“Què passaria si, como ha succeït aquest any amb les dones a Espanya, haguessin estat assassinats 60 politics, 60 taxistes o 60 lampistes?”

Així comença l’article publicat el passat 7 de gener a Publico, l’autora del qual n’és Rosa Maria Artal, coneguda  periodista al país veí, amb el títol :”Contra la violència masclista”

Aquesta pregunta va sorgir en el fil del twitter en acabar l’any , quan, com s’acostuma a fer en aquestes dates, es fa repàs de les diferents noticies , i esdeveniments de l’any.

En aquest article comentava l’actitud del nou govern espanyol en front de la violència envers les dones, catalogant la “violència masclista” de “violència en l’entorn familiar”. Molt encertada la Rosa Maria Artal, dient que “quan es buiden les paraules es desinflen les idees”….

Es curiosa aquesta manera que té la dreta mes rància, de voler rebatejar la historia: aquests dies també hem sentit que el govern de Sebastian Piñera a Xile, cataloga el govern de Pinochet, de Regim Militar , descartant la nomenclatura de Dictadura, com si aquest fet pogués rebaixar el nombre de morts i desapareguts de l’època.

Tot plegat fa pudor de negacionisme….

El que no podrem dissimular de cap de les maneres amb eufemismes, son les xifres…

El milions de morts per l’holocaust no es poden  mitigar de cap de les maneres, com els desapareguts en les dictadures sud-americanes, ni els assassinats per la dictadura franquista…

Tampoc hem de permetre els atacs constants a les dones, el descrèdit del feminisme…

Perquè lo mes curiós de l’article que us he anomenat, que es un més contra la violència masclista, i els nous aires revisionistes de la dreta,  son els comentaris que en la seva edició digital han deixat alguns lectors:

Comentaris, en que se la tracta de victimista, i per extensió a totes les dones que denuncien els maltractaments, i a tot denunciant de una situació injusta…

Comentaris en que es posa en dubte la seva professionalitat com a periodista, al parlar de manipulació de la informació. Càlculs intolerables sobre la xifra de percentatge de morts, en els tres casos que plantejava la pregunta a twitter, i del valor de la vida de cadascuna de les categories esmentades.

Comentaris que com sempre acaben esmentant que la violència existeix en els dos sentits, que la violència masclista l’han inventat les feministes, i un llarg etcètera d’afirmacions que francament , creia que en qualsevol societat amb aspiracions d’equitat i de justícia, ja no s’haurien de sentir.

Em sap greu dir-ho , però crec que les mateixes dones en som responsables…O al menys una part important de dones.

Em fa saltar de la cadira veure com ministres tornen a la feina , una setmana desprès             d’haver parit!

Que significa això, que els avenços en matèria de protecció de la dona van destinats a una categoria de dones, febles per naturalesa??

Em rebenta que hi hagi dones que em surtin amb el “famós”: els millors estan al lloc que els hi pertoca,candidatures, càrrecs, etc…Les mateixes que no creuen en la paritat imposada.

Em treu de polleguera, saber que en les universitats publiques hi ha una amplia majoria de dones, i aquestes en canvi  només son un molt feble percentatge en els alts càrrecs…

Deu ser allò de que van a la Universitat a pescar un marit…..

Ah, bé llavors quan ens diuen que per norma guanyen un 30% menys del sou a mateixes responsabilitats, deu ser que no ho necessiten ja que deuen tindre un mascle que les manté…..

Bé nenes, ja ho sabeu, si us esta bé vosaltres mateixes….

I si us plau, no em parleu de països i societats on la dona esta pitjor, que preteneu donar l’exemple amb la vostra feblesa, i resignació??

Permeteu-me doncs que em rebel·li, perquè no es aquest el món que voldria per les meves filles…Ni pels meus fills…. Ni per mi tampoc.

Espai d’opinió del ”Ningú es Perfecte” a Radio Valira 17-01-2011

Secretaria d’Organització del Partit Verds d’Andorra

per J. R. – La Massana

Publicat a Diari BONDIA el 15/01/2012

La consellera de Cultura, Educació, Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat de la Massana, Jael Pozo, creu que “hi ha, no només aquí a Andorra, un dèficit de qualitat democràtica”. Per això, la que és la primera representant que pertany als Verds d’Andorra en una administració del país es decanta “perquè els polítics siguin valents i apostin per fer una modificació de la Llei electoral”. Pozo destaca també la importància de la feina transversal en la conselleria que encapçala al Comú.

Aquesta és la primera vegada que els Verds d’Andorra tindran una responsabilitat de govern en una administració.
Aquesta és la primera vegada que tenim presència en una institució pública, tot i que vam estar també al consell d’administració de la CASS. Per tant, és una fita històrica per al partit i també en el context pirinenc. Això representa lògicament una continuïtat de la feina que hem fet durant vuit anys des dels Verds. Per a qualsevol persona o partit que participa en política un dels objectius és poder entrar en les institucions per portar a terme les seves propostes i, per tant, a mi em suposa una oportunitat per poder donar una credibilitat més gran a la feina que, com he dit, fa vuit anys que fem des dels Verds.

¿Considera que s’ha entès finalment que els Verds hagin format part d’una candidatura amb una força de dretes?
Al principi tant en l’executiva del partit com al carrer s’havia d’explicar molt bé perquè si no hi havia el risc que no s’enten­gués. Així, després d’argumentar molt bé la importància que nosaltres poguéssim entrar en una institució s’ha entès, i això s’ha traduït en el fet que molta gent ha donat suport a Ciutadans Compromesos (CC) perquè han vist una plataforma oberta i amb ganes de treballar en equip i, per tant, amb una nova forma de fer política en què preval que tirem endavant tots plegats, i més en un moment de crisi com l’actual.

