Eterna lluita de classes

  • Tots estem immersos en el sistema econòmic capitalista, i creiem que aquest model és el més beneficiós

JOSEP MAS

Hi ha alguns termes lingüístics els quals, per la significació que tenen, podríem pensar que pertanyen a una altra època històrica, que no tindria cap relació amb els temps actuals. Jo també creia que el contingut d’aquesta frase era un arcaisme d’un temps passat, molt allunyat del de la societat moderna. És clar que vivim en una societat capitalista regida per uns valors i condicionaments determinats, com poden ser la iniciativa individual, la globalització especulativa dels mercats, els guanys empresarials il.limitats, el mercantilisme en relacions econòmico-socials… Tots estem immersos i imbuïts d’aquest sistema econòmic, i sostenim i creiem que aquest model és el més vàlid per a les nostres aspiracions personals.

ELS DESCONTROLS
i els excessos del model actual han estat injustament assumits pel conjunt de la societat, però tot i així, les coses i les situacions prevalen com abans, sense més discussió i controvèrsia que la que un vulgui anteposar com a cavall de batalla de la seva creuada personal.

En gran part, som el que som per la manera amb què vivim i com alineem els nostres valors als valors predominants. ¿Però és això i res més? Podria ser que sí, encara que abans hauríem de renunciar a la nostra capacitat de reflexió crítica envers el que ha estat acordat com a més acceptable, i que està en absoluta consonància amb els valors dominants. La lluita de classes deia el següent: “Qui desenvolupava una mateixa activitat i per tant estava sotmès a unes mateixes condicions, formava una mateixa classe social. Les classes socials venien determinades pel lloc que ocupaven en el procés de producció de la riquesa. D’aquesta relació no se’n podia esperar altra cosa que l’antagonisme i la confrontació”. LLegint això, no puc evitar fer algunes similituds amb algunes situacions que s’estan produint darrerament en la nostra societat Andorrana.

Salvant les diferències abismals entre el moment en què es va publicar aquesta teoria política i el moment actual, hi ha un forat en el temps que les uneix per mi d’una manera evident. Les tensions i les confrontacions socials continuen produint-se sense que encara s’hi hagi trobat un remei màgic que les pugui resoldre.

A Andorra, s’està escenificant un nou panorama en l’equilibri de les forces de les diferents classes socials. La classe treballadora vol adquirir progressivament nous drets que l’equiparin, pel que fa als àmbits associatiu i individual, a la resta de treballadors de la Comunitat Europea. Diria que aquestes aspiracions són totalment lloables i justificades, però ni tot és tant evident ni tant fàcil com presumiblement es podria suposar.

ARA, EL GOVERN
ha concedit als treballadors deu diumenges de festa a l’any. Aquesta decisió governamental ha confrontat interessos clarament oposats, des del beneplàcit i el benestar que suposarà per al treballador, fins a l’altra cara de la moneda, que serà la minva de capacitat productiva de les empreses del sector comercial, per altra part molt necessària en aquests temps.

Això és només un exemple, però l’adquisició de nous drets, tant promoguts pel sindicalisme com pel mateix Govern, causarà irremeiablement friccions entre la classe treballadora i la classe empresarial (grans i petits empresaris, comerciants-). ¿Quina és, la solució? Com he dit abans, no hi ha solucions màgiques, sinó grans esforços individuals i col.lectius que permetin que voluntats antagòniques arribin a pactes puntuals i que les concessions recíproques en les negociacions dels convenis col.lectius entre sindicats i confederacions empresarials siguin coexistents amb la defensa dels propis interessos- Algú va dir que les lluites ben dirigides quasi sempre han estat beneficioses per al conjunt de la societat.

Josep Mas Magallón

Vicepresident dels Verds D’Andorra

Aquest article fou publicat el dijous dia 15 de juliols de 2010 al Periòdic d’Andorra