Diari d’una autònoma

A la Massana, quan neva, el meu banc treu una catifa vermella a l’entrada. Sempre m’ha resultat graciós que escollissin aquest color, com si es tractés d’un certamen cinematogràfic. Malgrat l’entrada glamurosa que procuro fer, un cop a dins em sento poc estrella. El meu fort és la veterinària, no les finances, així que quan vaig al banc, desconec el nom de les coses i em perdo davant de l’argot de la meva gestora. En aquesta època, els autònoms i petits empresaris ens hem vist submergits forçosament al coneixement financer. Hem après, entre altres coses, que ja no cal anar al banc de sempre, que cal mirar tots els bancs i quedar-te amb el que t’ofereix millors condicions.

També hem après que la història pot ser maquiavèl.lica. Els autors de la ideologia neoliberal, creadors dels paradisos fiscals i també causants de l’actual crisi, són els ofegadors de les Pime. La realitat ens diu que les ràtios de solvència i liquiditat de les entitats bancàries del nostre país es mantenen altes i això no ha anat a parar a un tracte de favor per part seva per disposar de liquiditat immediata ni per facilitar crèdits als ciutadans. Segons les entitats, es mantenen solvents gràcies a la bona gestió i anàlisi de riscos. Així doncs, si els bancs no fan de bancs, ¿qui està aguantant la situació?

La resposta és senzilla i terrible: el sistema s’està repenjant dels estalvis de les famílies. Els bancs no donen crèdit, però l’activitat s’ha de mantenir mentre s’espera que vinguin temps millors. Això comporta a molts petits i mitjans empresaris tirar del carro (mai millor dit, en el meu cas, gràcies al crèdit del cotxe) amb un dipòsit privat. Així que recorrem al nostre estalvi personal per donar aire a la tresoreria, pagar les nòmines, els proveïdors i assegurar el manteniment de l’activitat.

I ho fem sense la certesa que aquest esforç i risc servirà per aguantar mentre duri l’autisme financer de les entitats bancàries. Si els recursos privats de negocis i famílies es van assecant, un gest lloable que diu molt sobre l’esperit emprenedor a casa nostra, se’ns escaparà totalment de les mans un problema, que avui encara és reversible. Alguns empresaris resistiran l’any, però n’hi hauran d’altres que no tornaran a aixecar la persiana.

AIXÍ QUE en aquesta època també hem après que quan un empresari té dificultats i no pot afrontar els seus deutes, no surt el pare Estat a salvar-lo i encara menys la mare Banca. Jo continuo lluitant cada dia per aixecar la persiana. Tampoc tinc res més a fer i molt a perdre si tanco definitivament. La meva empresa no ha tingut mai pèrdues, però a causa de l’escassetat de crèdit i el retard en els pagaments dels meus clients, sovint em retornen les factures dels proveïdors amb el conseqüent disgust i comissió.

Molts s’omplen la boca reclamant innovació i donant suport als emprenedors, però a l’hora de la veritat res de res. Són molts els petits empresaris que no només noten la crisi, sinó que la pateixen, que necessiten liquiditat immediata per no tancar portes i posar fi a una empresa per la que ho han arriscat tot, que en molts casos ha passat de pares a fills, i que són el veritable teixit productiu del país. I sí, hem après a adquirir nous hàbits, gestionem els recursos amb imaginació, evitem els clients morosos (això és el que més em costa) i reduïm costos, deixant de banda les inversions per a més endavant. Però el que realment es necessita és liquiditat immediata per continuar subsistint.

Mentrestant, els fonamentalistes neoliberals, responsables que les noves generacions estiguem condemnades a unes condicions de vida i treball inferiors a les dels nostres pares, s’amaguen darrere dels seus treballadors de la banca, els quals repeteixen el mateix discurs autista tot justificant-se sota l’eufemisme de la crisi financera per no concedir liquiditat ni crèdits. Tal com diria un conegut banquer espanyol: “Lo que no son cuentas, son cuentos”.

En tot cas, a casa nostra té molt sentit la carta dels 12 exlíders socialdemòcrates europeus, dirigida al president Barroso, on s’afirma: “Els mercats financers no ens poden governar”. Així que encoratjo el nostre Govern a ser valent davant de la banca, a crear un nou model econòmic basat en el treball i el foment de les petites i mitjanes empreses.

A pressionar les entitats de crèdit i crear noves línies de crèdit oficial, a incentivar l’activitat econòmica des de l’inici, però sobretot durant la vida de les mateixes, a fraccionar el pagament de l’ISI i dit de pas, a replantejar-se l’ajuda a l’habitatge. A la banca es difícil exigir-li res. Continuarem travessant la catifa vermella en espera del guardó a l’esforç, i qui sap, seguint el símil blaugrana, potser aquest any sí, ¡ho aconseguim!

© 2010 Jael Pozo
Aquest article fou publicat per El Periòdic d’Andorra el dia 17 de març de 2010.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s