínima digna…

També fa falta ajudes per a les persones grans, perquè si pagues un lloguer de 600 euros i en guanyes 900 difícilment pots viure. És important que el barem per a les ajudes estigui en 1.200.

També reclamem que s’apliqui l’IPC de manera directa perquè hi ha moltes vegades que no s’aplica i conec moltes persones que fa anys que no els han augmentat el salari. I quan hi ha crisi això s’aprofita.

Tenim el handicap que no hi ha convenis col·lectius i no et pots asseure a negociar, ha de ser la persona de manera individual qui ho faci, i moltes vegades calla. Això s’ha d’acabar perquè no és normal, fan falta uns convenis col·lectius. Els treballadors han de poder dialogar i sentir-se recolzats.

Avui en dia tots sabem que hi ha un nombre de persones amb problemes psicològics per culpa del mòbing i, en canvi, no hi ha manera de poder-se defensar, i per això he dit que estem més a prop del segle XIX que del XXI. Crec que els empresaris s’ho han de mirar, tot això.

Pel que fa a la dona, concretament, defenseu una llei d’igualtat i poseu sobre la taula la despenalització de l’avortament.

Ens sap greu que Andorra sigui un dels països que té una taxa d’avortament més alta, i la qualitat de vida, la possibilitat de conciliar la vida laboral i familiar, és molt difícil, i això provoca que els avortaments siguin elevats.

Publiquem sovint les xifres que ens donen de Catalunya, que són una part mínima dels avortaments que hi ha, perquè cal sumar-hi les d’altres comunitats, les de França o Portugal, i quan veus la problemàtica que tenim cal donar-hi solucions. No és només la informació, sinó moltes persones no avortarien si sabessin que tindran unes ajudes, perquè quan parlem dels tres supòsits em fa molta gràcia, perquè el quart és el que provoca més avortaments. No siguem hipòcrites i la moral fem-la servir per ajudar les persones, que no hagin de passar per aquest trauma.

Pel que fa a la llei de paritat, encara hi ha unes desigualtats molt grans. Ara la demanem per a la dona, però qui sap si d’aquí a un temps la necessitarem per als homes. Som el 50% de la població i hem de tenir el 50% de poder, sigui polític o econòmic. Avui en dia una dona encara guanya un 30% menys que un home i és molt difícil que opti a un càrrec, perquè treballa molt però els càrrecs els tenen els homes.

Una de les qüestions que està centrant la campanya és el model fiscal. ¿Quina és la vostra proposta?

Jo crec que centrar la campanya en aquesta qüestió a alguns ja els va bé, però el ciutadà del carrer aquesta és una de les mínimes preocupacions que té. Necessitem un IVA com hi és a tots els països, perquè voler que Andorra sigui la reserva espiritual d’Occident amb coses canviades de nom… L’IVA existeix a tot arreu d’Europa, són impostos que saps que els has de pagar i solucionarien moltes coses a les persones que volen invertir a Andorra, perquè si el comparen amb una altra imposició sàpiguen de què es tracta i puguin fer una comparació entre un país i un altre.

Treure tants impostos variats i posar un IVA és tenir una mica de seny, treballar amb seny i posar una imposició és natural i normal. Nosaltres ja demanàvem imposició directa fa sis anys i continuem creient que és el més just i que, a més a més, compleix el que ens diu la Constitució, que és que cadascú col·labori pagant dintre de les seves possibilitats.

¿Quin tant per cent hauria de representar aquest IVA?

Jo crec que tots ens posaríem d’acord que ha de ser entre un 5 i un 5,5%. Suposo que en això no hi hauria cap tipus de problema.

¿Com valoreu la gestió que s’ha fet davant l’OCDE?

El dia que els ciutadans aprenguin i sàpiguen que la persona que evadeix impostos és un delinqüent, aleshores podrem acceptar que Andorra deixi de ser un paradís fiscal.

Nosaltres sempre hem lluitat contra els paradisos fiscals i volem que s’aixequi el secret bancari, entre altres coses per convicció, no perquè un copríncep ens hagi posat entre l’espasa i la paret. I les persones han de pagar impostos, perquè es donen uns serveis, es paga l’educació, es paga la sanitat, i el qui no ho vol pagar és un delinqüent. Si acabem amb els paradisos fiscals i amb aquesta problemàtica i el blanqueig de diners, podem resoldre molts problemes.

Vosaltres en el programa plantegeu molts aspectes que fins ara semblaven tabús. ¿Creieu que el país està preparat?

Tenim un programa europeu i a un ciutadà europeu no el sobta gens ni mica. Encara queda molt caciquisme, encara costa molt aprendre a ser ciutadans i deixar de ser vassalls. El nostre programa és europeu i no sobta ningú, no és ni radical, però el que passa és que a Andorra encara ens costa avançar, però de mica en mica ho aconseguirem, i no sobtaria a ningú.

De fet, es plantegen qüestions que fins ara no s’havien començat a debatre…

És allò que qui dia passa any empeny…, que Barcelona no està tan lluny… És pura hipocresia no voler veure la realitat i donar solucions als problemes. Nosaltres a vegades avancem a còpia de les castanyes que ens van donant des de fora… Deixarem de ser paradís fiscal perquè ens han posat entre l’espasa i la paret, i ja som grandets i hem de començar a tirar coses endavant.

També plantegeu certs canvis legislatius com ara el vot dels residents. ¿Creieu que s’hi arribarà en un termini curt?

I tant, quan jo era jove em deien que callés, que no tenia la nacionalitat, i avui em presento per a cap de Govern. Hi ha hagut molts canvis i la societat va avançant gràcies als ciutadans que lluiten. Jo crec que arribarà, i de vegades costa i és feixuc, però les coses cauran pel seu propi pes.

També defenseu canvis en la llei electoral. ¿Per què?

