Participació ciutadana

Participació ciutadana

Joel Sàmper

Partit Verds d’Andorra

Amb el regust recent al paladar de la 23a Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, i després d’haver debatut àmpliament sobre el concepte de ciutadania, no podria trobar millor excusa per parlar sobre la participació ciutadana. I un exemple paradigmàtic és la Iniciativa Legislativa Popular per demanar una llei anti tabac al nostre país.

No he dubtat ni un moment en adherir-me personalment a aquesta iniciativa. Però crec excessiu que es requereixi una fotocòpia del passaport. La signatura i el número de passasport haurien de ser més que suficients per validar l’autenticitat d’una adhesió, tenint en compte que la proposta no és vinculant ja que s’haurà de ratificar al si del Consell General. Els organitzadors bé ho han fet per curar-se en salut, donat que aquest dret, emparat per la constitució, no està regulat per cap llei. Si del 1993 fins ara no han tingut temps per regular-ho, interpreto que els legisladors poca confiança han tingut en el potencial humà per endegar accions de genuïna participació ciutadana. O poca importància li han donat. No n’hi ha prou amb la bona voluntat d’alguns comuns per fer la fotocòpia. Què passaria amb una iniciativa legislativa que anés en contra dels interessos de les formacions polítiques que són majoria als comuns? De fet, en la mateixa fotocòpia que jo he entregat, he aprofitat per fer-hi constar aquestes inquietuds.

Els arguments per donar-hi suport són més que suficients; fins i tot van més enllà de la salut. Per a algunes persones pot resultar molt molest el fum del tabac. Com que els ciutadans hem de conviure els uns als altres, ens hem de dotar d’unes normes de convivència que ens permetin fer-ho amb certa harmonia. De la mateixa manera que és incívic tallar-se les ungles dels peus en un restaurant, crec que també ho ha de ser el fet de fumar: Pot resultar molest als que t’envolten.

Existeix un altre argument important, relacionat amb els patrons de conducta apresos pels nens i nenes. Les psicòlogues ens alerten de la capacitat dels infants d’imitar els patrons de conducta dels adults com a sistema d’aprenentatge. Tornem al restaurant. Si, pels adults, fumar a taula és quelcom tan natural com menjar a taula… (Acabeu la frase).

Vull donar un missatge als indecisos que no n’hagin tingut prou amb aquests arguments: Serà el primer cop que una iniciativa legislativa entri a tràmit al Consell General. Només per això ja val la pena. És una bona oportunitat per transportar la veu de la ciutadania directament a les institucions. Perquè com bé deia la Isabel Lozano: La política, o la fas, o te la fan. No hi ha tercera opció.

© Joel Sàmper

Aquesta article fou publicada per el diari BONDIA en data 23 d’agost de 2010.

Anuncis

L’exercici de la ciutadania: dret, deure, responsabilitat…?



L’exercici de la ciutadania: dret, deure, responsabilitat…?

Ponència 23a Diada Andorrana

Universitat Catalana d’Estiu

Prada de Conflent

L’EXERCICI DE LA CIUTADANIA: DRET, DEURE, RESPONSABILITAT….?

Que significa ser ciutadà andorrà?

Tenir passaport?

Treballar a Andorra?

Les diferents definicions que n’he trobat lliguen sovint directament la ciutadania a la nacionalitat, i en tot cas, sempre significa l’adquisició de una sèrie de drets i deures, un dels quals, la participació política i en particular el dret a vot.

Els polítics parlem cada cop més de ciutadans en lloc d’andorrans. No obstant, això no es tradueix en canvis en el sistema electoral que donin un fonament a aquesta apel•lació de “ciutadania”.

O potser estem a les portes d’una revolució com la francesa on es va utilitzar la paraula ciutadà per evidenciar el principi d’igualtat entre tots els homes?

La igualtat de drets és la base en la que ha de fonamentar-se una societat democràtica, llavors podrem parlar amb propietat de ciutadans i ciutadanes.

La Constitució d’Andorra , consagra la igualtat entre els ciutadans, sense distinció de cap mena, com origen, raça, creença, gènere o orientació sexual, en drets civils, socials, laborals i econòmics. Reserva però, els drets polítics als ciutadans amb nacionalitat andorrana.

Nosaltres ,el partit Verds d’Andorra, entenem que una democràcia és tal, si hi participen tots els ciutadans en aquelles circumstancies i decisions, que els afecta a tots per igual com, per exemple, poder escollir lliurement els seus representants en els Consell de Comú o Consell General.

