Ser ,o no ser…una persona de prestigi

Recentment , m’explicaven algunes idees que havia exposat el conferenciant Jaume Cela en motiu de l’obertura del curs escolar.

He de dir que qui m’ho explicava ,realment em va fer” dentetes”, ja que a part de interessant en els continguts,em sembla que va ser de lo mes divertit….

Tenint en compte que l’auditori estava constituït per gent del mon de l’educació, m’hagués agradat veure la cara d’algun quant aquest senyor els hi va afirmar que en cap cas eren mestres……

Com a molt, fan de mestres. Ja que “el Mestre” es la persona plusquamperfecta que dona l’exemple i que agafem com a guia.

Dons bé , com de persones d’allò que se’n diu perfectes, no abunden per aquestes contrades(tampoc per les veïnes…),ens haurem de conformar en “fer de Mestres”…

Però lo millor de tot ha estat descobrir gracies a aquest senyor, que soc una persona de prestigi…

I això ha estat sense fer cap esforç….

Doncs resulta que en la societat en que vivim, dir que tens temps lliure, que et queda temps per a dedicar als teus I a tu mateix, esdevé quelcom de sospitós:

Mireu el cas d’un metge per exemple, si telefoneu per a demanar hora i us la donen per al cap de 6 mesos, la majoria de vosaltres potser pensareu, que es una persona molt ocupada, amb molta clientela, i per lo tant, molt bona. Si us donen hora per al cap de dos dies, automàticament, creix la sospita:es tant dolent o dolenta, que no té ni clients…Potser molts ens conformarem pensant, que probablement es que se sap organitzar molt bé, o ens arriscarem, perquè nosaltres també som prestigiosos per lo tant no tenim temps d’esperar…

Així doncs aquesta sensació que tinc d’anar sempre  amb un coet al cul es el prestigi!!!

Al  1880 en Paul Lafargue dins” Le Droit à la paresse” ,treia misticisme al valor del treball ,i ja ens proposava de treballar menys molt de  temps abans de l’aparició de les vacances pagades o de les 40h.

“ In Praise of Idleness”(l’elogi de l’oci), es un assaig de Bertrand Russell publicat al 1932.

La tesis principal  es que practiquem un culte irracional al treball que ens porta a treballar cada cop mes, cosa a la qual hauríem de posar terme, ja que segons ell:

El valor del treball es un prejudici de les classes privilegiades que pensen que l’ inactivitat  portaria als homes, i en particular a les classes mes pobres, a la desídia i a la depravació, per tant seria de l’interés dels homes esser explotats.

Us citaré:”Els mètodes de producció moderns ens han donat la possibilitat  a  tots de viure fàcilment i en  seguretat. En lloc d’això hem triat, el surmenage pels uns i la misèria pels altres”

Poc desprès, Ideologies com la nacionalsocialista de Hitler proclamaven:Arbeit macht frei ( El treball allibera ).

I ara ens surt el Sr Diaz-Ferran dient que “nomes sortirem de la crisi treballant mes, i cobrant menys”….

La valorització del treball te una  historia, lligada directament al treball modern, o treball assalariat.

I ja no entro avui en el treball de la dona , a la feina oficial , a casa…Seria massa llarg.

I per avui ja estic cansada, reclamo el meu dret a fer “el manta”:ja continuarem un altre dia…

Espai d’opinió de Radio Valira 26-10-2010

L’austeritat no ens traurà de la crisi

Una de les coses més estranyes que té el mercat laboral és que encara que hi ha hagut un gran creixement de la riquesa en les últimes dècades aquesta no s’ha traduït en una millora sensible dels salaris. A més, el capital va decidir treure el millor de la productivitat, no va crear tota l’ocupació que podia crear i va jugar-se-la en l’economia especulativa. És obvi quan es compara l’evolució del pes dels salaris sobre els beneficis amb l’evolució de l’IBEX35, o del CAC40.

La caiguda del pes dels salaris es trasllada com a beneficis per a les grans empreses que cotitzen en borsa i una nova explosió dels seus valors en borsa. El neoliberalisme segueix sent l’únic idioma que utilitzen els polítics europeus per afrontar la crisi i els conflictes socials . Les solucions tendeixen a reduir el pes dels costos laborals i la despesa pública i tornen a afavorir que les rendes del capital entrin de nou en una fase especulativa que engendri una nova crisi la propera dècada. Són les velles receptes de la dreta –les mateixes que ja van fracassar en altres ocasions i en altres llocs–, com el desmantellament de l’estat del benestar.