¿Creu que aquesta és la línia a seguir en futures eleccions: no rebutjar a priori a ningú a l’hora de pactar?
L’objectiu per a un partit polític sempre és poder-se presentar per si sol, però les regles del joc fan que la Llei electoral sigui molt perversa per a un partit com el nostre. Per tant, en aquest sentit hi va haver un punt de maduresa política dins del partit per decidir què fèiem: si manteníem la vocació de no negociar o ens plantejàvem fer-ho per entrar a les institucions, perquè és des d’aquestes que nosaltres podrem fer força per poder canviar aquesta llei electoral. I així, després de vuit anys, ens hem adonat que aquesta és l’única via per poder canviar les coses aquí a Andorra.
Per això sempre que les coses es facin de manera molt clara i no hi hagi fagocitosi i mantinguem molt clar d’on venim i què és el que fem, lògicament tots els camins són vàlids fins algun dia que els Verds es puguin presentar sols en unes eleccions.

El pacte va ser del tot impossible amb el PS. ¿Com s’explica això si és una força política més afí als Verds ideològicament parlant?
Les negociacions s’han de fer amb temps, i nosaltres sempre ho fem sobre la base de programes i idees. Per tant, és important que hi hagi una previsió de futur a l’hora de fer aquesta negociació. El que no es pot fer és anar de pressa i corrent i a qualsevol preu.
Fins ara, a Andorra no havia hagut una pràctica de negociació entre partits clarament diferenciats ideològicament, i de mica en mica aquesta serà la tendència. Per tant, m’imagino que en el si del PS una de les reflexions que hauran de fer serà en aquesta línia. En el cas de CC, la negociació es va fer amb molt més temps i sobre la base programàtica, i nosaltres prioritzem més les idees que els llocs en una llista.

¿Fins a quin punt farà servir la seva entrada al Comú massanenc com a plataforma per explicar les idees dels Verds?
D’aquí la importància de fer una bona negociació en el terreny programàtic, perquè així després és molt més fàcil poder portar a terme part de les propostes que com a Verds hem aportat. Ciutadans Compromesos ha estat una plataforma molt oberta en què s’han integrat fins i tot persones procedents del PS, dels Verds i també independents, i tot això farà que la feina sigui molt més senzilla.

¿A l’hora de definir les seves competències a la corporació comunal, s’ha tingut en compte la seva adscripció als Verds?
En el meu cas s’ha volgut fer una conselleria en què hi ha­gués un treball molt transversal. Això forma part del concepte de sostenibilitat que els Verds hem explicat sempre i que hem prioritzat. Així, si treballem en diverses àrees, com cultura, educació, medi ambient, agricultura, i participem també en comissions en turisme, dinamització cultural, neteja i via pública, és perquè hi ha d’haver aquest treball transversal. A més, en aquesta cas feia falta una figura amb un perfil tècnic, i per tant la meva professió veterinària ajuda molt a aquesta tasca.

O sigui que no es pot dir que li faltaran responsabilitats en una conselleria amb tantes competències.
S’ha apostat pel concepte de sostenibilitat en un sentit pluridisciplinari. No és només mediambiental, sinó que engloba aspectes de cultura, de creixement econòmic i turisme, etcètera. D’aquí que hi ha d’haver una persona polivalent al capdavant, i més en una parròquia on la cultura és tan important, ja que tenim Andoflora, el mercat de Nadal i un teatre que té una agenda els 365 dies de l’any. En un moment de crisi, en què el turisme pot ser la eina de desenvolupament de la parròquia, cal fer un esforç amb la col·laboració de tots: el conseller, els funcionaris i la ciutadania, a través del teixit associatiu.

¿La democràcia participativa, que sembla que tothom defensa avui dia, com es pot portar a la pràctica?
El que passa és que és un terme que a vegades s’utilitza sense saber realment el que vol dir i es converteix en folklòric. I el mateix passa amb el terme sostenibilitat. Per tant, la democràcia participativa no és només una àrea d’atenció ciutadana, sinó que implica com fer que els agents econòmics i empresarials col·laborin per tirar endavant la parròquia, i això vol dir treballar de manera molt pròxima als agents comercials i fer-los partícips del projecte de la parròquia.
Això ja s’està fent a la Massana, i hem de continuar en aquesta línia. Hem de fer també que tota la gent participi en la vida social i cultural de la parròquia treballant de manera pròxima a tothom. Igualment, s’ha de recuperar que la gent jove s’impliqui en la realització de les festes i la celebració de les tradicions.
En la societat civil hi ha sectors que estan organitzats, però d’altres no, i per això caldrà posar en marxa instruments perquè el màxim de persones participin. L’objectiu és observar en aquests cent dies de gràcia que tot govern té per després poder fer propostes més concretes en relació amb cada col·lectiu.

