Eterna lluita de classes

  • Tots estem immersos en el sistema econòmic capitalista, i creiem que aquest model és el més beneficiós

JOSEP MAS

Hi ha alguns termes lingüístics els quals, per la significació que tenen, podríem pensar que pertanyen a una altra època històrica, que no tindria cap relació amb els temps actuals. Jo també creia que el contingut d’aquesta frase era un arcaisme d’un temps passat, molt allunyat del de la societat moderna. És clar que vivim en una societat capitalista regida per uns valors i condicionaments determinats, com poden ser la iniciativa individual, la globalització especulativa dels mercats, els guanys empresarials il.limitats, el mercantilisme en relacions econòmico-socials… Tots estem immersos i imbuïts d’aquest sistema econòmic, i sostenim i creiem que aquest model és el més vàlid per a les nostres aspiracions personals.

ELS DESCONTROLS
i els excessos del model actual han estat injustament assumits pel conjunt de la societat, però tot i així, les coses i les situacions prevalen com abans, sense més discussió i controvèrsia que la que un vulgui anteposar com a cavall de batalla de la seva creuada personal.

En gran part, som el que som per la manera amb què vivim i com alineem els nostres valors als valors predominants. ¿Però és això i res més? Podria ser que sí, encara que abans hauríem de renunciar a la nostra capacitat de reflexió crítica envers el que ha estat acordat com a més acceptable, i que està en absoluta consonància amb els valors dominants. La lluita de classes deia el següent: “Qui desenvolupava una mateixa activitat i per tant estava sotmès a unes mateixes condicions, formava una mateixa classe social. Les classes socials venien determinades pel lloc que ocupaven en el procés de producció de la riquesa. D’aquesta relació no se’n podia esperar altra cosa que l’antagonisme i la confrontació”. LLegint això, no puc evitar fer algunes similituds amb algunes situacions que s’estan produint darrerament en la nostra societat Andorrana.

Salvant les diferències abismals entre el moment en què es va publicar aquesta teoria política i el moment actual, hi ha un forat en el temps que les uneix per mi d’una manera evident. Les tensions i les confrontacions socials continuen produint-se sense que encara s’hi hagi trobat un remei màgic que les pugui resoldre.

A Andorra, s’està escenificant un nou panorama en l’equilibri de les forces de les diferents classes socials. La classe treballadora vol adquirir progressivament nous drets que l’equiparin, pel que fa als àmbits associatiu i individual, a la resta de treballadors de la Comunitat Europea. Diria que aquestes aspiracions són totalment lloables i justificades, però ni tot és tant evident ni tant fàcil com presumiblement es podria suposar.

ARA, EL GOVERN
ha concedit als treballadors deu diumenges de festa a l’any. Aquesta decisió governamental ha confrontat interessos clarament oposats, des del beneplàcit i el benestar que suposarà per al treballador, fins a l’altra cara de la moneda, que serà la minva de capacitat productiva de les empreses del sector comercial, per altra part molt necessària en aquests temps.

Això és només un exemple, però l’adquisició de nous drets, tant promoguts pel sindicalisme com pel mateix Govern, causarà irremeiablement friccions entre la classe treballadora i la classe empresarial (grans i petits empresaris, comerciants-). ¿Quina és, la solució? Com he dit abans, no hi ha solucions màgiques, sinó grans esforços individuals i col.lectius que permetin que voluntats antagòniques arribin a pactes puntuals i que les concessions recíproques en les negociacions dels convenis col.lectius entre sindicats i confederacions empresarials siguin coexistents amb la defensa dels propis interessos- Algú va dir que les lluites ben dirigides quasi sempre han estat beneficioses per al conjunt de la societat.

Josep Mas Magallón

Vicepresident dels Verds D’Andorra

Aquest article fou publicat el dijous dia 15 de juliols de 2010 al Periòdic d’Andorra

Anuncis

2 pensaments a “Eterna lluita de classes

  1. Bon dia Senyor Mas Magallón

    No crec que vivim ara en una societat capitalista sinó ja post-capitalista o és que els ultims cinc anys no han comptat? Van revelar que el sistema industrial ultra-capitalista construït els segles XIX i XX no és durable.

