Crisi social

Crisi social

Juli Fernàndez Blasi

Secretari d’Organització

Partit Verds d’Andorra

Últimament es parla molt de la crisi econòmica que globalment s’està patint arreu del món. A Andorra tampoc ens en lliurem perquè la nostra economia està basada sobre la dependència del consum exterior, la qual cosa fa que, en moments com els d’ara, ens veiem impotents per cercar la fórmula màgica que permeti sortir d’un forat negre com el que ens ha tocat viure.

Som un país de serveis perquè hem volgut ser-ho, descuidant altres aspectes que potser no haguessin donat al país tants beneficis econòmics a curt termini, i que vam desestimar en el seu temps –com, per exemple, el conreu o el bestiar– substituint-ho pràcticament tot per la totxana, la neu i el comerç tradicional, i ara ens trobem amb el fet que estem en una situació econòmica molt més delicada, ja que el poder adquisitiu dels nostres principals clients, la dels països més propers, ha sofert una gran davallada i no podem mantenir, amb el nostre propi mercat intern, un teixit comercial tan gran com el que hem construït pensant amb els dotze milions de turistes que venien a visitar-nos per passejar o fer les compres.

L‘altra crisi que acostuma a acompanyar els moments de dificultats econòmiques és la crisi social, la que pateix la població que depèn bàsicament dels seus ingressos mensuals i que no té res més que la seva feina per tal de poder tirar endavant. Aquesta crisi social s’agreuja quan la qualitat de vida va minvant com a conseqüència d’algunes mesures laborals que no solament no ajuden a resoldre la crisi econòmica, sinó que també provoquen un sentiment de càstig i de sanció, com si la causa de tots el mals fos deguda a la gent treballadora.

Obrint el dia 14 de març –diada de la Constitució d’Andorra– no només no solucionarem aquesta crisi econòmica –tan de bo passés el contrari, perquè n’estic segur que tothom veuria amb bons ulls treballar el que calgui–, sinó que s’estarà engreixant encara més una crisi social que farà afrontar la vida amb un pessimisme creixent que no convé a ningú i que no portarà a enlloc.

És una gran equivocació, no solament pel que representa a escala nacional haver convertit aquest dia en un dia qualsevol, sinó que també ho és perquè, en moments com ara aquests, el que cal és motivar, fent entendre que Andorra té un gran futur i que entre tots ens en sortirem.

© 2009 Juli Fernàndez Blasi
Secretari d’Organització del Partit Verds d’Andorra i Membre del Consell d’Administració de la CASS.


Aquest article fou publicat per el diari El Periódic d’Andorra el dia 27 de febrer de 2009, en la secció La Finestra Oberta

Anuncis

Diada de la Constitució, la nostra festa!

La presidenta del Partit Verds d'Andorra

Ens trobem en una època de salaris estancats, de competència global. Una època on veus amics i familiars que treballen en el sector de la construcció acomiadats i sense trobar feina. Una època on es modifiquen els horaris de la teva feina o t’impedeixen organitzar les vacances amb la teva parella.

Ens trobem en un d’aquells moments decissius, en el que el país, la nostra economia està sotmesa en una gran confusió. Més treballadors i treballadores estan sotmesos a condicions extremes i resisteixen per por a no perdre els seus llocs de treball.

Hi han mares i pares que es pregunten com pagaran la hipoteca o les factures del dentista i més persones ofegades amb comptes al descobert abans del dia 10 de cada mes.

És clar! Quan parlem i posem sobre la taula determinades qüestions com la festivitat de la diada constitucional, aquells que tenen poder de decissió i els cínics que no volen canviar les coses ens diuen que som un país de ploramiques.

Així que en comptes de promocionar il·lusió i esperança davant l’actual crisi, aquests polítics segueixen explotant de forma rutinària aquestes frustracions i pors. Unes polítiques econòmiques i institucionals que afavoreixen als pocs sobre els molts i que permeten consolidar els ressentiments de molts dels ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Davant d’aquest punt mort, avui més que mai el partit Verds d’Andorra hem d’insistir en una justícia social plena en tots els aspectes, com el fet que la nostra diada sigui festiva.

Perquè podem plantar cara a la crisi amb il·lusió, sense rebutjar el que ens pertany com a poble.

Perquè avui estem on estem gràcies a les dones i els homes que van col·laborar en la instauració de la constitució en el nostre país.

En reconeixement a la seva tasca, a tots aquells homes i dones que han fet avançar el nostre país, avui més que mai no podem oblidar les seves lluites.

Són el nostre exemple que les coses poden canviar a casa nostra. I és per tots ells, i per les nostres generacions futures que des del Partit Verds d’Andorra hem acordat:

No assistir a cap acte públic i institucional el 14 de març d’enguany com a protesta davant el fet que la nostra diada no sigui festiva i amb el recolzament de totes les dones i homes del nostre país que aquest dia treballaran.