Quan els pobles eren petits encara s’entenia que hi hagués una part proporcional i que tots tinguessin la mateixa representativitat, però avui en dia Andorra la Vella i Escaldes són el 50% de la població, i això no es reflecteix. No és normal que un vot d’Ordino valgui per 10 d’Andorra la Vella o d’Escaldes, i això s’ha de canviar.

Crec que s’acabarà aconseguint que un ciutadà sigui un vot i crec que ja hi ha persones que tenen prou seny per parlar d’aquesta qüestió. Nosaltres fa molt de temps que hi insistim i veiem que ara hi ha molts ciutadans que comencen a estar d’acord amb nosaltres.

Finalment, les propostes que estarien relacionades amb el medi ambient en el vostre programa, ¿quines són?

Crec que ens hem de plantejar que totes les construccions a partir d’ara han de tenir uns mínims de condicions de sostenibilitat, això és imperatiu. A més, s’hauria de finançar i recolzar tota la despesa per fer canvis als nostres edificis. A Andorra hi ha molt de sol i amb plaques solars ens podríem pagar una part de l’energia que gastem, i a més no costa tant i es crearia feina.

Després hem de pensar com venem aquesta gran sort que tenim, que és la vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Crec que encara no hem sabut vendre l’orgull que representa i els viatgers en podrien gaudir. Ho hem deixat de costat i estem discutint qui fa què i no ens adonem que el turisme va cap a aquí, que no cal entrar en la guerra de preus. Hem de vendre aquesta qualitat.

La necessitat del subsidi d’atur i el retrocés experimentat aquests quatre anys en algunes lleis socials

Pel que fa a les mesures més socials. ¿Quin model d’atur defenseu ara que es parla tant de plena ocupació i del subsidi?

La plena ocupació és una demagògia barata perquè a Andorra en moltes èpoques hem tingut problemes d’atur. El que passa és que la solució era molt fàcil perquè la major part de la gent marxava si era resident i es quedava sense feina, i aquesta ha estat una de les maneres de resoldre el problema.

L’altra és que hem creat un monstre, que són vuit administracions, que han servit per ocupar persones que s’havien quedat sense feina o no que en tenien. Ara el problema el tenim perquè no podem continuar fent més grans aquestes administracions i hi ha molts andorrans que s’han quedat sense feina. Aquest problema passa a tots els països i Andorra no n’és una excepció.

És importantíssim prendre mesures, que nosaltres ja fa anys que defensem, i ja hauríem pogut tenir uns fons de reserva que hagués pogut pal·liar la problemàtica actual. A la gent no li agrada estar sense feina. I dir que els treballadors volen viure del cuento només ho pot dir una persona amb idees d’extrema dreta. Aquest subsidi és importantíssim perquè qualsevol es pot quedar sense feina.

Un altre problema que cal destacar és que quan hi ha crisi hi ha reestructuració de les empreses, i hi ha moltes persones de més de 50 anys que tindran molts problemes per trobar feina.

Llavors ¿aquest subsidi quina durada hauria de tenir?

És com a tot arreu, més o menys tens un subsidi per un any. A més està condicionat al fet que potser la primera feina no l’agafis però la segona sí…

I en matèria de polítiques socials, ¿com valoreu la feia que ha fet el Govern?

En algunes lleis fins i tot pensem que s’ha fet un retrocés. Va ser vergonyós el dia que es va aprovar la llei de relacions laborals i sindicals, a mi m’hauria caigut la cara de vergonya. Jo hi era i els vaig dir que ni l’extrema dreta recolzaria unes lleis d’aquesta mena. En això hem fet un retrocés. No m’agrada gaire mirar cap enrere, sinó cap endavant, i el que hem de fer és no cometre els mateixos errors que hem fet fins ara.

© 2009 Marta Fernàndez BONDIA

Filed under: Drets, Economia, Immigració, Joventut, Política , Andorra, canvis, Drets Humans, eleccions, Govern, il.lusió, Política, Verds

Entrevista a Isabel Lozano

per Cinta Audí
Andorra la Vella – Diari d’Andorra

“No busquem rèdit electoral, sinó que la societat canviï”

Isabel Lozano té 52 anys, està casada i té dues filles. Actualment fa de comercial i fa poc que va ser acomiadada d’una altra feina, en què havia treballat durant 35 anys. Li encanten les plantes i la lectura.

La candidata ecosocialista, que encapçala una candidatura que defensa els ciutadans i “no tan sols els nacionals”, torna a presentar-se després de l’intent del 2005. La formació aspira a tenir veu al Consell General.

Isabel Lozano Candidata per el Partit Verds d'Andorra

Per què es torna a presentar als comicis?
Nosaltres, des de fa sis anys que es va crear el partit dels Verds d’Andorra, vam presentar-nos a les eleccions generals de fa quatre anys i ja vam dir que érem una opció de futur. Estem contents perquè veiem que els altres partits s’han fet seus molts dels punts del nostre ideari. Aleshores, pensem que hem fet una gran tasca, de formigueta, de mentalitzar i de portar a la política temes que es parlaven al carrer però no als cercles polítics. Estem contentíssims que avui es parli de fer arribar el tren a Andorra o de fer una agència andorrana de l’aigua. I, sobretot, el que nosaltres dèiem que no podíem ser un paradís fiscal, avui s’ha demostrat. Hem vist també que hi ha molts que aposten perquè es canviï el sistema electoral i la Llei de transferències, i això vol dir que la nostra tasca no ha estat en va.

Personalment, per què torna a encapçalar el projecte?
De vegades es fan les coses sense pensar gaire i la política, per mi, sempre ha estat quelcom molt important. Des dels disset anys he estat una persona molt implicada políticament i això m’ha fet feliç. Jo sóc filla de la immigració, de sentir que si no estàvem contents ja sabíem on era la frontera i, avui en dia, que les coses hagin canviat i que puguem donar la nostra opinió i ser presents, per mi suposa un avenç dins de la societat andor­rana molt important.

