L’exercici de la ciutadania: dret, deure, responsabilitat…?



L’exercici de la ciutadania: dret, deure, responsabilitat…?

Ponència 23a Diada Andorrana

Universitat Catalana d’Estiu

Prada de Conflent

L’EXERCICI DE LA CIUTADANIA: DRET, DEURE, RESPONSABILITAT….?

Que significa ser ciutadà andorrà?

Tenir passaport?

Treballar a Andorra?

Les diferents definicions que n’he trobat lliguen sovint directament la ciutadania a la nacionalitat, i en tot cas, sempre significa l’adquisició de una sèrie de drets i deures, un dels quals, la participació política i en particular el dret a vot.

Els polítics parlem cada cop més de ciutadans en lloc d’andorrans. No obstant, això no es tradueix en canvis en el sistema electoral que donin un fonament a aquesta apel•lació de “ciutadania”.

O potser estem a les portes d’una revolució com la francesa on es va utilitzar la paraula ciutadà per evidenciar el principi d’igualtat entre tots els homes?

La igualtat de drets és la base en la que ha de fonamentar-se una societat democràtica, llavors podrem parlar amb propietat de ciutadans i ciutadanes.

La Constitució d’Andorra , consagra la igualtat entre els ciutadans, sense distinció de cap mena, com origen, raça, creença, gènere o orientació sexual, en drets civils, socials, laborals i econòmics. Reserva però, els drets polítics als ciutadans amb nacionalitat andorrana.

Nosaltres ,el partit Verds d’Andorra, entenem que una democràcia és tal, si hi participen tots els ciutadans en aquelles circumstancies i decisions, que els afecta a tots per igual com, per exemple, poder escollir lliurement els seus representants en els Consell de Comú o Consell General.

Volem rescatar el significat de la ciutadania. Per això, el nostre programa polític proposa els canvis necessaris per assolir-ho:

– Demanem el dret de vot per les persones immigrades , a les eleccions comunals un cop inscrites al Comú i passada una legislatura.

– Volem la revisió de la Llei Electoral tant pels Comuns com pel Consell i volem que siguin el reflex de la ciutadania , mitjançant la proporcionalitat segons els resultats.

– Cal potenciar com a instruments de democràcia participativa l’ús de referèndums i les consultes ciutadanes.

– La nacionalització als deu anys de residencia i sense examen d’assimilació.

– El desenvolupament dels pressupostos s’ha de basar en la participació ciutadana.

– L’edat per tenir dret a vot s’ha de rebaixar als 16 anys.

– Cal fomentar l’associacionisme i els moviments socials establint les condicions i canals necessaris perquè puguin desenvolupar els seus objectius.

I és que la participació ciutadana ha d’estar present en tots els moments polítics, des de la identificació dels problemes reals fins a la seva avaluació i execució.

Cal assolir una democràcia participativa que garanteixi els drets dels ciutadans.

La política està basada en la mobilització ciutadana i la sensibilització en els valors que defensem amb l’objectiu de transformar la societat.
Nosaltres creiem en la radicalitat democràtica:els ciutadans han de ser els protagonistes de la política i no simples espectadors.

Ara bé, que en pensen els ciutadans?

Mentre les diferents administracions multipliquen les iniciatives i els mecanismes de participació ciutadana, ens trobem cada cop més en una important desafecció de la ciutadania envers les institucions i la classe política en general.

Els ciutadans es declaren escèptics envers la classe política, se senten estafats pels qui han de vetllar pels seus interessos, no se senten representats . La percepció dels ciutadans envers la política és de desencant, pessimisme, desconfiança, còlera….

Tot això es tradueix , en la majoria dels casos, en l’abstencionisme al moment d’anar a votar i el desinterès en general per la vida política.
Potser en alguns casos tenen raó. Però també ho permeten amb la seva actitud passiva, el seu acomodament a la situació, la seva resignació.

En el millor dels casos quan l’apatia es transforma en còlera, som capaços de manifestar-nos i expressar el nostre rebuig envers les decisions que es prenen a nivell polític.

Però no n’hi ha prou. Malauradament no cal confondre la cultura de la protesta amb la cultura de la participació.

Creiem que es pot justificar aquest desencís vers la política, en els casos de persones que han treballat activament, i s’han trobat en front d’unes administracions poc permeables a les aportacions. Associacions i grups de persones que han fet una feina de manera desinteressada i que han vist a polítics posar-se les medalles per aquesta feina, o bé que senzillament l’han descartat sense miraments.
Però també veiem que existeix una part de la població que té una actitud absolutament passiva i despreocupada envers la política.

Si som capaços d’omplir els carrers quan guanya el nostre equip de futbol, com pot ser que no ens podem mobilitzar, davant els problemes socials , les injustícies…?

La responsabilitat i el respecte són quelcom que no s’ha ensenyat ni après, és molt mes fàcil deixar-se portar pels impulsos egoistes i inconscients que col•laborar, compartir les dificultats, construir, en fi, participar a la societat. Per no haver-nos d’implicar utilitzem sovint l’excusa de la por a perdre el nostre confort, el nostre treball,….I probablement a algun sector de la classe política ja li convé: és molt més fàcil sotmetre per mentires i por (perdre el treball, la vida,…), i així dirigir la població, que intentant que les persones siguin responsables.