    Clar no és el sistema per si mateix que és bo o dolent sinó
    el usuaris, en aquest cas una part dels essers humans, un classe a part; això crec, no cal demostrar-ho. Hi ha gent que van profitar i que encara estan provant, com en un últim arravatament de cobdícia, de esprémer de la bèstia la mica de liquiditat que encara porta… per fer mès diners mentre encara es pugui. L’ultracompetència que ha caracteritzat la fi del capitalisme, en detriment de la qualitat dels productes i dels serveïs, també ha matat la solidaritat entre ciutadans, ha restablit l’esclavatge laboral (inclòs i sobre tot dins de la Unió europea).

    No crec que sigui necessari lluitar de manera arcaica pels drets dels treballadors. Hi ha que lluitar per noves formes de treball. Tots, particulars i empreses, necessitem més flexibilitat, més modularitat. Això ho sabiem ja abans del crack del 2008, oi que si? (clusters econòmics, organització personal del temps lliure, inclòs el dret de treballar els diumenges !). Per a mi continuar de oposar caps d’empreses i treballadors no tè molt sentit.

    Hi ha gent que es diu/deia anti-capitalista perquè no havia nascut amb “una cullereta d’oro en la boca” i sabia bé que una generació o dues no serien suficientes per que la seva familia pugui viure en l’abudància i el luxe, però en el fons, una part també de aquesta classe desfavoritzada té el mateix vici que els de la classe rica que va profitar individualment i enganyósament del sistema materialista acceptant el seu valor dominant: “jo tinc més que tù, jo valc més que tù”.

    Ara bé, per sort hi ha gent també que no va per un “sempre més” i que ara està lluitant per sistemes diferents, que ja ha trobat formes de conviure a escala local i global, sobre tot respectant el planeta terra, i que sap ve que posseir no és valer. Aquestes noves idees es presenten sovint amb la pauraula-concepte de “decreixement” (la paraula no m’agrada tant pero es veritat que es còmoda per fer moure els cervells, i fer saber en que terreny estem jugant, encara que hi hagi ja alguns caps d’empreses o grans industrials que profiten del concepte de manera mercàntil [cf. cumbre de Barcelona, març passat, decreixement per europa pero no per africa, http://www.degrowth.eu%5D. La fractura que jo veig, almenys en la societat francesa d’avui és aquesta: hi ha els que estan disposats a decrèixer i els que no. Per exemple hi ha que baixar els salaris, qui està disposat a fer-ho? Alguns ja si.

    El sistema feodal tampoc era dolent per si mateix. I ara també hi hauria de deixar de creure que tots tenim dret a posseir tot, i que posseir és valer. Si el meu amic o soci té privilegis gràcies a la seva feina, la seva familia, o pot ser simplement per la seva sort o perquè tè talent, i que aquest amic comparteix els seus privilegis amb mi, jo també soc privilegiada, ara puc compartir al meu torn. Les utopies també canvien el món.

    La força que tenen aquestes “noves” idees és que, intrínsecament, no es pot decrèixer sense solidaritat, no era el cas del sistema precedent.

    Hem de consumir (o sigui també produïr) de manera més durable, raonable. No “Treballar més per guanyar més” sino “Treballar menys per produir i consumir millor” per a parafrasejar el nostre coprincep francès. No entenc que els industrials avui puguin encara fer anuncis publicitaris en la televisió per productes supertransformats (formatge en tub!, pasta en caixa!), clara falta de responsabilitat en aquests temps. També hem/haurem d’educar als nostres nens a cuinar, a fabricar, a reutilitzar.

    Producció de riquesa material vs. producció de riquesa intel.lectual o cultural, producció industrial vs. autoproducció, artesania, producció amb benefici o sense. Suppressió dels intermediaris. Hi ha cultures que prohiben el prèstec amb benefici! Suposo que és un dilema ja àntic pero arcaic segur que no, podria ser ultra-modern, o post-industrial. Rewind. Tabula rasa.