Volem rescatar el significat de la ciutadania. Per això, el nostre programa polític proposa els canvis necessaris per assolir-ho:

– Demanem el dret de vot per les persones immigrades , a les eleccions comunals un cop inscrites al Comú i passada una legislatura.

– Volem la revisió de la Llei Electoral tant pels Comuns com pel Consell i volem que siguin el reflex de la ciutadania , mitjançant la proporcionalitat segons els resultats.

– Cal potenciar com a instruments de democràcia participativa l’ús de referèndums i les consultes ciutadanes.

– La nacionalització als deu anys de residencia i sense examen d’assimilació.

– El desenvolupament dels pressupostos s’ha de basar en la participació ciutadana.

– L’edat per tenir dret a vot s’ha de rebaixar als 16 anys.

– Cal fomentar l’associacionisme i els moviments socials establint les condicions i canals necessaris perquè puguin desenvolupar els seus objectius.

I és que la participació ciutadana ha d’estar present en tots els moments polítics, des de la identificació dels problemes reals fins a la seva avaluació i execució.

Cal assolir una democràcia participativa que garanteixi els drets dels ciutadans.

La política està basada en la mobilització ciutadana i la sensibilització en els valors que defensem amb l’objectiu de transformar la societat.
Nosaltres creiem en la radicalitat democràtica:els ciutadans han de ser els protagonistes de la política i no simples espectadors.

Ara bé, que en pensen els ciutadans?

Mentre les diferents administracions multipliquen les iniciatives i els mecanismes de participació ciutadana, ens trobem cada cop més en una important desafecció de la ciutadania envers les institucions i la classe política en general.

Els ciutadans es declaren escèptics envers la classe política, se senten estafats pels qui han de vetllar pels seus interessos, no se senten representats . La percepció dels ciutadans envers la política és de desencant, pessimisme, desconfiança, còlera….

Tot això es tradueix , en la majoria dels casos, en l’abstencionisme al moment d’anar a votar i el desinterès en general per la vida política.
Potser en alguns casos tenen raó. Però també ho permeten amb la seva actitud passiva, el seu acomodament a la situació, la seva resignació.

En el millor dels casos quan l’apatia es transforma en còlera, som capaços de manifestar-nos i expressar el nostre rebuig envers les decisions que es prenen a nivell polític.

Però no n’hi ha prou. Malauradament no cal confondre la cultura de la protesta amb la cultura de la participació.

Creiem que es pot justificar aquest desencís vers la política, en els casos de persones que han treballat activament, i s’han trobat en front d’unes administracions poc permeables a les aportacions. Associacions i grups de persones que han fet una feina de manera desinteressada i que han vist a polítics posar-se les medalles per aquesta feina, o bé que senzillament l’han descartat sense miraments.
Però també veiem que existeix una part de la població que té una actitud absolutament passiva i despreocupada envers la política.

Si som capaços d’omplir els carrers quan guanya el nostre equip de futbol, com pot ser que no ens podem mobilitzar, davant els problemes socials , les injustícies…?

La responsabilitat i el respecte són quelcom que no s’ha ensenyat ni après, és molt mes fàcil deixar-se portar pels impulsos egoistes i inconscients que col•laborar, compartir les dificultats, construir, en fi, participar a la societat. Per no haver-nos d’implicar utilitzem sovint l’excusa de la por a perdre el nostre confort, el nostre treball,….I probablement a algun sector de la classe política ja li convé: és molt més fàcil sotmetre per mentires i por (perdre el treball, la vida,…), i així dirigir la població, que intentant que les persones siguin responsables.

L’exercici de la política és, cada cop més, vist com un estatus i un privilegi quan la legitimitat del que representen el govern i l’administració pública, no respon en democracia, a cap mèrit personal, sinó a una delegació per part dels electors, és a dir de la ciutadania.

Així doncs, entenem que hi ha una responsabilitat dels participants en el moment en que van a votar, o el moment en que decideixen no votar. Els valors de llibertat i igualtat depenen de un electorat despert.

El compromís individual i el compromís amb la societat són importants perquè les coses canviïn en política.

No és suficient preguntar-nos que poden fer les administracions per nosaltres, és important preguntar-nos que podem fer nosaltres per a nosaltres mateixos i per als altres.

Per damunt de tot cal RESPONSABILITZAR-SE

El vot que deixem en una urna no és la única eina política que tenim com a ciutadans.