L’exercici de la política és, cada cop més, vist com un estatus i un privilegi quan la legitimitat del que representen el govern i l’administració pública, no respon en democracia, a cap mèrit personal, sinó a una delegació per part dels electors, és a dir de la ciutadania.

Així doncs, entenem que hi ha una responsabilitat dels participants en el moment en que van a votar, o el moment en que decideixen no votar. Els valors de llibertat i igualtat depenen de un electorat despert.

El compromís individual i el compromís amb la societat són importants perquè les coses canviïn en política.

No és suficient preguntar-nos que poden fer les administracions per nosaltres, és important preguntar-nos que podem fer nosaltres per a nosaltres mateixos i per als altres.

Per damunt de tot cal RESPONSABILITZAR-SE

El vot que deixem en una urna no és la única eina política que tenim com a ciutadans.

El canvi no es produirà en la seu de cap partit polític,es produeix en cadascú de nosaltres.

“La culpa és dels polítics”,”tots son iguals”…

Cert que en els darrers temps hem hagut de viure situacions penoses en aquest sentit, però en el moment en que una persona decideix entrar en política, demostra al nostre parer, un cert grau d’implicació, de valentia , de compromís amb la societat.

Ara bé no podem reduir l’activitat política a la lluita pel poder, cal revaloritzar-la.

De fet, incrementar la interrelació de la societat civil i la participació contribueix a reduir la corrupció.

La democràcia no és un estat sinó un procés, i la democràcia participativa no anul•la la representativa,sinó que l’apropa a la ciutadania.

Lluitar contra la desafecció és legitimar les decisions publiques i crear ciutadania

Cal fomentar la participació i la co-decisió de la societat civil. Hem de sumar instruments de participació, i complementar-los.

En la democràcia participativa, la voluntat general s’expressa d’una manera permanent i no episòdica. Això no vol dir votar compulsivament per tot. Consisteix en participar a la deliberació i la reflexió.

Però, per molts instruments dels que ens dotem com a societat, hi ha un aspecte clar: la manca de cultura participativa . Hem d’aconseguir , doncs, la creació i consolidació d’una cultura de la participació activa, per així assolir la qualitat democràtica.

Participació vol dir democratitzar la democràcia, així cal tornar a l’individu la fe en si mateix. En Sam Daley-Harris, premi Nobel de la Pau, va dir: “Hem de deixar de pensar que no hi ha solucions ; hem de deixar de pensar que no importa el que fem ; hem de deixar de pensar que potser que hi hagin solucions, però que aquestes que no depenen de nosaltres mateixos ; hem de deixar d’actuar en solitari ; hem de buscar els altres, buscar un grup..

Això, significa la formació en els valors de la ciutadania.

Hem d’anar cap a una societat compromesa, solidaria, altruista, amb comportaments i actituds optimistes davant dels reptes i les dificultats. Cal promocionar el voluntariat social, les associacions, la iniciativa pròpia, la reivindicació i l’acció social.

Hem d’afavorir l’emancipació i la formació de la gent jove. Cal promocionar programes inter-generacionals de relació i intercanvi.

Hem de fer polítiques d’immigració en que el concepte de ciutadania vinculi a les persones immigrades, de manera que aquestes gaudeixin d’igualtat de drets i deures, d’igualtat d’oportunitats i tracte respecte a la resta de població.

Hem d’aconseguir un entramat social que permeti la dinamització de la societat.

Per damunt de tot, però, els polítics hi hem de creure, perquè no es tracta nomes de dir que treballem per la participació ciutadana i de crear instruments de participació ciutadana. Hem de ser coherents i aplicar realment les polítiques que se’n deriven, ja que si el ciutadà fa l’esforç d’implicar-se i no percep el retorn amb accions concretes, tornarà a caure en la desafecció envers la política.

No hi ha res fora de la política

El dia a dia de cada ciutadà, ve marcat per cada decisió política que es pren: la nostra situació laboral, els sistemes educatius, els transports…..

La crisi sense política no es solucionarà: la crisi deriva de l’aplicació de determinades polítiques i la solució radica en aplicar unes polítiques diferents.

Inhibir-se en la practica de la política no eximeix de responsabilitat al ciutadà ja que vulgui o no el retorn el rep en la vida quotidiana.

Així, si el deure de la classe política és crear mecanismes de participació ciutadana, el deure del ciutadà és assumir el repte i intervindre realment, implicar-se i responsabilitzar-se de la decisió que pren o es nega a prendre,en un moment donat.

Com diu l’Isabel Lozano, emprant paraules d’en Joan Fuster: ”LA POLÍTICA LA FAS, O TE LA FAN

© 2010 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Aquesta Ponència fou dictada per Antònia Escoda en el marc de la Diada Andorrana a l’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) el passat dissabte dia 21 d’agost.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s