Isabel Lozano
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Reflexions sobre la mort d’Eluana

Aquestes últimes setmanes el cas de la noia italiana en coma, morta el passat 9 de febrer, Eluana Englaro, ha captat l’interès dels mitjans de comunicació per les ingerències de Silvio Berlusconi. El cap de govern d’Itàlia ha comès una sèrie d’errors de primera magnitud i ha provocat en el seu estat una crisi sense precedents.

El primer greu error ha estat menysprear l’estat de dret. Berlusconi, que no té res de cavaliere, es creu un rei absolutista i sembla ignorar que la revolució francesa i la declaració de Drets de l’Home (ara diríem Drets dels éssers humans) van tindre lloc fa més de dos-cents anys i que les seves idees es van estendre pertot el mon. Un dels grans avenços va ser, justament, bascular el poder del rei absolutista al poble i per tant posar les llibertats i drets de tots els ciutadans per sobre de la resta. Sota aquest punt, Berlusconi no podia, en cap cas, posar les decisions de l’executiu per sobre de la llibertat d’Eluana i de Giuseppe Englaro, el seu pare i tutor legal.

El segon error ha estat anteposar els seus interessos particulars (de les seves idees i d’estratègia política) als interessos d’Eluana i del mateix estat italià. Les seves obscenes ambicions han desencadenat importants friccions amb els altres poders del país. Posar per davant els seus desitjos sense mirar la trencadissa que podia fer, dóna pistes del seu ínfim nivell ètic. Si no fos perquè ja fa molts anys que és el focus d’escàndols de tota mena ens podria sorprendre. Malauradament no és així i la seva desligitimació és total.

El tercer ha estat l’intent barroer de manipulació dels altres poders de l’estat. Berlusconi, en representació del poder executiu, ha manipulat sense escrúpols el poder legislatiu i s’ha burlat del poder judicial. El testament verbal d’Eluana va ser validat pel Tribunal Suprem, que va verificar en un minuciós procés que s’atenia a la veritat. Es va comprovar que la voluntat d’Eluana, sobre la seva forma de viure i morir era clara, per tant tot el procés que l’havia portat a ser desconnectada s’atenia a unes estrictes regles i s’adequava a la llei. El deure de Berlusconi era respectar la llei, els desitjos d’Eluana i el seu tutor. L’intent de manipular fins i tot el president del país, Giorgio Napolitano, intentant fent-lo firmar un decret llei ha estat la cirereta d’un pastís enverinat i ha posat clarament en risc l’estat de dret.

Tot aquest enrenou, en definitiva, violacions del dret d’Eluana a morir, ve donat perquè la nostra societat està encara ancorada en un tabú al suïcidi i a l’eutanàsia (eu-thànatos) molt fort, fruit de segles d’adoctrinament. Ja des de Tomàs d’Aquino la prohibició del suïcidi es defensa amb tres arguments fal·laços:

1.- Que el suïcidi perjudica la societat perquè la priva dels seus serveis. Fals! En realitat i en el millor dels casos deixa de beneficiar-la i en el cas d’Eluana ni tan sols això.

2.- Que el suïcidi no és natural, atès que va en contra de l’ordre natural. Fals! El mateix podríem dir de tota la nostra tecnologia posada a l’abast per perllongar la nostra vida. Ja no parlo d’instruments d’alta tecnologia, sinó per exemple d’alimentar amb una sonda, encara que sigui nasogàstrica. Utilitzar-la és fer servir sistemes artificials i per tant també va en contra de l’ordre natural. Seguint aquest suposat ordre natural Eluana hagués mort fa disset anys!

3.- Que el suïcidi és un robatori, atès que la nostra vida no ens pertany. Fals! Aquest argument únicament pot servir a aquells que professin creences personals que defensin en el seu credo que la vida pertany al seu déu. No vull entrar en aquest joc, vist que les creences són moltes i molt variades i entren dintre de l’esfera personal. La meva vida em pertany absolutament, és meva i de ningú més!

Sherwin B. Nuland ha criticat la concepció de la mort com una patologia a la qual cal oposar-se, una patologia contra la qual cal lluitar amb tota l’estructura de la tecnologia mèdica, quan en realitat la mort és un esdeveniment natural. L’enemic no és la mort sinó la malaltia i el dolor. És previsible que la tecnologia continuï avançant en el manteniment de la vida, encara que aquesta estigui molt deteriorada, agònica, residual i sense cap mena d’esperança de millora, per això és desitjable que ens posem a treballar com a ciutadans lliures per dotar-nos de lleis que puguin protegir-nos quan arribi el moment i facilitar-nos una mort digna i sense dolor. Cal aconseguir que l’eutanàsia sigui una alternativa rutinària i legal oferta a tots aquells pacients terminals. Abans o després tots ens beneficiarem.