A quin resultat real aspiren aquestes eleccions?
La nostra aspiració és entrar al Consell General i portar-hi la veu dels que no tenien veu. Perquè, no ens enganyem, a Andorra hi ha hagut una part de la ciutadania que no ha estat mai representada al parlament. Nos­altres sempre hem parlat de ciutadans, mai hem fet diferències entre uns i altres. Per això pensem que és important tenir persones a qui els costa arribar a final de mes, pagar la hipoteca, enviar un fill a estudiar a fora… són plantejaments que molts dels consellers estan molt lluny de saber quina és la realitat d’aquesta altra Andorra.

En cas que no aconsegueixin el conseller, serà un fracàs per a vostès?
En aquesta vida nosaltres no busquem un rèdit electoral, sinó que la societat canviï, que millori, que tiri endavant; aquesta és la nostra perspectiva. Som idealistes, un fet que a Andorra xoca molt perquè no és un concepte gaire acceptat; el concepte de cadires està molt estès. I ja és hora que hi hagi ciutadans que mirin pel país.

Què pensen que ha canviat durant els darrers quatre anys per aconseguir ara un escó?
Crec que ha canviat que el nostre programa, malgrat que alguns volguessin vendre com a utòpic, és un programa europeu i que es pot dur a terme. És realitzable, perquè, entre d’altres coses, cal que tots fem un esforç per canviar la situació actual del país. Però això no ha de xocar. Andor­ra està formada per gent que va haver d’anar a treballar a fora, de gent que va venir a treballar aquí… estem acostumats al sacrifici i a treballar. I això pot fer que Andorra se’n pugui sortir molt bé.

Isabel Lozano

Pel conjunt de les propostes que apareixen al programa, se senten com una formació avançada al seu temps?
Sí, hem estat visionaris. I això costa molt sacrifici. Quan veiem que ens copien el programa ens adonem que teníem raó; hi ha moltes coses que nosaltres les hem vist anys abans. Sobretot perquè no pertanyem a cap grup de pressió concret, fet que ens ha permès tenir una visió més oberta. I no cal enganyar-se, voten 20.000 persones però som 85.000 ciutadans, la majoria dels quals amb una mentalitat oberta i europea.

Però potser qüestions de les que proposen, per la mentalitat del país, semblen ara per ara irrealitzables. Com la despenalització de l’avortament.
No, que quedi clar. Això és totalment una hipocresia. Aquest és un país on un de cada tres embarassos és un avortament… i no voler parlar del tema significa amagar el cap sota l’ala! És un problema que tenim, és clar que voldríem que no hi hagués cap dona que hagués d’avortar, i menys per motius econòmics. El que ens hem de demanar és per què tenim tants avortaments, on ho estem fent malament? Perquè és molt difícil tenir fills a Andorra, perquè no hi ha suport familiar, perquè tothom treballa, no hi ha ajuts estatals… i de vegades la gent es veu obligada a fer aquest pas.

El fet que, de manera objectiva, els sigui difícil aconseguir el Govern, els fa més agosarats a l’hora de fer propostes programàtiques?
Si jo, en lloc de dir-me Isabel Lozano i ser filla de la immigració, em digués Maria i fos de Cal Pepito, segur que se’ns prendria d’una altra manera. Encara hi ha un caciquisme molt important. Les nostres propostes són tan vàlides com les de qualsevol altre, és un problema ideològic. I no són tan desmesurades. No ens enganyem, el problema és que som un partit de gent treballadora i que ha dut Andorra on és ara. Però que mai no ha rebut el reconeixement de les grans famílies, que encara continuen tenint els seus vassalls. A més, lluitem sense mitjans; els nostres recursos són la il·lusió, l’optimisme i les ganes que el país canviï.

Que es tornin a presentar amb els mateixos candidats de les comunals pot fer pensar a la població que no hi ha més aspirants possibles a la formació?

Isabel Lozano

No, és un problema d’ètica i d’estètica. Els nostres militants són els nostres candidats. No els anem a buscar dos dies abans a veure qui vol venir. Això del canvi de jaqueta a alguns els deu semblar molt bé, però nosaltres creiem que la ideologia compta. Hi ha coses que són importants i per una cadira no tot s’hi val.

Noten el suport de la població al carrer? Tenen més militants?
Sí, anem pujant de mica en mica sense haver fet campanyes de reclutament. Hi ha molta gent que ens dóna suport, uns participen directament fent-se afiliats i altres col·laboren amb nosaltres. El problema que hi ha és que alguns ciutadans se’ns acosten i ens diuen que ells no són andor­rans i els costa més participar. Però des dels Verds no hem diferenciat mai entre andorrans i residents. Parlem de gent que té uns drets que volem que puguin exercir. Com ara votar a les comunals.

Cinta Audí
Andorra la Vella

Diari d’Andorra

Filed under: Drets, Economia, Immigració, Joventut, Política , Andorra, canvis, Diari d'Andorra, Drets Humans, Educació, eleccions, il.lusió, Verds

Entrevista a Jael Pozo

Per TONI SOLANELLES
Escaldes-Engordany

Jael Pozo canditata al Consell General per Escaldes -Engordany

JAEL POZO és filla de la candidata a cap de Govern dels Verds, Isabel Lozano. Amb 27 anys, encapçala per segon cop una llista electoral. Ara a les generals. Veterinària, paga autònoms i té una consulta particular.

“Si no entres al Consell no pots trencar les regles del joc”

Optimista de mena, abans de dir res deixa sobre la taula una llibreta immensa amb tot d’apunts. Necessita esquemes. Ho diu, vaja. Perquè després ja adverteix: “Si m’enrotllo massa ja sintetitzaràs.” És la candidata verda a Escaldes.

A Escaldes n’hi ha tres que fan la guerra i uns que volen fer passar el missatge?
No és aquesta la meva percepció. Això no pot ser. Ara ja no estem jugant. Hem passat d’un punt on, fa quatre anys, quan ens presentàvem, ens presentàvem, però ara hem madurat. I ja no estem per jugar. Sinó per apostar al màxim. Perquè si no un partit no funciona. Ara anem per a totes. I Escaldes és, especialment, la parròquia clau, perquè és la més oberta. Ningú no dóna res per ningú.