La dictadura dels mercats s’ha imposat: Cal carregar tot el pes de la crisi sobre les espatlles dels treballadors i pensionistes mentre les grans fortunes continuen protegides. Cal reformar el mercat laboral, garantint un acomiadament fàcil i barat,sacrificant les polítiques socials. Sembla que els mateixos que han provocat el crack financer, són els únics que poden decidir el camí que hem de recórrer. Paradoxes d’aquests temps.

Podem sortir de la crisi pel camí de la dreta: condemnant l’estat del benestar, incrementant la desigualtat econòmica i social… O podem sortir de la crisi pel camí de l’esquerra: distribuint els sacrificis i protegint als més febles, impulsant una amplia reforma fiscal per a què els que més tenen paguin més, reforçant l’educació i la sanitat públiques, posant les bases de un model productiu més sostenible…

Cal invertir per estimular l’activitat econòmica, per generar llocs de treball i accelerar la recuperació. Necessitem un model productiu lluny de l’especulació i de l’economia de casino; i això suposa, entre altres coses, apostar pel desenvolupament tecnològic i la innovació en un sector estratègic com son les energies renovables.

No és acceptable que la solució sigui un cop més la que els manuals teòrics de lliure mercat més ranci postulen. No, així no ens en sortirem.

Potser no cal produir més, consumint recursos sense control, però segur que hem de produir nous productes i serveis, amb un més gran sentit de la responsabilitat i fer canvis en el model de formació i educació per tal que ens comprometi amb l’aprenentatge permanent i amb el coneixement. Les oportunitats hi són, cerquem-les.

© 2010 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Article publicat per El Periòdic d’Andorra el divendres dia 22 d’octubre de 2010 en la Secció Opinió.

Oh Europa!

Una delegació dels Verds d’Andorra vam participar en el 13è Congrés dels Verds Europeus, que va tenir lloc a Tallinn, Estònia, a principi d’octubre d’enguany.
Els Verds d’Andorra vàrem poder presentar la nostra candidatura com a membres de ple dret als Verds Europeus, després de 5 anys com a membres observadors.
El que podria semblar un simple tràmit, és quelcom més, ja que partits verds de països com Croàcia, Macedònia, Eslovènia o Turquia van veure com s’ajornava la seva candidatura en no complir com nosaltres els requisits necessaris.
Quan un entra en una gran família ideològica, es compromet a treballar i seguir les polítiques que des d’allà es defensen .També el fet de participar-hi ens va permetre compartir els nostres neguits des de les nostres particularitats i beneficiar-nos del treball fet i de l’experiència dels partits Verds d’Europa.
Aixo ens permet a nivell de partit de participar en un moviment que ja no es únicament la veu de la consciència. Els partits Verds a Europa han demostrat que tenen capacitat de governar i de pesar en les polítiques dels països, individualment, i dins de la Unió Europea de la qual depenen moltes decisions que ens afecten directament, políticament i econòmicament.
Ens va ser molt grat veure la bona rebuda de la nostra candidatura, ja que aquesta ens va permetre donar a conèixer el nostre país: localització, història, idiosincràsia, situació política actual. He de dir que vam poder percebre una curiositat i una simpatia certes per al país, els seus atractius, les seves especificitats.
Potser us preguntareu quin interès té un partit d’àmbit europeu en l’entrada amb veu i vot d’un partit petit, extraparlamentari, … La majoria dels arguments per a la nostra entrada en la família verda van ser variats però en particular:
-El reforç de les polítiques verdes i del bloc de partit Verds del sud d’Europa.
-Aportacions des d’un microestat que tracta de sortir de la llista de paradisos fiscals, des del punt de vista de l’únic partit que s’ha posicionant clarament en contra de l’opacitat fiscal.
Val a dir que als Verds d’Europa es valora particularment l’aportació des de la diversitat.
Per a nosaltres aquesta entrada és particularment valuosa perquè ha significat el reconeixement de la immensa tasca acomplerta des de la creació dels Verds d’Andorra, malgrat les dificultats que suposen una llei electoral contrària a l’emergència de petits partits, i la introducció d’un discurs progressista i clarament d’esquerres dins d’una societat clarament conservadora.
També significa poder formar part de les decisions sobre les polítiques a dur dins la Unió Europea, mitjançant els nombrosos diputats dels Verds d’Europa dins les institucions europees…
Per a nosaltres, finalment, ha estat una empenta per poder continuar treballant després de les “patacades” rebudes, sabent que tenim el suport d’una família europea, un partit amb una ideologia seriosa i que aporta ja no nomes idees, sinó també propostes de govern.
Propostes que afronten amb coratge la crisi econòmica i la crisi social que es pateix de manera global, amb el New Green Deal, amb propostes sobre immigració, seguretat…