¿Quina valoració global fa de les eleccions comunals del passat mes de desembre?
Una cosa que em preocupa és l’abstenció i el vot en blanc. I en concret, l’augment que s’ha registrat. Això vol dir que hi ha, no només aquí a Andorra, un dèficit de qualitat democràtica. Per tant, el nostre treball com a polítics és dotar d’instruments que permetin una millora de la nostra qualitat democràtica.
Això es pot fer, per exemple, com ja hem mencionat abans, a través de la democràcia participativa i també a través d’elements de la democràcia representativa. Aquesta última inclou que hi hagi una modificació de la Llei electoral perquè avui en dia no hi ha una proporcionalitat ni en unes eleccions nacionals ni en unes comunals, cosa que fa que alguns electors decideixin no votar, votar en blanc o fins i tot votar nul.
Per això hem de treballar i hem de ser valents per apostar per una modificació de la Llei electoral i, per altra, banda, hem de seguir pensant que el polític no pot ser un xec en blanc sobre el qual es decideix cada quatre anys, i per tant cal posar en marxa una democràcia participativa, cosa que vol dir que hi ha d’haver una corresponsabilitat amb les decisions que es prenguin en les institucions, ja sigui a nivell de país o de les parròquies. O sigui que hem de ser capaços de fer que la gent participi en l’activitat política d’un país.
Nosaltres, els Verds, tenim molt clares quines poden ser les eines que s’han d’utilitzar per aprofundir en aquesta democràcia participativa i aconseguir la integració, per exemple a través dels vots dels residents, de la nacionalitat, dels pressupostos o de les consultes ciutadanes.

Però els partits polítics majoritaris no sembla que vulguin avui dia modificar la Llei electoral.
Nosaltres només podem demanar que els polítics siguin valents per plantejar les reformes que la societat reclama. Hi ha d’haver una anàlisi autocrítica per aquesta abstenció i vot nul. Em consta que hi ha bona voluntat, però no sé si hi ha valentia.

¿Quines seran les prioritats en la conselleria de Cultura, Educació, Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat que vostè encapçala com a presidenta?
La prioritat global de tot el departament és fer més amb menys. Aquest va ser el lema de Ciutadans Compromesos i això implica un gran esforç per part de la figura política del conseller, del funcionariat i de la mateixa ciutadania. Per tant, hi ha una corresponsabilitat de tots plegats per intentar fer més amb menys.
Es tracta de mantenir els mateixos serveis en un context econòmic complex que implica que, lògicament, hàgim d’utilitzar instruments de contenció de les despeses. Per això des de CC s’ha creat una comissió específica de mancomunitat i d’austeritat perquè la situació així ho requereix. S’ha de recordar que l’àrea de cultura i medi ambient ha estat un dels exemples a seguir pel que fa a la mancomunitat: l’Escola d’Art, l’Escola de Música i l’esbart estan treballant conjuntament amb Ordino. Això permet mantenir i fins i tot incrementar les ofertes i els serveis, però amb una contenció de la despesa, i és el que ens demana la gent al carrer. Una de les prioritats en cultura, que va en la línia del que defensa el Govern, és que hi hagi una agenda cultural única al país en què hi hagi una coherència i hi participin les diferents parròquies.

¿És possible que l’àrea de Cultura quedi una mica arraconada i amb poc pressupost en una època difícil econòmicament com és l’actual?
La cultura requereix, en un moment complex com el que estem vivint, que hi hagi una sostenibilitat. En aquest sentit, s’ha de garantir i mantenir una agenda cultural de qualitat, però amb el mínim cost possible. Tenim un marge de maniobra molt estret, però hem de seguir mantenint això de cara a la qualitat de vida dels ciutadans que viuen aquí i també dels nostres visitants.
Crec que la cultura és una de les eines importants i prioritàries, per exemple, a l’hora de desestacionalitzar el turisme. O sigui, que hi ha esdeveniments com Andoflora o el Saló del còmic que són importants per conservar l’atractiu turístic. I el que també és important i ha de ser una altra de les nostres prioritats és donar el màxim suport als artistes del país i també a companyies de teatre que tenim a la parròquia, com és Assaig 9.
Per acabar, una de les coses que volem continuar fent és que la biblioteca no sigui només un lloc de lectura, sinó que sigui també un punt que aculli també actes relacionats amb la literatura, com les lectures dels contes de Nadal o un cicle de lectura per a la gent gran. Això moltes vegades no requereix una gran inversió econòmica, sinó que  cap apostar pel treball en equip perquè hi hagi propostes que no requereixin un gran cost però que permetin dinamitzar l’aspecte cultural de la parròquia.

¿Hi ha alguna alternativa a les retallades que s’estan aplicant a tot arreu o cal anar irremeiablement per aquest camí?
El que és possible és fer més amb menys, però això requereix molt més esforç i instruments que fins ara aquí a Andorra no havíem aplicat. Per tant, cal una sostenibilitat econòmica aplicant conceptes de mancomunitat i de treball amb les diferents parròquies per poder mantenir els serveis. Aquesta era una qüestió que en èpoques de vaques grasses no ens plantejàvem; per això els moments de crisi ens permetran racionalitzar algunes coses que eren insostenibles.
Fins ara a Andorra hi havia set països, i ara el que hem de fer és treballar amb una visió d’equip perquè al final som el que som i hem de racionalitzar. S’ha de tenir en compte que en el cas de cultura, respecte a pressupostos anteriors, hi ha hagut una retallada de fins al 65% en despesa i ara el que hem de fer és mantenir aquesta situació.

Mancomunar ha estat un terme estrella de la passada campanya electoral. ¿Fins a quin punt es pot anar més enllà del que ja s’ha fet en aquesta via?
És un dels reptes prioritaris que tenim com a parròquia i com a país. En el cas del meu departament, ha sigut pioner en l’aplicació d’aquest concepte i hem de seguir en la mateixa línia. El que veiem és que l’Escola d’Art i l’Escola de Música han donat un exemple per garantir que els ciutadans de la nostra parròquia puguin gaudir de tots els serveis però amb solucions que no suposin un elevat cost per a la gestió comunal.