En què volen fer èmfasi quan diu que ara ja no es presenten. Que pretenen més?
Ara ja no volem ser espectadors. Ho hem superat. Defensem el projecte de model de país que nosaltres volem. I el defensem a partir de tres grans eixos. El primer, la justícia social. I dins d’això és clau  l’habitatge, la sanitat i les ajudes socials. Hem participat en les taules d’habitatge i sabem què s’ha fet i, sobretot, el que no s’ha fet.

Més blocs.
Involucrar l’economia dins el medi ambient. Hem de mirar de treballar de manera transversal. Quan parlem de medi ambient no podem semblar folklòrics. La idea és que a través d’un treball transversal millorem l’economia mirant de combatre fenòmens com ara el canvi climàtic. Podem parlar, per exemple, de la creació d’una planta de reciclatge, que genera llocs de treball. I també calen mesures de primera mà per combatre la crisi econòmica. Tenim un paquet de mesures. Des del nostre prisma, és clar.

El fet que al cos electoral cada cop s’hi afegeixi nova gent els fa veure que el seu prisma és menys allunyat de l’elector?
Això és cert. I aquest és el gran optimisme que tenim els Verds. Per això em presento jo, que no tinc pas el perfil suposat. El perfil típic d’un polític. No he estudiat dret, ni ciències polítiques…

Escolti, que és veterinària!
És una carrera que et permet treballar d’una manera ordenada i tenir el pensament obert a moltes qüestions. El polític sembla cada cop més que hagi de tenir un perfil tècnic. I això és una pena. Queda molta gent enrere i en perdem que podria ser molt vàlida com a política però potser no és tècnica. Cada cop és més necessari que els polítics se centrin i donin idees concretes.

Què li diu el cònsol Martí?
L’opció de no dir a qui votarà és una opció molt intel·ligent. Martí s’hi juga molt i estic segura que no es mullarà. Toni Martí ja està treballant per a les eleccions nacionals vinents. Per tant, no es mullarà. És totalment lícit i una bona estratègia política. I és bo com a imatge de cònsol.

Ja s’hi veu, al Consell, a les escales fent-se la foto, amb aquella vestimenta… No casa gaire amb el tarannà del seu partit.
Una cosa és el respecte institucional. Hi ha moments per a tot, a la vida. Hi ha moments per ser rebel. I d’altres per ser rebel però de manera intel·ligent.

I vostè es troba en aquest punt.
Jo estic en aquesta fase. Dec un respecte a les institucions que represento i això vol dir saber apreciar moltes de les tradicions del meu país. Una altra cosa és que a la pràctica s’ha de ser molt més pràctic. Una cosa és la fotografia de torn i l’altra és el treball. El treball de les comissions. La feina per aconseguir que al Consell General no sempre parlin els mateixos. Que no hi hagi poc diàleg i que quan hi sigui, sigui crispat, com hem vist aquesta legislatura. Ha arribat el moment de ser seriosos i de madurar com a país. S’ha de fer aquest pas.

I en aquesta maduració, tocs d’atenció com la crisi conjuntural, la rebaixa del secret bancari… ajuden el país?
Dependrà de nosaltres. Tant pot provocar un pet i que hi hagi una crisi institucional com que sigui un moment d’oportunitat per crear un bon model de país. Dependrà de nosaltres. I no tan sols dels polítics. De tots. Perquè tots som els responsables de saber quin país volem.

Les oportunitats per on passarien, per vostès?
Crec que és un bon moment per intentar deixar de banda infantilismes que sempre hem tingut amb aquesta manera de fer andorrana del deixar fer neoliberal. Ho hem de trencar. Ara hem madurat. Tenim una sèrie de conviccions i la població està canviant. I el votant també. Per això el lema Hem de ser optimistes. En un moment que sembla que tot s’enfonsa no ens queda un altre remei que tirar endavant. I la visió de país serà diferent perquè cada cop hi ha persones, com jo mateixa, que som fills d’immigrants, que hem viscut a fora, que tenim una mentalitat més oberta, que creiem en l’Europa dels pobles… no volem ser una bombolla, un cas atípic, un cas particular, que intentem que no ens vegin… ara toca parlar seriosament de què volem.

I després del 26-A canviarà alguna cosa?
Hi haurà canvi. Hi haurà un clic. Es passarà d’una manera de fer política a una altra. Ara, veure el canvi que voldríem, no el veurem ni en un cicle electoral ni en una formació concreta. No crec que la solució la tinguin els Verds. La solució la tenim entre tots. I cadascú, des del seu prisma, aportarà el que cregui que és el millor per al país. El gran canvi és amb tots nosaltres. Es necesita una manera molt més responsable de fer política. I això és un gran canvi per al nostre país i, sobretot, per a la nostra gent. Això és el que esperen de nosaltres.

Per poder assolir tot això en quin grau és necessari que tinguin representació?
Ara hem d’entrar. No, no podem dir que seria bo que entréssim, que estaria bé… No. Hem d’entrar. I ja ens tocarà avaluar els resultats el dia 27 o el 26 a la nit. Ara no podem fer marxa enrere. Si hem vingut a jugar hem de jugar, i no pas passar l’estona. Pel fet de no tenir representació parlamentària hem tingut moltes complicacions. Estem fent política en les nostres hores lliures, amb el finançament de la nostra butxaca… i això arriba un moment que no és sostenible. Això des del punt de vista d’organització. I, després, si no estàs a dins difícilment t’escolten. I a vegades, formacions petites, arriben a fer molt més que grans formacions. Hi ha cops que no és tan important tenir la majoria absoluta com poder dir quelcom en el moment oportú. S’hi ha de ser al lloc. És l’única manera de poder fer les coses, de poder fer avançar aquest país. Si no entres no pots trencar les regles del joc.

