Eufemismes i altres burrades.

“Què passaria si, como ha succeït aquest any amb les dones a Espanya, haguessin estat assassinats 60 polítics, 60 taxistes o 60 lampistes?”

---

Així comença l’article publicat el passat 7 de gener a Publico, l’autora del qual és Rosa Maria Artal, coneguda periodista al país veí, amb el títol: ” Contra la violència masclista”

Aquesta pregunta va sorgir en el fil del twitter en acabar l’any, quan, com s’acostuma a fer en aquestes dates, es fa repàs de les diferents notícies, i esdeveniments de l’any.

En aquest article comentava l’actitud del nou govern espanyol en front de la violència envers les dones, catalogant la “violència masclista” de “violència en l’entorn familiar”. Molt encertada la Rosa Maria Artal, dient que “quan es buiden les paraules es desinflen les idees” …

És curiosa aquesta manera que té la dreta mes rància, de voler rebatejar la historia: aquests dies també hem sentit que el govern de Sebastian Piñera a Xile, cataloga el govern de Pinochet, de Regim Militar, descartant la nomenclatura de Dictadura, com si aquest fet pogués rebaixar el nombre de morts i desapareguts de l’època.

Tot plegat fa pudor de negacionisme….

El que no podrem dissimular de cap de les maneres amb eufemismes, son les xifres…

Els milions de morts per l’holocaust no es poden mitigar de cap de les maneres, com els desapareguts en les dictadures sud-americanes, ni els assassinats per la dictadura franquista…

Tampoc hem de permetre els atacs constants a les dones, el descrèdit del feminisme…

Perquè allò mes curiós de l’article que us he anomenat, que és un més contra la violència masclista, i els nous aires revisionistes de la dreta, son els comentaris que en la seva edició digital han deixat alguns lectors:

Comentaris, en què se la tracta de victimista, i per extensió a totes les dones que denuncien els maltractaments, i a tot denunciant d’una situació injusta…

Comentaris en què es posa en dubte la seva professionalitat com a periodista, al parlar de manipulació de la informació. Càlculs intolerables sobre la xifra de percentatge de morts, en els tres casos que plantejava la pregunta a twitter, i del valor de la vida de cadascuna de les categories esmentades.

Comentaris que com sempre acaben esmentant que la violència existeix en els dos sentits, que la violència masclista l’han inventat les feministes, i un llarg etcètera d’afirmacions que francament, creia que en qualsevol societat amb aspiracions d’equitat i de justícia, ja no s’haurien de sentir.

Em sap greu dir-ho, però crec que les mateixes dones en som responsables… O al menys una part important de dones.

Em fa saltar de la cadira veure com ministres tornen a la feina, una setmana desprès d’haver parit!

Que significa això, que els avenços en matèria de protecció de la dona van destinats a una categoria de dones, febles per naturalesa??

Em rebenta que hi hagi dones que em surtin amb el “famós”: els millors estan al lloc que els hi pertoca, candidatures, càrrecs, etc… Les mateixes que no creuen en la paritat imposada.

Em treu de polleguera, saber que en les universitats publiques hi ha una amplia majoria de dones, i aquestes en canvi només son un molt feble percentatge en els alts càrrecs…

Deu ser allò de què van a la Universitat a pescar un marit…..

Ah, bé llavors quan ens diuen que per norma guanyen un 30% menys del sou a mateixes responsabilitats, deu ser que no ho necessiten ja que deuen tindre un mascle que les manté…..

Bé nenes, ja ho sabeu, si us esta bé vosaltres mateixes….

I si us plau, no em parleu de països i societats on la dona esta pitjor, que preteneu donar l’exemple amb la vostra feblesa, i resignació??

Permeteu-me doncs que em rebel·li, perquè no és aquest el món que voldria per les meves filles… Ni pels meus fills…. Ni per mi tampoc.

© 2012 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 17-01-2012