El canvi no es produirà en la seu de cap partit polític,es produeix en cadascú de nosaltres.

“La culpa és dels polítics”,”tots son iguals”…

Cert que en els darrers temps hem hagut de viure situacions penoses en aquest sentit, però en el moment en que una persona decideix entrar en política, demostra al nostre parer, un cert grau d’implicació, de valentia , de compromís amb la societat.

Ara bé no podem reduir l’activitat política a la lluita pel poder, cal revaloritzar-la.

De fet, incrementar la interrelació de la societat civil i la participació contribueix a reduir la corrupció.

La democràcia no és un estat sinó un procés, i la democràcia participativa no anul•la la representativa,sinó que l’apropa a la ciutadania.

Lluitar contra la desafecció és legitimar les decisions publiques i crear ciutadania

Cal fomentar la participació i la co-decisió de la societat civil. Hem de sumar instruments de participació, i complementar-los.

En la democràcia participativa, la voluntat general s’expressa d’una manera permanent i no episòdica. Això no vol dir votar compulsivament per tot. Consisteix en participar a la deliberació i la reflexió.

Però, per molts instruments dels que ens dotem com a societat, hi ha un aspecte clar: la manca de cultura participativa . Hem d’aconseguir , doncs, la creació i consolidació d’una cultura de la participació activa, per així assolir la qualitat democràtica.

Participació vol dir democratitzar la democràcia, així cal tornar a l’individu la fe en si mateix. En Sam Daley-Harris, premi Nobel de la Pau, va dir: “Hem de deixar de pensar que no hi ha solucions ; hem de deixar de pensar que no importa el que fem ; hem de deixar de pensar que potser que hi hagin solucions, però que aquestes que no depenen de nosaltres mateixos ; hem de deixar d’actuar en solitari ; hem de buscar els altres, buscar un grup..

Això, significa la formació en els valors de la ciutadania.

Hem d’anar cap a una societat compromesa, solidaria, altruista, amb comportaments i actituds optimistes davant dels reptes i les dificultats. Cal promocionar el voluntariat social, les associacions, la iniciativa pròpia, la reivindicació i l’acció social.

Hem d’afavorir l’emancipació i la formació de la gent jove. Cal promocionar programes inter-generacionals de relació i intercanvi.

Hem de fer polítiques d’immigració en que el concepte de ciutadania vinculi a les persones immigrades, de manera que aquestes gaudeixin d’igualtat de drets i deures, d’igualtat d’oportunitats i tracte respecte a la resta de població.

Hem d’aconseguir un entramat social que permeti la dinamització de la societat.

Per damunt de tot, però, els polítics hi hem de creure, perquè no es tracta nomes de dir que treballem per la participació ciutadana i de crear instruments de participació ciutadana. Hem de ser coherents i aplicar realment les polítiques que se’n deriven, ja que si el ciutadà fa l’esforç d’implicar-se i no percep el retorn amb accions concretes, tornarà a caure en la desafecció envers la política.

No hi ha res fora de la política

El dia a dia de cada ciutadà, ve marcat per cada decisió política que es pren: la nostra situació laboral, els sistemes educatius, els transports…..

La crisi sense política no es solucionarà: la crisi deriva de l’aplicació de determinades polítiques i la solució radica en aplicar unes polítiques diferents.

Inhibir-se en la practica de la política no eximeix de responsabilitat al ciutadà ja que vulgui o no el retorn el rep en la vida quotidiana.

Així, si el deure de la classe política és crear mecanismes de participació ciutadana, el deure del ciutadà és assumir el repte i intervindre realment, implicar-se i responsabilitzar-se de la decisió que pren o es nega a prendre,en un moment donat.

Com diu l’Isabel Lozano, emprant paraules d’en Joan Fuster: ”LA POLÍTICA LA FAS, O TE LA FAN

© 2010 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Aquesta Ponència fou dictada per Antònia Escoda en el marc de la Diada Andorrana a l’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) el passat dissabte dia 21 d’agost.

Ànima ecologista

Més d’una vegada m’he preguntat què significa en totes les seves implicacions ser ecologista. Podria dir una definició sobre ecologisme de les diverses que hi ha i havent-ne comprès el contingut intentar actuar en conseqüència. Amb el raonament podem elaborar idees i conceptes que donen forma als nostres pensaments i que després seran les pautes cap a on dirigir les nostres actuacions.