Filed under: Política , Andorra, Diari d'Andorra, eleccions, il.lusió, Política, Verds

Entrevista a Antònia Escoda Alegret

Per DOLORS MORENO
Grau Roig

La canditada al Consell General per Verds d'Andorra Antònia Escoda

ANTÒNIA ESCODA té 44 anys, viu en parella i té dos fills, de 12 i 13 anys. És infermera però ara s’ha “reciclat” per portar la gestió del centre mèdic on treballa. Li encanta viatjar i si ha de triar un país, el seu és Islàndia.

“El país està demanant un canvi profund, no de cara”

Es va afiliar als Verds després de les eleccions de fa quatre anys. A les comunals passades liderava la llista d’Encamp i ara repeteix. Abans de la política ja era coneguda per la faceta col·lectiva, com a presidenta de l’Associació de veïns i comerciants del Pas. Ara defensa el poble, per exemple, votant a la Batllia per denunciar que no tingui mesa electoral pròpia.

Amb quines perspectives es presenten quatre anys després de les primeres eleccions?
Per guanyar.

No és una mica utòpic això?
Els Verds volem estar al Consell I pensem que Andorra necesita que estiguem al Consell realment, i el nostre objectiu és aquest, guanyar.

Però quan diu guanyar, guanyar seria tenir representació?
Sí. Tenir consellers, aquest seria el nostre objectiu. I pensem que és important perquè pensem que som la veu de la ciutadania d’Andorra, de la del carrer. Tot i que ja sabem que el sistema electoral ens pot desafavorir. Però precisament la nostra idea és canviar-lo i si no estem a dins no el podrem canviar mai. Per tant, hem de lluitar per ser-hi igualment encara que siguem outsiders.

I a Encamp què esperen?
Com més candidatures en teoria més obert és, pot afavorir tothom. Encamp és un baluard socialdemòcrata, és clar, però el nostre objectiu és convèncer cada cop més gent. No hem d’agafar vots de ningú, hem de guanyar-nos els nostres. Si més no, com a mínim intentar arrossegar el màxim de vots posible cap a la llista nacional. Penso que la nostra feina és aquesta, com que estem a les parròquies fer passar el missatge més a prop encara que no sigui per a res parroquialista perquè nosaltres creiem en una Andorra única.

De fet, va ser la llista dels Verds que major proporció de vots va obtenir a les comunals.
Com a mínim esperem sortir amb aquesta base per millorar la xifra i contribuir per convencer la gent que seria bo que els Verds estiguessin al Consell.

Quina és la diferència respecte de fa quatre anys?
Fa quatre anys els Verds eren un partit nou que apareixia i des de fa quatre anys hem continuat treballant, estem al carrer, parlem amb la gent, hem fet campanyes, estem al consell d’administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Penso que a poc a poc ha anat arrelant la idea, penso que hi ha molta gent que ens veu com un partit seriós, constant, coherent amb les idees, i penso que en aquest sentit som els únics. Tenim un programa que com qui diu es repeteix respecte de fa quatre anys excepte per quatre coses noves que es van decidir durant l’últim congrés.

Per què les mateixes cares de les comunals? Potser això provoca que la gent pensi que és un partit petit.
Hi pot haver gent que ho interpreti així. Nosaltres, la veritat, vam decidir anar els mateixos per seguir  amb la mateixa embranzida, perquè ja eren equips que estaven formats, i així continuar amb l’embranzida de les comunals.La veritat és que jo no havia pensat en la interpretació aquesta que no som prou gent.  Però si no fóssim prou gent ens hauríem anat tots a la llista nacional i ja està. Si, de fet, per gent hauríem fins i tot pogut fer una altra candidatura a la Massana, però més aviat el que ens limita a nosaltres són els recursos econòmics i no els humans. Si no podem dir que no som tants afiliats com els altres partits el que sí que podem dir és que es dupliquen els esforços en l’àmbit personal de cadascú.

El seu missatge és encara una mica valent o agosarat per a l’Andorra actual?
Penso que en èpoques de crisi com la que estem vivint ara també s’ha de ser valent, és el moment d’agafar el toro per les banyes. El país està demanant un canvi, però no un canvi de cara, sinó un canvi profund, d’estructures, d’institucions, i penso que realment és el moment, oi?

Si tinguessin representació al Consell i les seves cadires fossin necessàries per formar govern, tancarien les portes a alguna formació?
Tenim clar que estem lluitant per estar al Consell, no lluitant per estar al Govern. Entenem que totes les lleis s’han de discutir, s’han de votar. La veritat és que encara no n’hem parlat, és prematur perquè  dependrà de com surti el Consell.

Però, i si el seu suport fos necessari?
Tant de bo. En el fons la nostra idea és ser necessaris. Del CDA agradarà o no agradarà el camí que ha escollit, però ha estirat molt en aquesta legislatura. I la nostra idea també és aquesta, ser clau, poder  estirar cap a les nostres idees. Nosaltres sempre hem dit que el candidat a cap de Govern que ens posi damunt de la taula els tres pilars del nostre partit, que vulgui parlar de nacionalitat als deu anys, de dret a vot dels residents i de canvi del sistema electoral, endavant. Sigui quin sigui el color polític.

Què creuen que hauria de fer el nou Govern només entrar tenint en compte la situació del país?
Jo penso que és bàsic per la situació del país canviar aquesta estructura, perquè en el fons és la que ens està portant a la situació actual. Avui en dia a Andorra hi ha vuit governs, no n’hi ha un de sol. Hi ha un govern i set administracions més i això comporta uns costos de funcionament brutals. Serveis que es repeteixen en una parròquia i una altra, per exemple. Pensem que ha de ser un bloc unificat, som 80.000 persones. Aquest estiu vaig anar al Camp Nou per primer cop i em va impresionar molt perquè vaig pensar: hi caben tots els andorrans i sobra lloc. I no ens podem arreglar?No, hem de tenir vuit regnes.

