Entrevista a Antònia Escoda (El Periòdic d’Andorra)

“Antònia Escoda : “Rebem garrotades, però el nostre missatge arriba” ‘”

Entrevista a Antònia Escoda

per Iago Andreu – El Periòdic d’Andorra

– La pèrdua de la representació al consell d’administració de la CASS fa poc més d’un mes va ser un cop dur per als Verds. Un altre. La seva presidenta, Antònia Escoda, analitza en aquesta entrevista la situació del partit i alguns dels principals assumptes de l’actualitat política.

– D’entrada he de dir que estem molt orgullosos de la feina que es va fer a la CASS i n’hem après moltíssim. Ara bé, el que ens afecta directament és la qüestió econòmica: els nostres ingressos depenien dels diners que Juli Fernández cobrava de la CASS i no hem pogut mantenir l’Espai Obert. És un cop molt dur: tancar l’Espai Obert és tancar un projecte, perquè no era un local només per a nosaltres, sinó que estava obert a associacions o sindicats que s’hi volguessin reunir. Haurem d’organitzarnos diferent, sabent que estem alliberats de la feina de la CASS, que és molta si es fa com la feia el Juli.

– ¿Els mals resultats no els fan replantejar l’estratègia de partit?

– Probablement no hem sabut evidenciar quines eren les candidatures de continuïtat de la bona feina del Juli o potser és que senzillament no hi havia interès per la feina que estàvem fent.

– ¿Està decebuda?

– Hi ha hagut un punt de decepció, perquè són moltes hores les que hi vam dedicar i sempre esperes un cert retorn de les coses que fas. Però en el fons hem fet el que ens semblava que havíem de fer i n’estem molt orgullosos.

– La seva reacció el dia dels comicis de la CASS va ser similar a la d’Isabel Lozano el dia de les eleccions generals…

– És que per molt que siguem un partit que no aspira a tenir càrrecs, és difícil encaixar les garrotades. Sabem que la nostra feina és a llarg termini i, malgrat les desfetes que hem patit, el nostre missatge està passant. El debat de la doble nacionalitat, per exemple, està damunt la taula, com també les proves mèdiques, la rebaixa de terminis per adquirir la nacionalitat o el rol dels coprínceps. Tots aquests són temes que fa anys que portem al programa i que fins no fa gaire semblava impossible que se’n pogués parlar. Hem estat pioners i estic contenta de veure que es parla d’això; és clar que m’agradaria ser-hi en aquest debat, perquè la finalitat última d’un partit és poder defensar les nostres idees des de les institucions.

– Però qui qüestiona els coprínceps és la dreta, no l’esquerra…

– Això és pel rol d’oposició que ocupen uns i la responsabilitat de Govern que tenen els altres. Però el fet que se’n parli ja és, de per si, molt important, vingui d’on vingui. Hi ha assumptes que no tenen un color polític clar: ser republicà, com ho som nosaltres, no té perquè ser exclusiu de l’esquerra. La nostra reflexió és: ¿qui ha de decidir sobre els assumptes d’Andorra? Els ciutadans d’Andorra. No em fa el pes tenir uns caps d’Estat escollits pel Vaticà i pels francesos.

– ¿El qüestionament que fan dels coprínceps certs sectors de la dreta és com el que fan els Verds?

– Per a res; no tenen res a veure l’un amb l’altre. Aquí hi ha hagut qui s’ha queixat perquè el copríncep francès va pressionar Andorra per avançar cap a una major transparència i la nostra posició en aquest assumpte sempre ha estat molt clara: quan el senyor Frémont va convocar els líders dels partits polítics abans de les últimes eleccions ja li vam dir que a nosaltres no ens feia por l’abdicació perquè érem republicans, però que estàvem tant o més convençuts que ell sobre la necessitat d’eradicar els paradisos fiscals. Les pressions del copríncep i el seu representant no ens van fer canviar en el nostre posicionament, sinó més aviat al contrari, ens vam veure reafirmats en la nostra manera de pensar i d’actuar si haguéssim tingut la responsabilitat de fer-ho.