Pensava que era importantíssim llegir-se la definició i si hi afegim a més que la meva pretensió era aprofundir-hi, doncs, encara seria molt millor per a la meva comprensió. Creia que amb interessar-m’hi i llegir-me qualsevol cosa referent a ecologia ja ja n’hi hauria prou per formar el meu pensament en el que havia de saber sobre el tema.

Amb tot això creia que n’hi hauria d’haver prou per anomenar-me a mi mateix “ecologista” i no tenir cap mena de dubte de com havia d’actuar i de com havia de ser en cada una de les tasques a realitzar. Malauradament i a pesar que creia que ho tenia tot perfectament assumit i per tant tot havia de quadrar, els dubtes van aparèixer en mi i van persistir a causa de la superficialitat de les meves motivacions.

Quan utilitzem el verb ser ( jo sóc tal cosa-, jo sóc el que-), no som plenament conscients de la plenitud de convicció que hem de tenir per estar amb consonància amb el que vol dir aquest verb. Sí sóc allò que vull ser he de ser absolutament conseqüent amb allò que pretenc i vull donar exemple, i això ha d’estar sostingut amb una forta convicció provinent de l’interior de la persona i que ha d’estar fonamentada en el que sentim com a més propi i que pertany al més profund de cadascú. Puc dir que no tenia aquesta convicció fins al dia que vaig començar a conèixer, veritablement, el meu país. I tot va començar de la següent manera: un dia vaig començar a caminar per les meves muntanyes i vaig començar a sentir que formava part d’una cosa incommensurable que era allà des de feia milions anys i que encara que hi és, no tots som partícips de la seva majestuosa bellesa. Quan vaig començar a mirar la puresa de les aigües cristal.lines dels petits rierols que naveguen curiosos i lliscants pels torrents de les nostres vessants. Quan vaig començar a observar que altres habitants de les nostres terres acampaven lliures, tranquils i harmoniosos sense que sentissin en aquell moment res que els pogués destorbar. Quan vaig començar a poder admirar que en la nostra natura, la vida s’obre exuberant a cada racó, a cada cantonada, a cada giravolt sense que ningú no la pugui contenir. Quan vaig començar a prendre plena consciència de tot això i del que anava sentint, la meva forta convicció anava creixent forta i arrelada amb la consigna que per tot això sí que val la pena lluitar per tal que continuï amb la més mínima alteració.

Els nostres arbres, les nostres muntanyes, els nostres animals no poden parlar, no poden queixar-se, no ens poden dir a nosaltres que tenim l’obligació de cuidar- los, de respectar-los, de protegir-los, d’assegurar-ne la supervivència. Estic parlant d’alguns dels drets mediambientals.

Sí, aquests que algun dia podrien plasmar-se en la nostra Carta Magna i que una vegada fet, seria el més preuat llegat que podríem deixar a les nostres futures generacions. Algú fa 155 anys va dir el següent: ñLa terra no pertany a l’home sinó que l’home pertany a la terra. La terra és la nostra mare i tot el que l’afecta afectarà també els fills de la terra”.

© 2009 Josep Más Magallon
Vicepresident del Partit Verds d’Andorra.

Font: El periòdic d’Andorra secció Editorial publicat el 20 d’agost de 2010

Entrevista a Antònia Escoda (Més Andorra)

“Escoda se sent satisfeta perquè creu que, tot i no tenir representació a les institucions, «hem fet una feina importanta”

Entrevista a Antònia Escoda

per EOG – Més Andorra

–Des de fora del Consell General, i com a partit polític, com es valora aquest primer any de legislatura?

–Ara em sembla que ja hauríem de passar a alguna cosa nova, perquè la noticia realment serà el dia que vegis que s’ha anat avançant. Estic cansada de mirar els diaris i sentir les notícies i veure sempre el mateix. Es parla, no es para de parlar. D’ampolles d’aigua, ja se’n deuen gastar al Consell, i no veus res concret. Així com al principi tenies la sensació que es va anar ràpidament, que es va anar avançant, potser també perquè teníem la pressió de fora per la transparència fiscal, que es van anar fent coses de pressa, ara tinc la sensació que estem parlant tota l’hora del mateix i donant voltes al mateix. Però després d’un any ja hauríem de veure coses més concretes. D’altra banda, veus que també s’està treballant en tot això de les taules. Al Consell dóna la sensació que està tot molt parat, però també hi ha la sensació que hi ha coses que s’estan fent, però potser la gent del carrer, i m’hi incloc, el que vol és coses concretes i efectives. Les famoses lleis fiscals, tothom té ganes de veure com han d’anar. El que han de fer d’una vegada és posar-se d’acord i que ens ho diguin quan estiguin. I llavors ja ho celebrarem o criticarem, segons els acords que hagin pres.