Un dels projectes que es van mencionar durant la campanya electoral va ser fer una granja escola a la parròquia.
És una de les propostes de l’àrea d’agricultura del nostre programa. El que voldríem fer, de manera conjunta amb l’Associació de Pagesos, és una iniciativa per donar a conèixer les activitats agrícoles i ramaderes. I és que cal que els nostres infants coneguin, per exemple, de primera mà com és una vaca. I és que l’agricultura és sovint la gran oblidada en una gestió comunal.
És una proposta que també pot estar relacionada amb la formació en temes de jardineria i lligada al que és el turisme rural. Aquesta també és una proposta del Govern i nosaltres encara fa molts pocs dies que estem al Comú, i per això per ara no se’n pot dir res més. En una parròquia on encara hi ha activitat agrícola i ramadera com és la Massana, aquest projecte pot ser interessant.

El parc del Comapedrosa és un dels grans atractius de la parròquia. ¿Quines actuacions preveu en aquest àmbit?
El parc del Comapedrosa és el nostre diamant i, per tant, lògicament hem de seguir gestionant-lo trobant l’equilibri entre la conservació de l’entorn natural i les activitats humanes que s’hi desenvolupen. I, d’altra banda, hem d’apostar per aquest parc com a atractiu turístic de la parròquia i com a element important per aconseguir la des­estacionalització del turisme. Així, a l’estiu s’ha fet un esforç amb els hotelers per fer activitats i s’haurà de continuar en aquest mateix sentit durant el mandat que ara acaba de començar.

© 2012 text i imatge Diari BONDIA

Sóc addicta a seguir tot tipus de premsa, blogs, i programes audiovisuals. És cert que tinc tendència a preferir seguir als mes afins a les meves pròpies idees, però també intento superar l’aversió que em provoquen alguns altres corrents, ni que sigui per convèncer-me encara mes, que si he triat un camí en un moment donat, deu ser per quelcom.

Us puc ben assegurar, que molts cops, m’irrito, m’enfado, d’altres en faig un fart de riure, contesto, retwitejo… És aquest no? l’objectiu de les noves maneres de comunicar-se… Aprofitar la immediatesa i la transversalitat de la informació, i sobretot participar-hi, aportant-hi el teu propi granet de sorra.

No sóc una ideòloga, i de fet he aterrat en el mon de la política per una successió de fets i de vivències. Després de criticar, lluitar per quelcom, passar a l’acció, tinc el convenciment que aquest és el camí correcte si vull intentar canviar les coses.

Sóc conscient dels nous reptes que suposa aquesta nova era de la informació i dels reptes que suposa la revolució d’internet. I estic convençuda que la nova via democràtica ha de passar precisament pel reconeixement de la enorme força de les xarxes. Ara ja no hi han excuses per a no instaurar una participació democràtica efectiva, la gent sap que vol i així ho fa saber…. La gent esta informada i té la possibilitat d’estar-ho de la manera mes plural possible.

Si la censura té poc a fer en aquest nou mon d’informació, també apareix un altre fenomen. És el fenomen de la caricatura i la ridiculització. Em direu que sempre ha existit el cinisme i la desqualificació de l’altre. Val, però com abans tothom es trobava dins el seu cercle d’afinitats, tot el públic del cercle podia riure les gracies… Ara de fet això no canvia en el sentit on la gent es riu, i aplaudeix les gracies de les pròpies amistats. Però t’adones que existeix un grup especial entre molts altres. És un grup amb personalitat pròpia molt marcada. Però sobretot no els hi digueu que pertanyen a un grup, ja que defensen a ultrança la llibertat de l’individu, fins al punt que no reconeixen res mes que això: l’INDIVIDU.

La societat és per definició alienadora, ja que en un moment o altre, aquesta societat intervé d’una manera o altra sobre el seu individualisme.

A partir d’aquí tot moviment social, tota proposta col·lectiva, tota iniciativa orientada a un grup de mes d’una persona, és susceptible d’interferir amb l’individu, i doncs mereixedora d’escarni i ridiculització.

Després descobrim, que aquests individus, adoren ser algú en aquesta societat que els hi fa “repelus”, els hi encanta ressaltar dins un grup, i habitualment es dediquen a besar els vents dels que tenen algun tipus d’influència social. Deixeu-me fer psicologia barata: actuen com essers per damunt del gregarisme de la societat, però en el fons els encanta sentir-se admirats per la colla de corders que som la resta.

A mi tampoc m’agrada la societat en la que vivim, la trobo altament imperfecta. Però la vull millor i per això amb mes o menys encert la vull canviar.

Per això em rebenten la colla de preciosos que trobes per les xarxes, que nomes analitzen, ridiculitzen, i son incapaços de fer cap proposta concreta, que pugui afectar en positiu a algú mes que a ells mateixos.

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 20-12-2011

Ens varem conèixer ja fa molts anys, jo només era una nena, i vaig venir a obrir una «llibreta» acompanyada dels meus pare o de la meva mare, ja no me’n recordo exactament. Venia tota ufana a ingressar els meus primers estalvis.

Mes tard, em van donar la responsabilitat, d’anar a fer els ingressos de caixa de la casa… Encara recordo el fer llargues cues a “La Poste” allà a l’Avinguda Meritxell per a ingressar els xecs dels clients Francesos…

També recordo, al marxar a estudiar a França, les complicacions, perquè allà tot ho volien cobrar en xecs, per a poder obrir un compte, ja se sap estudiants sense recursos propis…. Però en fi, ho vam arreglar…

Llavors, vaig entrar triomfant un dia a l’oficina: havia cobrat el meu primer salari. Ara senyors, vull una targeta de crèdit, que ja he entrat en l’edat adulta i autònoma.

Primer salari, primers caramels: vols un cotxe nou?