– ¿Està decebuda per la manca d’estabilitat política?

– És una sensació de certa impotència i ja ho vam dir quan l’hivern passat no es van aprovar els pressupostos: des del moment en què se li nega al Govern l’eina més bàsica per poder funcionar, el que han de fer tots ells és plegar. Des de fa més d’un any vivim en una campanya electoral permanent i cada decisió que es pren, vingui del costat que vingui, es fa pensant en el fantasma de les eleccions anticipades.

– Si els Verds haguessin arribat a la Casa de la Vall, ¿en què hauria canviat la situació?

– Si els Verds tenim alguna cosa diferent és que no creiem en la política tacticista i hauríem manifestat molt clarament la nostra posició sense ambigüitats. Si de nosaltres depengués s’hauria pogut avançar més ràpidament en algunes coses, no solament en les reformes econòmiques –que s’estan endarrerint força–, sinó també en els canvis que s’han d’introduir al mercat laboral i a les lleis sindicals. En un sentit més general, som un partit responsable i per a nosaltres garantir l’estabilitat hauria estat prioritari, sabent que determinades coses no les podem acceptar i que si hagués estat necessari, ens hauríem plantat. Fa uns mesos vam demanar eleccions anticipades, però ho vam fer per sacsejar consciències, no perquè el país s’ho pugui permetre.

– ¿Qui serà la candidata a les properes eleccions generals: Isabel Lozano o vostè?

– Cada vegada que hi ha unes eleccions es fa un congrés extraordinari per decidir qui serà el cap de llista. Però en aquests moments, francament, em temo que cap de nosaltres no té ganes ni de pensar-hi. Podríem posar el pop Paul en una peixera a decidir-ho.

– ¿Fins a quin punt és partidària de buscar acords amb el PS?

– Al partit vam aprovar una ponència que obre les portes a treballar amb altres formacions. Fa temps vam fixar uns requisits inapel.lables per arribar a qualsevol tipus d’acord, com rebaixar la nacionalitat a deu anys o modificar la llei electoral, i ara hi ha qui és partidari de flexibilitzar aquests criteris. Ara bé, jo sóc de les més radicals en aquest sentit, perquè sempre he pensat que per renunciar a certs principis ja marxo i em faig militant d’un altre partit.

– ¿Per què aquí els Verds no tenen el predicament de què gaudeixen a França o al nord d’Europa?

– Tot depèn molt de la societat en la qual estan aquests partits. Perquè els Verds europeus on tenen més problemes és als països del sud: a Espanya, per exemple, amb l’única excepció d’Iniciativa que està al tripartit, la resta no tenen pràcticament cap representació. França, en canvi, sembla que s’ha encomanat de les tendències nòrdiques, on els Verds tenen més força. Amb tot, l’experiència d’Europe Écologie és molt diferent de la de la resta de països, perquè bona part dels seus líders provenen de l’associacionisme i això és el que els ha donat força. Han aconseguit ajuntar persones que lluitaven pel dret a l’habitatge, pels drets dels animals o per la pagesia. Això és el que més m’agrada del moviment, perquè jo he estat al món associatiu. El que em sap greu és que a Andorra la gent de les associacions té por a fer el pas cap a la política i cal entendre que els canvis de debò s’aconsegueixen des del món de la política.

– Jo hagués dit que vostè era més de Front de Gauche que no pas d’Europe Écologie…

– A veure… jo sóc de Front de Gauche, ho sento riu; o, fins i tot, d’Olivier Besancenot líder del Nouveau Parti Anticapitaliste. Però estem parlant d’Europa i nosaltres formem part dels Verds Europeus. Però això passa a tot arreu, a Espanya, per exemple, Raül Romeva i Willie Meyer anaven a les mateixes llistes i, després, a l’Eurocambra un s’integra al grup dels Verds i l’altre, amb el de l’Esquerra. A mi em costa d’entendre, però no només passa aquí.

Font: Publicat per El Periòdic d’Andorra el día 8 d’agost de 2010.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s