–De qui creieu que és culpa aquest estancament?

–La qüestió no és buscar culpes. Evidentment, per barallar-se necessites ser varis, si estàs sol no et barallaràs amb ningú. Em negó a donar la culpa als uns o als altres. Sempre dic que probablement amb la proporció que estan al Consell és com s’haurien de repartir les culpes.

–Novament s’està en converses per arribar a un acord per aprovar el pressupost cap a l’octubre o el novembre…

–Ja ho veurem. És una posición d’escepticisime. La novetat serà el dia que diguin, que ens donin una noticia en positiu o en negatiu. He sentit a dir que ja era tota una estratègia planificada tot això, el fet de no aprobar un pressupost i aprovar-ne un segon, em sembla realment molt baix si és això, perquè realment el fet de no aprovar el pressupost l’any passat ens ha portat a la situación de campanya permanent, ens estan posant l’espasa de Dàmocles de si hi haurà eleccions anticipades contínuament, i fa la sensació que els que estan al Consell estan fent precampaña política contínuament, i que cada acció o decisió que puguin prendre queda supeditada al rèdit electoral que els pot portar, i això no és bo.

–Llavors, entén que potser aquest cop sí que s’arribarà a un acord?

–M’agradaria ser una mosqueta i estar dins les negociacions. Fins l’últim momento potser m’imaginava el que nosaltres hauríem pogut fer si estiguéssim al Consell. Penses que realment la responsabilitat que et donen quan t’elegeixien és aquesta, tirar les coses endavant. Per nosaltres el pressupost és una eina de treball; per tant, el fet de no tenir una eina t’impossibilita moltes coses. Per nosaltres ja no va ser responsable el fet de no aprovar el pressupost. Jo voldria pensar que aquesta vegada potser sí que exerciran la seva responsabilitat. No crec que necessitem anar a eleccions anticipades. Quan ho vam demanar va ser precisament per una raó molt clara, perquè en el moment en que ja no t’has entès, que negues una eina de treball al Govern, el millor és començar de zero i no viure en una campanya electoral permanent, que és el pitjor que hi pot haver pel país. Però de ganes no és que en tinguem precisament. És contradictori diràs, per una part pensem que no hi hauria d’haver eleccions, en el sentit que es va elegir aquest Consell però si no són capaços d’entendre’s i de fer tirar endavant les lleis, doncs que pleguin. El que passa és com sortiria ara si hi hagués eleccions, tot és molt estirat pels cabells.

–Potser el problema és que fa la sensació que els tres grups que estan al Consell pensen que si es convoquen eleccions ara hi sortirien guanyant…

–Qui segur que no hi sortiria guanyant és el país. Per una part tens un Partit Socialdemòcrata que està desgastat poc o molt, perquè aquest any l’ha desgastat. Tens Coalició Reformista que a l’octubre ja farien l’acte fundacional, però fins al moment encara estaven tots disgregats. Em sembla molt optimista per la seva part pensar això. Tampoc crec, com fan a Espanya o França, en els baròmetres de popularitat, trobo ridícul perdre el temps en això. El que has de fer quan estès a dins, i en això els envejo molt, de dins tens el poder d’avançar, de fer les coses, i és aquí on trobo que están fallant tots. És un tema que em té… Ja no pots dir res d’original. L’originalitat serà el dia que surtin i diguin, hem arribat a aquest acord, o no hem arribat a cap acord i hem pres una decisió, doncs aquell dia tothom podrà actuar o moure fixa d’una manera o altra, però ara tal com están les coses…

–És una partida de póquer a tres bandes i amb unes cartes desconegudes…

–O d’escacs que acaba en taules. Una partida d’aquestes que s’allarguen una eternitat i dius que facin escac i mat ja i que tirin endavant. Et sents com molt impotent, perquè tu continues veient, et continua venint la gent dient els problemas que tenen, estan sortint contínuament notícies d’empreses que estan tancant, i quan a damunt veus que hi ha aquest immobilisme, és impotència el que sents. Una cosa potser no trauria l’altra, però com a mínim, dir que hi estan treballant i que les coses van avançant. Sabem que estem en un momento de crisi econòmica, això s’haurà de superar de totes totes, i l’única manera es treballant, doncs ells també, que treballin.