I ja em veieu cada mes comptant els calerons per pagar-me el Fiat Punto, la cadena estèreo, el pis, els sopars i sortides varies….

Em sap greu dir-ho, durant molts anys, no he estat una bona clienta, massa prudent, massa responsable, o simplement, tenia molt clar el que guanyava i el que podia gastar….

Al final però, caus: que si un Pla d’estalvis pels nens, que si un Pla de Jubilació…

Desprès comences amb l’assegurança de la targeta de crèdit, una assegurança per professions lliberals… I ja et comences a adonar, que no ets només el meu banquer, sinó també el meu agent d’assegurances…

Un dia entres a l’oficina i et diuen: “quines vacances t’has ofert! Suissa, França, Itàlia, Àustria….”
I dius: “tu com ho saps, on he estat de vacances? Que t’ho ha explicat el meu home?”
Et diuen: “Nooo, és per la targeta de crèdit”
I com no saps que contestar dius: “però si aquests països estan tots en un grapadet…”

El cas és que surts de la sucursal amb una sensació d’estar vigilada per el “Gran Hermano”.

Cada cop que vaig al restaurant, a la perruqueria, a depilar-me, a comprar-me calces, també se n’assabenten? Uixxxx……Quin iuiu…..

El cas és que entre temps he caigut en la gran trampa: la HIPOTECA. En majúscules.

Ara per mes que m’emprenyi, et deuré respecte i submissió, ja que m’has atorgat de manera magnànima la possibilitat de tenir, de posseir casa meva, i ara et deuré un etern agraïment….

Però……. ben pensat, com sóc provocadora de mena, i vista la situació actual, crec que sóc jo la qui té la paella pel mànec: pago regularment, i si et deixo de pagar, el problema el tindràs tu… al final a casa els meus pares potser encara em voldran.

I és que avui estic indignada. Indignada perquè durant molt temps i sense cap mena de vergonya, heu acceptat diners sense saber-ne la procedència, heu acceptat que és sobre endeutessin pobres treballadors oferint-los el pis, el televisor de plasma, el cotxe i les vacances, heu proposat descaradament productes tòxics a estalviadors, fins i tot heu ofert Plans d’estudis pels nens que no eren mes que inversions d’alt risc a la borsa…

A mes, resulta que ara no podem viure sense tenir un compte al banc: assegurances, lloguers, telèfons, electricitat, tot ha de passar per les vostres mans…

No contents amb la part de responsabilitat en la crisi que us pertoca, a mes de dirigir les polítiques dels països i en particular del nostre, ens feu “passar pel tub” de les vostres exigències.

És ètic fer pagar a un treballador temporer 120 € per obrir un compte? És ètic negar-se a obrir-los un compte quan se sap pertinentment que el necessiten per a trobar pis, per a cobrar les nomines, per a pagar la llum i el telèfon?

Estimat banquer, tu i jo estem lligats l’un a l’altre encara per molts anys, però permet-me que et digui, que la nostra relació és a dues direccions…. Jo intentaré ser bona i pagar regularment, és més, prometo fer-te treballar, i enviar-te els meus assalariats. Però si us plau, necessito tornar a tenir confiança en tu.

M’agradaria retrobar aquell banquer que enregistrava solemnement les 1000 pessetes a la “llibreta”, amb el mateix “carinyo” que el xec de 1 Milió.

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 13-12-2011

per FORUM.AD

Divendres 9 d’desembre de 2011

Per Redacció

La presidenta dels Verds d’Andorra, Antònia Escoda, mostra la seva decepció amb la campanya electoral de les comunals que ha tingut lloc “perquè hi ha una situació del país que no s’hi ha vist reflectida”. Escoda considera també que “la gent està defraudada del retorn que té dels polítics” i afirma que estaria “encantada” de participar en un projecte per fer un altre partit nacional d’esquerres al marge del Partit Socialdemòcrata (PS).

-Finalment els Verds d’Andorra han pogut entrar en un Comú formant part de la candidatura de Ciutadans Compromesos a la Massana. Quina valoració en fa?

-Serà la primera vegada que estem presents en una administració, però voldria recordar que va haver un verd elegit per al consell d’administració de la CASS i crec que ningú no podrà dir que no va fer una bona feina, cosa que també penso que farà ara la Jael Pozo al Comú de la Massana. D’aquesta manera, es demostra que no només som capaços de crear debat i opinió, fent propostes que ningú s’ha atrevit a fer, sinó que també sabem gestionar. Estem molt contents perquè durant la campanya s’ha vist que Ciutadans Compromesos era un equip molt sòlid i que s’ha fet una candidatura transversal en la qual els seus membres representen moltes sensibilitats diferents. Entrar en el Comú de la Massana és un èxit que volem fer totalment nostre.

-Aquest èxit demostra que a partir d’ara els Verds negociaran amb les forces que sigui en cada moment i no necessàriament només amb el PS, com a partit més proper ideològicament?

-Penso que cada elecció és diferent. La veritat és que no hi ha hagut gaire diferències en la feina feta per tots els Comuns independentment de la sensibilitat política de la majoria. Hi ha Comuns que se suposava que eren progressistes i han privatitzat i subcontractat empreses, i altres conservadors que han fet molta tasca social. Per això no sé veure que hi hagi diferències ideològiques molt marcades en els Comuns. Per tant, a l’hora de pactar nosaltres ja vam aprovar una ponència en la qual dèiem que ens presentaríem amb qui proposés un canvi en la llei de la nacionalitat, la llei electoral i el vot dels residents, però vam decidir ser menys ambiciosos a canvi de poder arreglar les coses des de dins.