I concretament per la parroquia d’Encamp què hauria de fer el proper Govern?
Per mi tot s’arregla des d’un concepte global. L’altre dia a la ràdio es parlava de si anava malament el comerç a Encamp. El comerç va malament a tot el país. Sí que hi ha un problema que cada administració pel que fa a impostos fa el que li dóna la gana. Per això és important que es reguli des del Govern, com és important que hi hagi una llei del comerç que reguli les grans superficies i potser també que reguli el preu dels lloguers. Per això dic que per mi una solució global és la que arreglaria un dels problemes grossos que té Encamp, el tema del comerç.

No són problemes parroquials, vaja.
Per mi és això. Ara hi ha la gran baralla entre el ministre Jordana i el cònsol Alís. Si no tingués cadascú el seu califat i tots treballéssim junts no hauríem de sentir que com que el Govern és d’un color i el comú d’un altre…

Sí que hi ha aquesta crítica constant des del comú, el del maltractament a Encamp. La comparteix?
No vull pensar que això pugui ser veritat. El Govern és de tot el país, no tan sols dels que t’han votat. És aquesta la perversió del sistema. Resulta que perquè hi ha unes parròquies que no són del teu color, les has de tractar pitjor?

Filed under: Política , Andorra, eleccions, il.lusió, Política, Verds

Sobre què està passant al nostre paradís fiscal i com les coses es poden tòrcer

Sobre què està passant al nostre paradís fiscal i com les coses es poden tòrcer Cerni Escalé Cabré Secretari d’Organització Joventuts d’Esquerra Verda (JEV)

Moviment d’obertura: sobre nosaltres, aquí i ara.
Ja som més a la llista grisa de països fiscalment no cooperatius de la OCDE. Un terme, aquest darrer, que últimament ens sona d’allò més familiar, després de la recalcitrant insistència dels mitjans que el tracten a cop de titular. Fa mesos que llegim articles, escoltem tertúlies radiofòniques, o que els veïns del bar no paren de discutir sobre com Sarkozy vol acabar amb el nostre-paradís-fiscal. Les peces comencen a moure’s en l’escaquer de la política internacional. Sembla que reines i peons, s’han posat d’acord sobre com fer fora del tauler les pedretes que fa temps que trepitgen, mentre aborden els grans desafiaments polítics. A ningú l’ingressen a un hospital pel dany que un minúscul sediment de roca pugui causar a la planta del peu. Però és molest. L’article que ja ha començat a llegir (no tanqui el diari, ara comença la part interessant) intenta fer algunes incisions conceptuals: sobre com ens equivoquem parlant de lluita contra els paradisos fiscals, sobre perquè ara, i sobre com França ens pot tocar la cresta indefinidament. Espero que la simfonia resultant no desafini en excés.

Moviment n•1: sobre com ens equivoquem parlant de lluita contra els paradisos fiscals.
La definició que l’OCDE ha donat al terme paradís fiscal és un conglomerat de característiques compartides, en una situació d’estabilitat econòmica i política. Segons l’informe relatiu a l’estat de la fiscalitat internacional, emès el 1987 per la OCDE (sense canvis importants a l’actualitat), els punts comuns són: a) lleugera imposició fiscal i reduïda intervenció econòmica del sector públic; b) secret comercial i secret bancari; c) sector financer molt desenvolupat en relació al PIB; d) xarxa de convencions fiscals poc desenvolupada. No cal dir que aquestes són les característiques concretes que han fet prosperar Andorra a velocitat de creuer. Unes particularitats que ningú ens ha demanat encara de suprimir, a excepció del punt b): el secret bancari. En les conclusions del G-20 hi ha un error terminològic important. No se’ns està demanant d’acabar amb el paradís fiscal (fet que seria demolidor per a la nostra economia privilegiada), sinó que ofeguem la part de paradís bancari, una prerrogativa que tot i ser important pel desenvolupament de l’economia nacional, no és indispensable. De moment, em de parlar de lluita contra els paradisos bancaris.

Moviment n•2: sobre perquè ara.
La doctrina oficiosa que els països europeus han seguit amb els microestats fins entrats al nou segle, s’ha caracteritzat per una mescla d’anarquia i indiferència. S’assumia que l’excepcionalitat de la nostra historia i de les nostres característiques geopolítiques justificava arranjaments especials en el pla econòmic. Els acords bilaterals amb la Unió Europea es succeeixen prioritzant els temes que per nosaltres són prioritaris. És a dir, les relacions d’exportació i importació, de les que depenem molt més que països de mida més gran, per raons evidents d’escassesa i constreta especialització productiva. A més, es comencen a negociar acords transversals en temes culturals, de recerca, innovació, joventut i un llarg etcètera, que serveixen per apropar-nos a la part de la UE que realment ens interessa. Aquestes darreres concessions dels nostres veïns continentals, s’acaben condicionant a una certa harmonització legal en matèria de regulació bancària: els acords de fiscalitat en l’estalvi dels no-residents. Es comença a preveure, amb el que s’anomena “intercanvi d’informació amb retenció a l’origen”, que els estrangers amb comptes bancaris a Andorra segueixin sotmesos a les normes fiscals dels països d’origen (plusvàlues, impost sobre la renta, cotitzacions de la seguretat social). Simultàniament, s’acorda que els tres països amb secret bancari dins de la UE: Àustria, Luxemburg i Bèlgica; puguin mantenir l’status quo fins que els microestats no cedeixin. Tot s’accelera amb la crisi econòmica, passant a estar de moda la regulació de les finances internacionals, i després de constatar com miliards d’euros, que s’haurien d’estar recaptant en forma d’impostos, “desapareixen”. En part, s’està donant una desviació de responsabilitat de la crisi dels actius contaminats, cap a paradisos fiscals que poc hi han tingut a veure (alguns economistes ho han anomenat micro-State blaming). Tot això dins d’un marc general de regulació. Una aposta, que Sarkozy vol liderar.