Confondre eutanàsia amb assassinat, com es podia escoltar el mateix dia de la mort d’Eluana Englaro al Senat italià, és pregonar la més absoluta ignorància. És confondre amor amb violació, regal amb robatori, o el voluntari amb el forçat. En cap cas es pot acceptar que les creences d’altres puguin afectar o influir en les nostres decisions. Som i hem de ser plenipotenciaris de la nostra vida i també de la nostra mort.

Aquesta noia italiana no és l’únic cas, a casa nostra també tenim la nostra quota de persones que com Eluana s’arrosseguen per una vida sense cap futur, en alguns casos plena de misèria, agonia i dolor. Sense esperança que els ajudem a escurçar una vida que ja no volem, una vida que s’ha transformat en una crueltat. No podem continuar mirant cap a un altre costat! Hem de ser capaços de desempallegar-nos de tabús irracionals i supersticions. Hem de ser capaços d’oferir la màxima humanitat i dignitat a tots ells, a tots nosaltres.

El cas d’Eluana, com molts altres que han aparegut a la premsa, ens mostren el camí a seguir. Com més aviat comencem, millor.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez. Professor. Responsable d’Imatge i Comunicació del Partit Verds d’Andorra


Aquest article fou publicat per el Diari d’Andorra el dia 23 de febrer de 2009 en la secció La Tribuna.

El copríncep Sarkozy

La visita institucional del representant del copríncep francès, Frémon, ha deixat ben clara la voluntat de Sarkozy per acabar, d’una vegada per totes, amb la lentitud andorrana per tal de sortir de la llista dels anomenats paradisos fiscals.

Aquest cop, l’advertiment que se’ns ha fet per part del Govern francès no té volta enrere, ja que som –segons el meu punt de vista– una gran molèstia per a un Sarkozy amb vocació de líder, no només a escala europea, sinó també a escala internacional, ara per ara lligat de peus i mans pel fet de ser el cap d’Estat d’un país que està inclòs dins de la llista de la OCDE. Això l’incomoda i li posa les coses més difícils –en un moment de crisi com és l’actual– per aconseguir esdevenir el líder europeu per excel.lència, a favor de la cancellera alemanya Angela Merkel, que va denunciar, fa uns mesos, la situació d’irregularitat de Liechtenstein.

La paciència de l’Elisi ha tocat fons i, en cap cas, el president Sarkozy perdrà l’oportunitat d’estar al capdavant polític europeu per culpa d’uns condicionants històrics que el tenen segrestat.

Independentment que des del Partit Verds d’Andorra estiguem d’acord amb Sarkozy, per qüestió de fons –perquè pensem que cal fer els deures i sortir de la famosa llista de paradisos fiscals–, també hem trobat altres punts de coincidència que tenen a veure amb el sentiment de segrest d’un passat històric que condiciona la nostra sobirania com a poble. Per aquest motiu, defensem un model republicà, que, en aquest cas, hagués estalviat al president Sarkozy sentir-se incòmode davant dels seus socis europeus i de nosaltres, el poble andorrà, incòmodes per les exigències d’un cap d’Estat heretat per la història.

Si molt no canvien les coses, sembla que no podrem aspirar mai a ser majors d’edat, perquè la Constitució ens exigeix estar sota la tutela perenne d’interessos –de vegades divergents– que, en aquest cas, s’anomena llista de l’OCDE, i en una altra ocasió –parlo de l’avortament– es va anomenar Vaticà.

© 2009 Juli Fernàndez Blasi
Secretari d’Organització del Partit Verds d’Andorra i Membre del Consell d’Administració de la CASS.


Aquest article fou publicat per el diari El Periódic d’Andorra el dia 20 de febrer de 2009, en la secció La Finestra Oberta

Gran èxit per Turquia: Ratifiquen el Protocol de Kyoto després d’anys d’insistència dels Verds

Fa aproximadament una setmana, el parlament turc ha ratificat el Protocol de Kyoto, per 243 vots a favor, tres en contra i sis abstencions. És un gran èxit dels Verds turcs, ja que el tema del canvi climàtic sempre ha estat en l’agenda i hi han dedicat grans esforços per aconseguir-ho. Cal recordar que les emissions de gasos d’efecte hivernacle han incrementat en un 95% entre 1990 i 2006. Els Verds van recollir ni més ni menys que 170.000 signatures i les van entregar a l’Assemblea Nacional, a més de coorganitzar activitats amb altres grups activistes

Font: Update Flash, European Green Party, www.europeangreens.org