Ànima ecologista

Més d’una vegada m’he preguntat què significa en totes les seves implicacions ser ecologista. Podria dir una definició sobre ecologisme de les diverses que hi ha i havent-ne comprès el contingut intentar actuar en conseqüència. Amb el raonament podem elaborar idees i conceptes que donen forma als nostres pensaments i que després seran les pautes cap a on dirigir les nostres actuacions.

Pensava que era importantíssim llegir-se la definició i si hi afegim a més que la meva pretensió era aprofundir-hi, doncs, encara seria molt millor per a la meva comprensió. Creia que amb interessar-m’hi i llegir-me qualsevol cosa referent a ecologia ja ja n’hi hauria prou per formar el meu pensament en el que havia de saber sobre el tema.

Amb tot això creia que n’hi hauria d’haver prou per anomenar-me a mi mateix “ecologista” i no tenir cap mena de dubte de com havia d’actuar i de com havia de ser en cada una de les tasques a realitzar. Malauradament i a pesar que creia que ho tenia tot perfectament assumit i per tant tot havia de quadrar, els dubtes van aparèixer en mi i van persistir a causa de la superficialitat de les meves motivacions.

Quan utilitzem el verb ser ( jo sóc tal cosa-, jo sóc el que-), no som plenament conscients de la plenitud de convicció que hem de tenir per estar amb consonància amb el que vol dir aquest verb. Sí sóc allò que vull ser he de ser absolutament conseqüent amb allò que pretenc i vull donar exemple, i això ha d’estar sostingut amb una forta convicció provinent de l’interior de la persona i que ha d’estar fonamentada en el que sentim com a més propi i que pertany al més profund de cadascú. Puc dir que no tenia aquesta convicció fins al dia que vaig començar a conèixer, veritablement, el meu país. I tot va començar de la següent manera: un dia vaig començar a caminar per les meves muntanyes i vaig començar a sentir que formava part d’una cosa incommensurable que era allà des de feia milions anys i que encara que hi és, no tots som partícips de la seva majestuosa bellesa. Quan vaig començar a mirar la puresa de les aigües cristal.lines dels petits rierols que naveguen curiosos i lliscants pels torrents de les nostres vessants. Quan vaig començar a observar que altres habitants de les nostres terres acampaven lliures, tranquils i harmoniosos sense que sentissin en aquell moment res que els pogués destorbar. Quan vaig començar a poder admirar que en la nostra natura, la vida s’obre exuberant a cada racó, a cada cantonada, a cada giravolt sense que ningú no la pugui contenir. Quan vaig començar a prendre plena consciència de tot això i del que anava sentint, la meva forta convicció anava creixent forta i arrelada amb la consigna que per tot això sí que val la pena lluitar per tal que continuï amb la més mínima alteració.

Els nostres arbres, les nostres muntanyes, els nostres animals no poden parlar, no poden queixar-se, no ens poden dir a nosaltres que tenim l’obligació de cuidar- los, de respectar-los, de protegir-los, d’assegurar-ne la supervivència. Estic parlant d’alguns dels drets mediambientals.

Sí, aquests que algun dia podrien plasmar-se en la nostra Carta Magna i que una vegada fet, seria el més preuat llegat que podríem deixar a les nostres futures generacions. Algú fa 155 anys va dir el següent: ñLa terra no pertany a l’home sinó que l’home pertany a la terra. La terra és la nostra mare i tot el que l’afecta afectarà també els fills de la terra”.

© 2009 Josep Más Magallon
Vicepresident del Partit Verds d’Andorra.

Font: El periòdic d’Andorra secció Editorial publicat el 20 d’agost de 2010

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s