Moviment n•3: sobre com el copríncep francès ens pot tocar la cresta indefinidament.
Al nostre copríncep de l’est (no crec que a Ell li complagués massa el qualificatiu), li importa ben poc el que passi amb el nostre petit país. Fa unes quantes setmanes, un company que treballa com a interí a l’Elisi, em comentava que Sarkozy s’havia referit a nosaltres com un “poble de muntanyencs, conservadors i guardians de privilegis”. No li falta raó. En tot cas, l’últim que deu treure la son a un dels homes més poderosos del món, és l’exercici de les seves competències com a copríncep (prerrogativa d’origen feudal en el país de la República) d’un territori que no es veu als mapes. L’objectiu prioritari du Président és encapçalar l’Eurogrup (grup de ministres de finances al Consell de la Unió) i si per això cal sacrificar les relacions amb els cavernícoles pirinencs… doncs, cap problema. La nostra flamant Constitució li atorga competències suficients perquè ens faci la vida molt difícil: pot buidar la nostra presó amb un ús indiscriminat de l’amnistia, negar-se a sancionar cap llei (deixant la possibilitat de promulgació en mans d’un bisbe catòlic), o incomplir funcions obligatòries (com per exemple el nomenament d’un jutge al tribunal constitucional), entre moltes altres accions molestes. I no oblidem que ja ens ha amenaçat en dimitir. Negociar-hi és poc productiu. Tenim poc a oferir i Ell el poder suficient com per exigir més indefinidament. Ens hem de replantejar seriosament si aquest és el model d’interrelació que ens interessa frontera enllà. Ser republicà a Andorra té escàs sentit, però tornar a formular les competències dels dos coprínceps s’ha tornat una necessitat imperativa.

Moviment de clausura: sobre com necessitem establir una transparència bancària global, defensant la competència fiscal.
Els països del nostre voltant poden enfonsar la nostra economia a mig termini. Poden establir barreres importants a la lliure circulació de capitals, de patrimoni, fins i tot de persones. L’extinció del “paradís bancari” és un desafiament que ha de ser global i en el que Andorra ha de jugar bé les seves cartes. Negociant el que pugui dins de les seves limitacions. Fent concessions sense cedir del tot davant de la maquinaria europea. Delaware (Estat dels EUA) és conegut dins del país per la seva legislació econòmicament laxa i els avantatges fiscals a les empreses matriculades dins de l’Estat, tot i que aquestes operin fora del mateix. ¿Ens permetrien convertir-nos en un Delaware de la UE?
© 2009 Cerni Escalé Cabré. Secretari d’Organització de les Joventuts d’Esquerra Verda (JEV).

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 9 d’abril de 2009 en la secció Tribuna

Filed under: Política , Andorra, ApC, Bartomeu, Bipartidisme, eleccions, Fsicalitat, Govern, Verds

Integració i identitat

Integració i identitat Juli Fernàndez Blasi Secretari d’Organització Partit Verds d’Andorra

El dia 21 de març passat vaig tenir l’ocasió de poder assistir a un col.loqui molt enriquidor organitzat per l’Ambaixada de Portugal a Andorra, la Conselleria de les Comunitats Portugueses i l’Associació d’Empresaris Portuguesos del Principat. El tema de la xerrada ja era prou significatiu –La comunitat portuguesa: el seu paper en la societat andorrana– per no deixar d’anar-hi, i aprofitar el moment per endegar una bona reflexió entorn del rol de la immigració als països receptors d’immigrants.

La mirada sociològica que va aportar en Joan Micó –director del Centre de Recerca i Estudis Sociològics– va ser una visió objectiva tal com acostumen a ser-ho els treballs sociològics, cosa que permet desenvolupar polítiques encertades per aconseguir caminar cap a una major justícia social en base a una participació col.lectiva.
En aquest sentit, el factor clau que des del partit Verds d’Andorra defensem des d’un inici ha estat reconèixer el dret del sufragi –a les eleccions– als residents que portin un temps raonable a Andorra perquè la seva contribució a la riquesa del país ha estat, és i hauria de ser inqüestionable.

Tant de bo veiéssim tots plegats que la integració –en el sentit positiu de no-assimilació– mai hauria de posar en perill cap societat, així com tampoc malmetre la identitat patriòtica, perquè el mode d’alimentar aquesta identitat passa per implicar tots els seus ciutadans.
No podem exigir estima nacional si s’exclou de la participació, com tampoc podem excusar-nos en l’elevat índex de rotació d’immigrants que estan al país menys de cinc anys i d’altres que, quan arriben a la jubilació, marxen d’Andorra, si el que hem estat fent ha estat potenciar la no-cohesió i el relleu estacional de persones.

La identitat és un terme canviant i no forçosament aquest canvi ha de tenir connotacions de resta (de perduda de valors), perquè hi ha identitats que potencien la suma i enriqueixen l’existent, una identitat que també fa del país un valor afegit de pluralitat.

© 2009 Juli Fernàndez Blasi
Secretari d’Organització del Partit Verds d’Andorra i Membre del Consell d’Administració de la CASS.

Aquest article fou publicat per el diari El Periódic d’Andorra el dia 3 d’abril de 2009, en la secció La Finestra Oberta

Filed under: Joventut, Política

L’enquesta de fum d’ApC

L’enquesta de fum d’ApC Cerni Escalé Cabré Secretari d’Organització Joventuts d’Esquerra Verda (JEV)

Andorra pel Canvi presentava al llarg de la setmana passada una enquesta electoral, que ha passat ràpidament a estar en boca de tothom. ApC no solament seria la segona formació en l’àmbit nacional, sinó que s’emportaria les circumscripcions parroquials d’Ordino i Escaldes. Els resultats han estat qualificats per Eusebi Nomen com “unes conclusions honestes (…), a les quals ha arribat un grup professional”. Actualment, la cursa electoral quedaria encapçalada pel PS, amb Nomen a pocs vots i CR a un 4% dels capdavanters. L’objectiu d’aquest escrit és demostrar que l’enquesta realitzada no és indicativa del que es cou a la res publica. També ens permetrem qüestionar l’honestedat de publicar aquests resultats.