–Quines són les prioritats que hauria d’afrontar Andorra?

–Per nosaltres, la prioritat sempre ha estat el tema social. Molts dirien que és l’economia, però l’economia també està supeditada al tema social, penso jo, están íntimament lligats. Primer és garantir a la gent la subsistència. Hi ha molta feina, s’està avançant en el tema de la llei sindical, perquè precisament ara en época de crisi qui la pateixen són els que estan en més mala posició. Se’ls ha de donar la possibilitat de tirar endavant i això farà que la gent tingui una altra empenta. Al final la crisi només es superarà treballant.

–Canviant de tema, els Verds no aconsegueixen tenir representació i han perdut una font d’ingressos en tampoc tenir representant al Consell d’Administració de la CASS…

–Hem perdut l’única Font d’ingressos que teníem, a part de les quotes dels militants. És evident que la finalitat d’un partit és entrar als llocs de decisió i poder treballar des de dins, però d’altra banda, també pensó que el nostre objectiu és a poc a poc anar fent moure la societat. A la taula d’Igualtat s’està parlant de doble nacionalitat, de rebaixar als 10 anys, s’està parlant de les proves de visita mèdica si s’haurien de fer o no, també s’està parlant de fer arribar el tren. Són notícies que he anat llegint. S’està parlant de turisme verd, gent que ha arribat a qüestionar els coprínceps, i tot això són coses que els Verds sempre hem portat al nostre programa. Abans donava la sensació que érem uns il•luminats, i en canvi ara, tots aquests debats que nosaltres hem anat introduint a la societat s’estan normalitzant, o com a mínim se’n parla obertament. Per tant, una mica de feina hem aconseguit fer. I com a mínim, perquè ja que no estàs als llocs de poder o de decisió, com a mínim alguna influencia hem arribat a tenir en aquesta societat. Amb això em dono per satisfeta, no completament, però penso que hem fet una feina important.

–Ara falta que aquests debats s’acabin concretant en alguna cosa.

–Jo sempre he dit que a la llarga funciona una mica com la gota malaia. I sí que per un partit, en un momento donat ho necessites. És una mica d’aire fresc en aquest sentit. Vull dir que realment tota aquesta feina feta es tradueix que arribis a entrar en algun lloc, però tenim la llei electoral que no ens afavoreix gens al ser un partit petit. Però a poc a poquet, la llei electoral la gent ja comença a discutir-la. Igual als comuns amb aquest sistema de majoria dictatorial que hi ha, com al Consell amb el cas de les parròquies. A poc a poc, penso que el treball aquest des de la societat potser algún dia, no sé quan, potser els tocarà als meus fills si també són verds, ja s’ho trobaran.

–Potser en aquest sentit, Andorra va una mica uns anys enrere en relació d’altres països. A Catalunya, IC-V és una força que va endavant i creix.

–Nosaltres, IC-V considerem que és el nostre partit germà. Tenim molta relació amb els de la Seu d’Urgell, i cada vegada que ens hem emportat, si vols, un revés electoral és el que ens diuen: «Tranquils, nosaltres hi vam estar 25 anys». I en canvi ara estan al tripartit, hi ha alcaldes… És una feina que penso que no es tracta d’anar ràpidament sinó que la nostra ideologia el que vol és un canvi de mentalitat i un canvi dins la societat. Per tant, has de seguir una mica aquest canvi. Ja ens agradaria, però no és el nostre tarannà, que arribes, muntes una plataforma i entres a base de talonaris. Però no tenim els talonaris i, en el fons, tampoc és la nostra mentalitat. Moltes vegades ens diuen que, com que proposem això al programa, tenim un programa una mica massa radical, i després penses, és que si el trec ja més em val posar-me en un altre partit, perquè això és el nostre ideari, i si hi renuncies, doncs ja hi ha partits que hi han renunciat, llavors ja no tens raó de ser.

–Potser hi ha un problema de comunicació, de saber transmetre exactament els que es vol?

–Pot ser. És frustrant, però penso que a la llarga s’arreglarà. A tot Europa, al principi els verds eren els típics ecologistes, no només radicals, sinó encasellats, i ara, a França els verds a les eleccions europees van estar per davant del partit socialista. És un ideari construïble. És la diferència entre el que eren els ecologistes i el que són els verds, que tenen un ideari a nivell social. Al Parlament Europeu, la part de Verds és molt important i aquí som europeus en moltes coses, doncs també anirem entrant. De totes maneres, és veritat que al sud d’Europa tenen menys força que al nord. Aquí potser estem al nivell, en persones i nombre, al que correspondria pel nombre de gent que som al país.