Article publicat per El Diari d’Andorra el dissabte dia 23 d’octubre de 2010 en la Secció La Tribuna.

Cap a un destí econòmic incert

 

Josep Mas

Josep Mas

Crisi…, aquesta paraula l’estem sentint fins a la sacietat i és ben cert que no hi havia un altre remei que pronunciar-la fins a l’avorriment més fatigós.
Ens ha preocupat i encara ens haurà de preocupar, però arribat aquest estat de les coses hi ha un efecte que encara m’inquieta per sobre de tot això, i és la drecera que ens pertocarà fer una vegada hagi finalitzat la davallada de l’economia en l’àmbit general. És clar que aquesta crisi ha deixat al descobert les febleses del nostre model econòmic. Anava a esmentar les febleses i els punts forts, però tinc els meus dubtes sobre el fet que aquests ancoratges, que haurien d’haver estat els sostenidors compensatoris de la caiguda d’una part de l’economia del país, hagin complert la seva funció i, per tant, no se’ls podria anomenar d’aquesta manera, sinó actors subsidiaris i no suficientment pro actius i rellevants per contrarestar les forces econòmiques del país. Seguint amb el tema, hi ha una pregunta que ens convindria fer-nos una vegada estiguem finalitzant aquesta maleïda travessa pel desert: sortirem enfortits o pel contrari continuarem plens de dubtes i incerteses per encaminar el futur econòmic d’Andorra? Suposo que un economista explicaria que el primer que cal fer és una anàlisi acurada i al detall de les febleses del nostre sistema econòmic per així reconvertir aquests aspectes en d’altres que no tinguessin aquesta vulnerabilitat davant d’un altre previsible període de crisi i que permetés un creixement sostingut, progressiu i consolidat en els propers anys. No tinc els coneixements teòrics suficients per fer aquesta anàlisi, però si observem atentament el funcionament de la nostra economia podríem deduir una sèrie de mancances de les quals enumerem les següents:
1) Excessiva dependència de la demanda externa (el consumidor espanyol, essencialment).
2) Persistents desequilibris en els pressupostos tant governamentals com comunals que preveuen un creixent endeutament públic que podria ser inassumible en un futur proper.
3) Una balança comercial absolutament deficitària entre les importacions i les exportacions nacionals.
4) En els anys anteriors a la crisi, el nostre creixement econòmic era del tot fictici i estava basat en moviments immobiliaris especulatius i en el proveïment de capitals financers forans i no en els propis recursos i en la real capacitat productiva de la nostra economia.
5) Si traiem comptades excepcions, hi ha hagut una escassíssima inversió de les empreses del país en el foment de les noves tecnologies, en la implantació de nous processos productius més tecnificats i eficaços, en la creació de noves línies comercials tant en el producte com en les maneres de vendre… i, en definitiva, no s’ha establert el context necessari per crear competivitat empresarial.
6) En l’àmbit internacional, Andorra no ha estat considerada ni ho serà si no s’efectuen alguns canvis com a plaça avantatjosa i atractiva a l’hora d’efectuar inversió productiva.
Bé, atès que hi ha molta feina a fer i que no podem perdre temps innecessàriament, he volgut fixar-me en aquelles temptatives (espero que no quedin, solament, en això) i també en aquelles iniciatives que s’han posat en marxa per part dels estaments polítics i econòmics del país que anessin en el sentit de l’eradicació de les febleses esmentades anteriorment. Doncs he de dir i sense saber si això és causat per la paràlisi parlamentària que estem patint tots plegats i que està provocant un alentiment generalitzat, i de retruc una impossibilitat de reconducció de les línies econòmiques del país o per un altre fet que desconec, però de fet, crec que a part d’això el veritable problema d’aquest país és la immensa dificultat que tenim per veure les coses des d’un prisma mínimament optimista i no des del pessimisme més contagiós, perquè el potencial el tenim a les nostres mans, per tenir un sentit comunitari i estatal de les nostres accions globals que han de posar en funcionament el nostre país i que han de prevaldre en moments concrets per sobre dels nostres interessos particulars, i per últim, hauríem de saber que hem de contribuir generosament a una causa comuna i no malgastar les nostres energies criticant iniquament el nostre adversari, opositor o el veí que tenim davant de casa… Comencem per aquí i potser la resta caurà com a fruita madura dins el cistell que ens alimentarà a tots.