-Sembla que hi ha un cert moviment ciutadà per canviar la llei electoral, que com a grup petit no us afavoreix gens.

-S’ha de recordar que es va tirar endavant una iniciativa legislativa per fer una llei que reguli els espais sense fum i ara s’està treballant també en una iniciativa similar pel que fa a la llei electoral. O sigui, que notes que la ciutadania es mou quan hi ha una cosa que l’interessa realment. La idea, que em sembla molt interessant i té tot el nostre suport, és fer una proposta perquè la llei electoral es canviï. Nosaltres ens hi adherirem de manera individual, perquè això és una cosa sobre la que s’ha de pronunciar cada ciutadà.

-Per què creu que hi ha hagut tanta abstenció a les eleccions comunals?

-Jo estic molt decebuda de la campanya perquè hi ha una situació del país que no s’hi ha vist reflectida. Per exemple, hi ha un debat sobre les competències i les transferències als Comuns del qual no han parlat els candidats. No s’ha d’oblidar que els Comuns tenen molt poder i han de plantejar les seves propostes en qüestions com aquesta, però la campanya ha estat molt pobre. Tampoc s’ha parlat, en general, del vot dels residents, quan tothom hauria de ser valent i dir si està a favor o en contra. El mateix passa amb el reglament dels Comuns, que s’estan fent ells mateixos quan seria bo que hi hagués una llei que ho regulés, i la falta de democràcia que hi ha a les corporacions, que és molt gran. En canvi, s’ha parlat molt de l’endeutament quan resulta que tots els Comuns, independentment del color polític, estan igual. A més, no s’ha d’oblidar que només es pregunta a la gent cada quatre anys i després ja no se la consulta en absolutament res. En general crec que la gent està defraudada amb el retorn que té dels polítics.

-I quina és la solució?

-La solució és que hi hagi més democràcia, tan senzill com això. Es tracta de fer veure a la gent que quan dóna la seva opinió se la té en compte. O sigui que s’han de consensuar les coses amb els que t’han votat.

-Creu que la gent ha entès finalment el pacte que els Verds van fer a la Massana?

-El que veig és que la nit de les eleccions tothom ens va donar les gràcies pel que nosaltres havíem pogut aportar al triomf de Ciutadans Compromesos, i per això es pot dir que s’ha entès el pacte que es va fer i que no és vist contra natura, com es va veure en un principi.

-En canvi no va ser possible pactar amb el PS.

-El fet de ser més propers, a vegades fa que siguis més crític. Amb el PS ja vam intentar pactar a les generals i no va poder ser, i això deixa unes ferides que han de cicatritzar. A més, com he dit, unes comunals no tenen res a veure amb la ideologia i sinó que m’ho demostrin. Al final, amb qui pactes és amb les persones.

-S’ha entès que els Verds d’Andorra no estiguessin presents en les eleccions comunals?

-Quan portes quatre eleccions en quatre anys puc assegurar que hi ha un cansament, i després s’han de tenir en compte les disponibilitats dels nostres membres. Crec que som dels partits que està vivint la crisi en primera persona perquè hi ha persones que s’han quedat sense feina… El plantejament és que ens faríem mal anant a les Comunals, tenint en compte que el resultat a les anteriors va ser bo. L’important ara per a nosaltres és refer-nos una mica i seguir amb els nostres plantejaments, que tenim molts clars en disposar d’un referent europeu. Hem de reprendre el treball de base que sempre havíem fet i presentar projectes concrets.

-Quina valoració fa del panorama que s’ha definit als Comuns?

-Nosaltres sempre ens hem mostrat en contra del bipartidisme i per això hem lluitat perquè es canviï la llei electoral, i ara només hi haurà un color als Comuns, cosa que pot ser encara pitjor. La sensació que vaig tenir, per exemple, és que a Encamp les eleccions no les havia guanyat UP+DA sinó que les havia perdut el PS. I això que la candidatura del PS era molt bona quant a les persones, però han fet una campanya per defensar vuit anys de consolat i això és el que els ha portat a la derrota. Crec que el PS encara està patint les conseqüències de les eleccions generals passades.

-Quina és l’opinió dels Verds sobre la possibilitat de crear un partit d’esquerres ampli del qual es parla darrerament com alternativa al PS?

-De moment nosaltres no hem tingut cap contacte, ni he parlat amb ningú del tema, però veig que és una cosa més factible fer-ho ara que esperar tres anys i després pactar per a les eleccions generals. Crec que s’ha de treballar a llarg termini i podria ser una plataforma en què estiguin diferents partits. Jo estaria encantada de fer una iniciativa com aquesta.

-Com veu la política que s’està fent des del Govern després que hagin transcorregut ja sis mesos de legislatura?

-D’entrada s’ha de dir que aviat hi haurà un pressupost, perquè penso que deixar el país sense un pressupost és una cosa molt greu. És una eina per poder treballar i durant dos anys s’ha negat a aquest país un pressupost, sobre la qual cosa tots els polítics que hi havia aleshores haurien de reflexionar. Com a mínim, aquest Govern disposarà d’aquesta eina per avançar. No s’ha d’oblidar que hi ha una crisi estructural que si no s’ataca el país no funcionarà.

-Què us sembla la mesura de la retallada salarial a l’Administració?