    Em recordo d’un professor d’epistemologia social a la Universitat autònoma de Barcelona, el professor Cardùs. Era l’any 1996, en ple desig de pau (javier solana secretari general de la otan, fi de la guerra freda), i esperançes de globalització/ intercanvi social (internet per cadascun), i econòmica (desaparició dels estocs gràcies al e-commerce, producció a la demanda). El professor Cardùs va commençar l’any de classes diuent que (en substància) : “la primera matèria que farà fractura entre els essers humans el proper segle no serà ni el aïgua ni el petroli, sinó el temps”. El temps per educar-se, informar-se, el temps per compartir-ho amb familia i amics, per viatjar, el temps per fer una maionesa o moldre el café…

    Per fi no puc resistir les ganes de compartir amb vostè aquests primers versos de un poema de Elli Michler (_Ich wünsche Dir Zeit_ 1989) que resume bé el que deia el professor cardùs. Una manera també de fer-me perdonar el me el meu nivell de català, de segur una mica coix.

    “Ich wünsche Dir nicht alle möglichen Gaben.
    Ich wünsche Dir nur, was die meisten nicht haben.
    Ich wünsche Dir Zeit, dich zu freu’n und zu lachen,
    und wenn du sie nutzt, kannst du etwas d’raus machen.
    Ich wünsche Dir Zeit für dein Tun und dein Denken,
    nicht nur für dich selbst, sondern auch zum Verschenken.”
    (Elli Michler, _Ich wünsche Dir Zeit_ 1989 (?))

    Gràcies per el seu article i la seva atenció.

  2. Gràcies per la seva resposta, poca gent té ganes de debatre sobre qüestions intel.lectuals que en definitiva són qüestions de la mateixa vida. Veig que té formació acadèmica, ” es nota “. Parle d’algunes coses de les quals no tenia coneixement i que és bo per a mi saber que hi són (clusters…). Jo sóc autodidacta i la meva opinió sorgeix de la meva reflexió personal. A Andorra és molt vigent la lluita pels drets dels treballadors perquè vulguem o no encara no estem al mateix nivell de la majoria de països europeus i per tant, segons el meu pare, no és arcaic sinó absolutament actual aquí a Andorra ja que portem molt endarreriment en relació a altres estats.

    Estic d’acord en buscar altre formes d’organització econòmica o social però per on comencem a innovar i qui serà el precursor d’aquestes iniciatives…, pensem tots junts i esperem que els nous empresaris amb mentalitats diferents siguin el suficientment innovadors per proposar i establir noves formes d’organització empresarial. Del diàleg entre treballadors i empresaris podem, també, sorgir noves propostes que canviïn per a millor les antiquades organitzacions empresarials, encara que crec que el conflicte entre ells dos és inherent a la seva pròpia existència. La contraposició no és negativa quan crea una energia reformadora del que ja tenim.

    Jo no vull crea cap confrontació però crec que a Andorra és inevitable ja que la mentalitat de ambdues parts, encara, no està fonamentada en la consideració i el diàleg constructiu per aconseguir un bé comú. Clar, que hi ha empresaris que volem diàleg, millorar les condicions dels treballadors, establir millors condicions de treballs i donar cada cop més satisfacció als seus treballadors però encara hi ha una certa quantitat d’empresaris que enfoque les seves energies en l’obtenció dels majors beneficis possibles sense observa que per arribar aquí és necessari crea un bon clima laboral, bones condicions de treball, avantatges pels seus treballadors i que es sentin que formen part d’un projecte tant seu com del seus treballadors; també he de dir que certes actituds d’alguns treballadors em semblen completament egoistes, nefastes, insolidàries i contraproduents pel bon funcionament d’un projecte empresarial, així que en definitiva estic d’acord amb vostè que tot depend molt de cada persona.

    M’agradat que hagi parlat de valors i la seva crisi dins del sistema ultra-capitalista; amb això estic completament d’acord i crec que és el fonament de qualsevol canviï futur. Si vostè vol podria vindre un dia a una reunió dels Verds o quedar amb mi per aprofundir més en aquest debat, la veritat es que m’ho passo molt bé parlant d’aquestes coses, a més, pensar i reflexionar m’entusiasme.

    Per posar-se en contacte envii un correu a verds@verds.ad i li donaran el meu telèfon.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s