per Josep Mas Magallón – 20/10/2010 Tribuna Diari d’Andorra

Tu has de ser el canvi que desitges veure en el mon

Soc carn de tertulia….

I he de dir que això no em sap greu, es mes , m’agrada.

I es que, així com penso que, els principis de cada persona son uns , fruit de l’educació i les conviccions de cadascú, les opinions es van formant i van evolucionant segons els intercanvis amb d’altres, segons les vivències…

Fa poc en una tertúlia,  xerràvem sobre el feliç final en l’aventura dels 33 miners  Xilens, va sorgir la reflexió sobre com havien conviscut durant els 69 dies d’aïllament a 600m sota terra.

Els mitjans de comunicació i la gran expectació al voltant de l’esdeveniment, ens han permès  conèixer cadascun d’aquests 33 miners, conèixer les seves particularitats i habilitats, per aportar individualment el millor de un mateix per tirar endavant el grup.

Se’m va acudir, qui em coneix ja sap que a vegades soc una mica “bestia”,que potser podríem aprofitar l’experiència , i, ja que aquests han deixat el lloc lliure, podríem enviar-hi una temporada , als 28 del consell , i als del govern, a veure si també ells foren capaços per a sobreviure, de entendre’s entre ells com ho han fet els miners.

Però que ens esta passant, que només trèiem el millor de nosaltres mateixos, quan estem en situacions extremes o de perill?

Però tinc els meus dubtes de si això funcionaria….Com ja he dit alguna altra vegada, els nostres representants son a la imatge de la nostra societat.

I es que un dels problemes de la nostra societat actual és la crisi de valors ètics i morals, l´individualisme i l’egoisme, el pensar sempre en un mateix.

La sensació que tinc es que només pensem en la societat quan aquesta ens pot aportar quelcom, i no en el que l’hi podem aportar nosaltres.

Valors com el respecte, juntament amb d’altres com ara la cultura de l’esforç individual, o simplement la valoració del sistema democràtic, s’han diluït sota conceptes com el dret a no fer rés i viure bé.

La carència d’ alguns valors essencials ha estat reemplaçada per una realitat que sembla no premiar, entre altres coses, la cultura del treball, l’esforç, l’ innovació permanent i l’esperit competitiu

L’ingenu optimisme que ens ha aportat el progrés i la evolució de l’ esser humà, alimentat  pels anys de bonança ,  ja no te sentit en aquests moments. Ben al contrari el tipus de societat, la manera de viure de la nostra societat  postmoderna, no sembla promoure la vida feliç sinó una vida còmoda encara que no tingui  sentit.

Així, com que sempre he sigut punyetera, em permeto afegir a la llista de crisis tractada per el meu company d’espai d’opinió en Nino Marot, la crisi de valors que pateix la nostra societat, crisi que hem de solucionar amb la mateixa urgència que la financera , l’econòmica, la de matèries primes, l’energètica, la mediambiental…

Els meus valors em diuen no podrem sortir d’aquestes, si no comencem a treballar des de la justícia social, la solidaritat, la tolerància, la cohesió , l’integració social….

Perquè com deia en Ghandi: “Tu has de ser el canvi que desitges veure en el mon“.

Espai d’opinió Radio Valira 19-10-2010