-El que passa és que encara no tenim clar a on volem arribar, ni quanta gent necessitem ni quin tipus d’Administració volem. Si aquesta està sobredimensionada s’haurà d’abordar el problema per aquí. I és que amb la retallada de sous no crec que s’estalviï gaire, i en canvi continuem sense recaptar impostos, quan l’ideal seria que hi hagi més ingressos per fer, per exemple, inversió en obra pública. El que veig també és que si vols fer una inversió per posar en marxa una iniciativa tampoc et deixen els diners. Amb l’Administració passa com amb la CASS, o sigui que tenim un servei sanitari molt bo, però sobredimensionat. De totes maneres, si en alguna cosa es pot permetre que hi hagi dèficit, tot i la crisi actual, és en la sanitat i l’educació. I si hi ha abusos, ja és hora que es comenci a fer alguna cosa, però el que no es pot fer és culpabilitzar a l’usuari. No és just que als funcionaris els retallin el sou, però ells han de proposar alguna cosa i ser proactius.

© 2011 Entrevista i imatges FORUM.AD

Nota Verds: Podeu llegir l’entrevista en el mateix Portal de FORUM.AD prement aquí

Molt bona pregunta si senyor. I de fet la que s’escau en aquests dies de campanya electoral.

Habitualment ho tinc molt clar, votaria al partit que proposés:

• Un canvi en la Llei electoral de manera que fos mes representativa de la societat.

• El vot dels residents a les Comunals

• La nacionalitat als 10 anys de residencia tal com preconitza el Consell d’Europa.

• Unes urnes electorals presidides per ciutadans i no per polítics i a tots els nuclis importants.

• Una Llei electoral que no fes dels Comuns unes petites dictadures.

• El dret a decidir qui ens ha de representar, i no viure pendents de la decisió del Poble Francès, ni del Vaticà.

• Un reglament dels Comuns, regit per una Llei i no amanit a la salsa dels dirigents comunals.

• Uns comuns oberts a la democràcia participativa de manera efectiva, incloent als ciutadans en les preses de decisions

• Uns pressupostos participatius.

• Unes polítiques urbanístiques respectuoses tant amb les persones com amb el medi ambient.

• Transparència en els comptes i en les accions polítiques.

• Unes administracions comunals modestes en relació a la seva població.

• Un treball en equip entre comuns i Govern

• Una participació activa en la revisió de la Llei de transferències i de Competències comunals.

I no, no em digueu que la majoria de les coses que proposo són competència del Consell o del Govern, i menys amb el poder que tenen els Comuns actualment. Si tres comuns es posen d’acord, també poden fer proposicions de llei.

Para, para el carro Antònia, que t’has equivocat d’eleccions. Si volies aquestes propostes, havies de presentar-te, els Verds s’haurien d’haver presentat. Ara el que et queda és conformar-te i triar entre el que hi ha.

Doncs si senyor, un cop mes tornarem a procedir per eliminació a l’hora d’anar a votar.

Abstenir-se?

Ni parlar-ne. Molta gent, i en particular moltes dones han lluitat, inclús s’han jugat la vida, per adquirir el dret a decidir per un mateix, i seria un sacrilegi no exercir aquest dret.

Per simpaties personals, o lligams familiars?

No estic segura que sigui una bona opció, ja que Andorra és molt petit, i de lligams personals, si rasquem una miqueta en trobarem en cada candidatura. Encara serà mes confús!

Per estètica?

No sé que dir-vos… Encara que algun o alguna donaria el “pego”, em costa agafar una decisió en base a això… Com bé diuen: de vells, panxuts i lletjos ens en tornem tots.

Per interessos econòmics?

Humm… Això és per pensar-s’ ho… No em sembla mala idea: qui penso que defensarà millor la meva economia… o la de tots?

Per joventut o experiència?

Be aquí tenim un bon dilema, ja que ser jove no vol dir ser inexperimentat, a mateix temps que arrossegar-se en política des de fa anys,no és una garantia de bona praxis.

Per les persones o pel partit que representen?

Aquests darrers anys,el fet de pertànyer a un partit o un altre no ha evidenciat grans diferencies en la manera de gestionar els comuns: comuns suposadament conservadors han hagut d’assumir les polítiques socials que des dels governs successius no s’han assegurat; i en canvi comuns de caire progressista sobre el paper, s’han dedicat a privatitzar, i subcontractar serveis, de la manera menys transparent possible.

Per tant potser si que cal mirar-se a la lupa els integrants de les candidatures i avaluar el grau de confiança que ens generen. Per tant la pregunta inicial ja no és que votaré sinó a qui.

El vot en Blanc?

Aquest és comptabilitzat a l’hora del recompte en els percentatges i en general desafavoreix els partits amb menys vots, ja que augmenta els llindars d’elegibilitat.

El vot Nul?

És una opció, tot i que desprès no queda reflectit en els percentatges. Seria espectacular que ens posessin en les butlletes les raons del vot nul i que es fessin publiques…

Bé, segur que hi ha mes opcions de les que fiar-se a l’hora d’exercir el seu vot.

Jo, ara ja ho tinc clar, votaré el que em sembli menys dolent…

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 29-11-2011

Suposo que el que s’espera de mi en aquestes circumstancies, com a persona implicada en política, és que em mulli, que parli sobre aquestes eleccions comunals en les quals ja estem en dansa.

Us he de confessar, que em costa, probablement per la poca trempera que em generen…, però haurem de fer l’esforç.

Cal admetre que tenim dins la batalla una bona colla de valents, perquè tot s’ha de dir, als candidats a aquestes eleccions se’ls hi ha de reconèixer un important grau de responsabilitat- o potser d’inconsciència –per gosar disputar-se les regnes d’unes administracions tan malmeses per la crisi i els cúmuls de gestions incompetents…

Discutíem amb una d’aquestes valentes candidates de l’oportunitat de fer o no el porta a porta. És cert que encara hi ha electors que aprecien la visita dels candidats abans les eleccions. Potser perque és l’únic moment on el polític es posiciona en igualtat, o gairebé en submissió…

Llavors, et trobes en diferents tipus d’electors:

• L’ assertiu: sense forçar la situació, t’assegura que et votarà. Desprès t’assabentes per un altre cantó, ja se sap Andorra és molt petit, que també ha promès el vot a la llista oponent.