Començarem preguntant-nos per la solidesa de les conclusions presentades. La incògnita que hem d’esbrinar és si la mostra (el conjunt d’individus entrevistats) és representativa de la població (el total de persones que poden votar a les eleccions). Per tal de desxifrar-ho, és útil que ens centrem en: a) si la mostra és suficientment extensa (¿s’ha entrevistat el nombre mínim de persones necessari?); b) si s’han utilitzat adequadament les variables de control que són rellevants a Andorra (distribució de la població per edat, sexe, nivell de renda…); c) si s’han mantingut controlades les variables latents (no es pot, per exemple, fer l’enquesta únicament a gent que visqui al mateix carrer, perquè poden compartir incentius que els faran votar per un mateix partit).

A les dues darreres qüestions no puc respondre-hi, ja que els detalls particulars en l’elaboració de l’enquesta no s’han fet públics. Però sí que puc afirmar que la mostra és impossible que sigui representativa. A l’equip Nomen se li ha escapat una dada que ningú no hauria d’haver dit ni amb una pistola a la templa. Que solament han realitzat l’estudi amb una mostra poblacional de 300 persones (ho publicaven tots els diaris).

ANEX 1
——————- Fiable al 95% ———— Fiable al 99%
(+/- 4%) ———–> 607 ——————-> 1316
(+/- 3,5%) ———> 785 ——————-> 1685
(+/- 3%) ———-> 1054 ——————-> 2226
(+/- 2,5%) ——–> 1484 ——————-> 3058

A l’annex 1 es mostra el nombre de persones mínim necessari perquè una enquesta sigui representativa a Andorra, amb un nombre total d’electors en els presents comicis de 20.298. El càlcul és purament estadístic. Podem observar com el nombre mínim de persones a qui s’hauria d’entrevistar per tenir una mínima idea de com estan les coses a la circumscripció nacional és de 607 persones. Entrevistant el doble de ciutadans, ApC hauria tingut la certesa que en un 95,5% dels casos, els resultats serien verídics, amb oscil·lacions de quatre punts cap amunt i cap avall entre partits (sempre que no hi hagin altres biaixos). Fins i tot així, seria un error tècnic, amb una diferència de quatre punts entre dos partits, dir que un és segon i l’altre tercer. El que considerem segon pot estar quatre punts sobrevalorat i el que concebem com a tercer pot estar quatre punts infravalorat, la qual cosa porta a una diferència real de vuit punts.

Per tenir resultats més aviat fiables, caldria entrevistar unes 800 persones. Amb els números actuals, l’enquesta no val un duro (literalment). I per esperpèntic que sembli, alguns candidats d’altres formacions li han atorgat credibilitat. Tot és encara més ridícul si un pretén saber, amb només 300 persones, quins seran els resultats parroquials. S’hauria d’entrevistar bastant més que aquesta quantitat d’individus, solament a cada parròquia, per intuir el guanyador de la circumscripció. Qualsevol partit, en qualsevol moment de la campanya, pot publicar una enquesta en la qual guanya per majoria absoluta. La seva veracitat seria probablement escassa.

Però, ¿a qui li importa això si l’enquesta serveix per engrossir els resultats finals? Donada la brillant capacitat tècnica de la qual acostuma a fer gala Nomen, hem de presumir que sabia que mentia quan insinuava que l’enquesta era representativa.

Fins aquí creiem haver explicat l’enorme biaix que té l’enquesta. Ara ens falta explorar el perquè de tot plegat. I en aquest punt entra en joc la figura d’Eusebi Nomen, que necessita desesperadament semblar un “candidat a cap de Govern”. ApC ha buscat descaradament publicitat i tots els diaris del país han engolit l’ham llençat pel partit centrista.

L’equip de Nomen és conscient que molta gent busca votar al partit que consideren que inclou el futur cap de Govern. El fet que Andorra pel Canvi no formi part de la quiniela tradicional, que compta amb el PS i CR, és un taló d’Aquil·les per a la formació. La manera de reforçar-ho ha estat donant la sensació generalitzada que lluiten per guanyar les eleccions.

Seria extremadament interessant tenir una enquesta fiable sobre les eleccions, però qui l’hauria de realitzar no és un partit polític, que sempre estarà interessat a transmetre una determinada visió de la realitat. El Centre de Recerca Sociològica (CRES) és l’organisme que compta amb els mecanismes necessaris per esbossar una enquesta de fiar i la seva naturalesa pública hauria de ser explotada per generar informació no partidista.

La pàgina web d’ApC afirma, en l’apartat en què s’anuncien els resultats de l’enquesta, que ha estat realitzada a “varis centenars de persones”. Si fos assessor d’ApC, aquesta és la idea que els hagués recomanat de transmetre davant dels mitjans de comunicació, perquè la situació actual denota desconeixement o hipocresia.

© 2009 Cerni Escalé Cabré. Secretari d’Organització de les Joventuts d’Esquerra Verda (JEV).

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 2 d’abril de 2009 en la secció Tribuna

Filed under: Política , Andorra, ApC, eleccions, Enquesta, Nomen, Verds

Fa setanta anys

Fa setanta anys a Espanya, els revoltats, en contra del Govern legitim, van guanyar una guerra, però l’Història els ha posat al seu lloc. Com passava en els temps de l’Egipte dels Faraons o de la Roma Imperial, poc a poc les estàtues, els carrers, les medalles se li han retirat al dictador. Queda encara molt per fer, queda restituir la Memòria dels morts i desapareguts, però poc a poc arribarà l’hora.

Filed under: Drets, Política , 70 anys, Dictador, Espanya, Feixistes, Franco, Guerra