–El fet de no entrar al Consell i als comuns, perjudica?

–Et perjudica en el sentit que hi ha gent que quan es posa en política el que vol són resultats, i moltes vegades s’acosten als partits per col•locar-se, ara seré molt dura, però qui s’acosta als verds i vol col•locar-se, ho té com a malament. Per tant Penso que els que som, realment creiem en el que hi ha. Encara ens dóna més valor en el sentit que saps que la gent que ve no ho fa per arreglar-se res personal. Així ho espero perquè, si no, elegeixen malament.

Font: Publicat per Més Andorra el día 9 d’agost de 2010.

Entrevista a Antònia Escoda (El Periòdic d’Andorra)

“Antònia Escoda : “Rebem garrotades, però el nostre missatge arriba” ‘”

Entrevista a Antònia Escoda

per Iago Andreu – El Periòdic d’Andorra

– La pèrdua de la representació al consell d’administració de la CASS fa poc més d’un mes va ser un cop dur per als Verds. Un altre. La seva presidenta, Antònia Escoda, analitza en aquesta entrevista la situació del partit i alguns dels principals assumptes de l’actualitat política.

– D’entrada he de dir que estem molt orgullosos de la feina que es va fer a la CASS i n’hem après moltíssim. Ara bé, el que ens afecta directament és la qüestió econòmica: els nostres ingressos depenien dels diners que Juli Fernández cobrava de la CASS i no hem pogut mantenir l’Espai Obert. És un cop molt dur: tancar l’Espai Obert és tancar un projecte, perquè no era un local només per a nosaltres, sinó que estava obert a associacions o sindicats que s’hi volguessin reunir. Haurem d’organitzarnos diferent, sabent que estem alliberats de la feina de la CASS, que és molta si es fa com la feia el Juli.

– ¿Els mals resultats no els fan replantejar l’estratègia de partit?

– Probablement no hem sabut evidenciar quines eren les candidatures de continuïtat de la bona feina del Juli o potser és que senzillament no hi havia interès per la feina que estàvem fent.

– ¿Està decebuda?

– Hi ha hagut un punt de decepció, perquè són moltes hores les que hi vam dedicar i sempre esperes un cert retorn de les coses que fas. Però en el fons hem fet el que ens semblava que havíem de fer i n’estem molt orgullosos.

– La seva reacció el dia dels comicis de la CASS va ser similar a la d’Isabel Lozano el dia de les eleccions generals…

– És que per molt que siguem un partit que no aspira a tenir càrrecs, és difícil encaixar les garrotades. Sabem que la nostra feina és a llarg termini i, malgrat les desfetes que hem patit, el nostre missatge està passant. El debat de la doble nacionalitat, per exemple, està damunt la taula, com també les proves mèdiques, la rebaixa de terminis per adquirir la nacionalitat o el rol dels coprínceps. Tots aquests són temes que fa anys que portem al programa i que fins no fa gaire semblava impossible que se’n pogués parlar. Hem estat pioners i estic contenta de veure que es parla d’això; és clar que m’agradaria ser-hi en aquest debat, perquè la finalitat última d’un partit és poder defensar les nostres idees des de les institucions.

– Però qui qüestiona els coprínceps és la dreta, no l’esquerra…

– Això és pel rol d’oposició que ocupen uns i la responsabilitat de Govern que tenen els altres. Però el fet que se’n parli ja és, de per si, molt important, vingui d’on vingui. Hi ha assumptes que no tenen un color polític clar: ser republicà, com ho som nosaltres, no té perquè ser exclusiu de l’esquerra. La nostra reflexió és: ¿qui ha de decidir sobre els assumptes d’Andorra? Els ciutadans d’Andorra. No em fa el pes tenir uns caps d’Estat escollits pel Vaticà i pels francesos.

– ¿El qüestionament que fan dels coprínceps certs sectors de la dreta és com el que fan els Verds?