• El sociable: aprofita la visita dels polítics per muntar una petita “soirèe”, sense adonar-se que no era necessari ensenyar-los tot l’àlbum de família, i les fotos del darrer viatge a Cuba.

• el calculador: té preparades des de la proclamació de les dates de les eleccions, les condicions precises per negociar el seu vot.

• el patriarca: aparaula el vot de tota la família, sense haver-se adonat que ja fa dies, que els fills volen per les seves pròpies ales, i que la dona es fa un fart de riure, quan es troba sola davant les paperetes.

• el perepunyetes: s’ha estudiat cada proposta del programa, i ha fet estudis acurats sobre les conseqüències, econòmiques, ecològiques i socials de cada punt del programa.

• el nostàlgic: en els seus temps, els polítics eren més de fiar, una paraula era una paraula, etc..

• el masclista: quina mania, tantes dones a les candidatures… Llavors fan falta guarderies i totes aquestes coses…

• el despistat: encara no s’ha assabentat que hi ha eleccions, i obre la porta amb una tovalloleta lligada a la cintura, maleint els que interrompen la culminació del seu sopar romàntic….

• L’impassible: aguanta estoicament el rotllo, sense deixar entreveure la mes mínima emoció ni intenció de vot.

Segur que n’hi ha molts més… El problema és que la meva experiència en la matèria és nul·la. Per tant, com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

L’anunci de les candidatures també ens ha aportat algunes “perles”:

−“no els coneix ningú..”, paraules escoltades en relació a algunes candidatures…

Això que vol dir?

Vol dir que no son d’aquí potser? No ho creuria. Si són presents a una candidatura, és que tenen drets com el qui mes, no?

Que no pertanyen a les típiques” famílies polítiques” tan fermament instal·lades en el poder en les nostres parròquies? Probablement.

Que no han participat l’ espoli organitzat i a la ”mala gestió” instaurada? Segur.

Una altra perla:

−“ La política es porta a la sang…”

Això com ho cal interpretar? Que fer política és una qüestió de llinatge?

Una més:

-“Més val boig conegut que savi per conèixer..”

De moment la màxima ens ha resultat fatal. Potser que ho provéssim… Perdut per perdut…

Tot plegat, una sensació de “déjà vu”…..

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 22-11-2011

Quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 després de Crist, els zoroastristes es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdeistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, a la rodalia de Mumbai. Els Parsis, literalment “perses” en hindú són els membres d’aquesta comunitat ètnica, que van emigrar al subcontinent indi als segles VII i VIII per fugir la persecució religiosa de l’islam.

Diu la llegenda, que el Rei de Sanja, que regnava en aquella zona, va sortir a rebre els Parsis, portant un got de llet ple fins a la vora.

Amb aquest gest volia significar a la comunitat de refugiats, que allà ja eren molts i que no hi havia lloc per a ningú més en la comunitat. El cap dels nouvinguts, amb cura, va afegir sucre al got de llet, i aquest es va diluir sense fer vessar una sola gota de llet, i va dir: “Com el sucre dins la llet, la Nostra presencia, endolcirà la teva vida sense desplaçar-te, ni causar-te problemes.”

Vaig trobar aquesta historia dins el llibre de la Thrity Umrigar, La estacion de los recuerdos, que parla justament dels contrastes culturals entre Orient i Occident.

Trobo molt encertada la imatge aquesta de què una cultura es pot fondre dins una altra, enriquint-la a mateix temps, i conservant a mateix el seu sabor genuí.

Darrerament, ben al contrari, la sensació que em dona és que ens entestem en veure les cultures diferents com a elements que no es poden barrejar, així com l’oli i l’aigua, que malgrat el agitis, la diferencia de densitat, fa que s’acaben separant i formen dues capes ben distintes.

Corren mals temps per a la barreja cultural.

La crisi econòmica a mes exerceix com un potenciador pervers en aquesta mirada desconfiada envers el qui és diferent. En temps de crisi s’incrementen els rumors, els estereotips, i les afirmacions gratuïtes en contra dels “forasters”.

FORASTER, una paraula que ha anat prenent una connotació negativa… Aliè, estranger, estrany, desconegut, invasor…

La idea del foraster és la d’algú que fa por, que arriba i et pot generar canvis. En general, i en temps normals La gent té molta por dels canvis: prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir.

Ara a mes en els temps que corren, els forasters són els que venen de fora a aprofitar-se dels nostres privilegis, els que ens prenen els llocs de treball, els que ens generen inseguretat….

El que fins ara es podia considerar com a por a allò desconegut, als canvis, esta derivant en actituds clarament xenòfobes, que passen a designar clarament els forasters com a culpables de tots els mals que hem patit, patim i patirem..

La xenofòbia és un perill per la convivència, dificulta la cohesió social, impedeix avançar en la construcció d’una societat i sobre tot és inhumana.

Perquè jo hem pregunto: qui son els forasters?

Son les persones que tenen una cultura, una religió, una ideologia diferent de la nostra, o bé son aquests ens abstractes, aliens al dia a dia del comú dels mortals, que son els mercats?

Els mercats, que dins la crisi global, han pres el control del mon per damunt del poder polític.

Aquests si que son els forasters, o mes ben dit els “foragidos”.

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 15-11-2011