– Per a res; no tenen res a veure l’un amb l’altre. Aquí hi ha hagut qui s’ha queixat perquè el copríncep francès va pressionar Andorra per avançar cap a una major transparència i la nostra posició en aquest assumpte sempre ha estat molt clara: quan el senyor Frémont va convocar els líders dels partits polítics abans de les últimes eleccions ja li vam dir que a nosaltres no ens feia por l’abdicació perquè érem republicans, però que estàvem tant o més convençuts que ell sobre la necessitat d’eradicar els paradisos fiscals. Les pressions del copríncep i el seu representant no ens van fer canviar en el nostre posicionament, sinó més aviat al contrari, ens vam veure reafirmats en la nostra manera de pensar i d’actuar si haguéssim tingut la responsabilitat de fer-ho.

– ¿Està decebuda per la manca d’estabilitat política?

– És una sensació de certa impotència i ja ho vam dir quan l’hivern passat no es van aprovar els pressupostos: des del moment en què se li nega al Govern l’eina més bàsica per poder funcionar, el que han de fer tots ells és plegar. Des de fa més d’un any vivim en una campanya electoral permanent i cada decisió que es pren, vingui del costat que vingui, es fa pensant en el fantasma de les eleccions anticipades.

– Si els Verds haguessin arribat a la Casa de la Vall, ¿en què hauria canviat la situació?

– Si els Verds tenim alguna cosa diferent és que no creiem en la política tacticista i hauríem manifestat molt clarament la nostra posició sense ambigüitats. Si de nosaltres depengués s’hauria pogut avançar més ràpidament en algunes coses, no solament en les reformes econòmiques –que s’estan endarrerint força–, sinó també en els canvis que s’han d’introduir al mercat laboral i a les lleis sindicals. En un sentit més general, som un partit responsable i per a nosaltres garantir l’estabilitat hauria estat prioritari, sabent que determinades coses no les podem acceptar i que si hagués estat necessari, ens hauríem plantat. Fa uns mesos vam demanar eleccions anticipades, però ho vam fer per sacsejar consciències, no perquè el país s’ho pugui permetre.

– ¿Qui serà la candidata a les properes eleccions generals: Isabel Lozano o vostè?

– Cada vegada que hi ha unes eleccions es fa un congrés extraordinari per decidir qui serà el cap de llista. Però en aquests moments, francament, em temo que cap de nosaltres no té ganes ni de pensar-hi. Podríem posar el pop Paul en una peixera a decidir-ho.

– ¿Fins a quin punt és partidària de buscar acords amb el PS?

– Al partit vam aprovar una ponència que obre les portes a treballar amb altres formacions. Fa temps vam fixar uns requisits inapel.lables per arribar a qualsevol tipus d’acord, com rebaixar la nacionalitat a deu anys o modificar la llei electoral, i ara hi ha qui és partidari de flexibilitzar aquests criteris. Ara bé, jo sóc de les més radicals en aquest sentit, perquè sempre he pensat que per renunciar a certs principis ja marxo i em faig militant d’un altre partit.

– ¿Per què aquí els Verds no tenen el predicament de què gaudeixen a França o al nord d’Europa?

– Tot depèn molt de la societat en la qual estan aquests partits. Perquè els Verds europeus on tenen més problemes és als països del sud: a Espanya, per exemple, amb l’única excepció d’Iniciativa que està al tripartit, la resta no tenen pràcticament cap representació. França, en canvi, sembla que s’ha encomanat de les tendències nòrdiques, on els Verds tenen més força. Amb tot, l’experiència d’Europe Écologie és molt diferent de la de la resta de països, perquè bona part dels seus líders provenen de l’associacionisme i això és el que els ha donat força. Han aconseguit ajuntar persones que lluitaven pel dret a l’habitatge, pels drets dels animals o per la pagesia. Això és el que més m’agrada del moviment, perquè jo he estat al món associatiu. El que em sap greu és que a Andorra la gent de les associacions té por a fer el pas cap a la política i cal entendre que els canvis de debò s’aconsegueixen des del món de la política.

– Jo hagués dit que vostè era més de Front de Gauche que no pas d’Europe Écologie…

– A veure… jo sóc de Front de Gauche, ho sento riu; o, fins i tot, d’Olivier Besancenot líder del Nouveau Parti Anticapitaliste. Però estem parlant d’Europa i nosaltres formem part dels Verds Europeus. Però això passa a tot arreu, a Espanya, per exemple, Raül Romeva i Willie Meyer anaven a les mateixes llistes i, després, a l’Eurocambra un s’integra al grup dels Verds i l’altre, amb el de l’Esquerra. A mi em costa d’entendre, però no només passa aquí.

Font: Publicat per El Periòdic d’Andorra el día 8 d’agost de 2010.