Cap a un destí econòmic incert

 

Josep Mas

Josep Mas

Crisi…, aquesta paraula l’estem sentint fins a la sacietat i és ben cert que no hi havia un altre remei que pronunciar-la fins a l’avorriment més fatigós.
Ens ha preocupat i encara ens haurà de preocupar, però arribat aquest estat de les coses hi ha un efecte que encara m’inquieta per sobre de tot això, i és la drecera que ens pertocarà fer una vegada hagi finalitzat la davallada de l’economia en l’àmbit general. És clar que aquesta crisi ha deixat al descobert les febleses del nostre model econòmic. Anava a esmentar les febleses i els punts forts, però tinc els meus dubtes sobre el fet que aquests ancoratges, que haurien d’haver estat els sostenidors compensatoris de la caiguda d’una part de l’economia del país, hagin complert la seva funció i, per tant, no se’ls podria anomenar d’aquesta manera, sinó actors subsidiaris i no suficientment pro actius i rellevants per contrarestar les forces econòmiques del país. Seguint amb el tema, hi ha una pregunta que ens convindria fer-nos una vegada estiguem finalitzant aquesta maleïda travessa pel desert: sortirem enfortits o pel contrari continuarem plens de dubtes i incerteses per encaminar el futur econòmic d’Andorra? Suposo que un economista explicaria que el primer que cal fer és una anàlisi acurada i al detall de les febleses del nostre sistema econòmic per així reconvertir aquests aspectes en d’altres que no tinguessin aquesta vulnerabilitat davant d’un altre previsible període de crisi i que permetés un creixement sostingut, progressiu i consolidat en els propers anys. No tinc els coneixements teòrics suficients per fer aquesta anàlisi, però si observem atentament el funcionament de la nostra economia podríem deduir una sèrie de mancances de les quals enumerem les següents:
1) Excessiva dependència de la demanda externa (el consumidor espanyol, essencialment).
2) Persistents desequilibris en els pressupostos tant governamentals com comunals que preveuen un creixent endeutament públic que podria ser inassumible en un futur proper.
3) Una balança comercial absolutament deficitària entre les importacions i les exportacions nacionals.
4) En els anys anteriors a la crisi, el nostre creixement econòmic era del tot fictici i estava basat en moviments immobiliaris especulatius i en el proveïment de capitals financers forans i no en els propis recursos i en la real capacitat productiva de la nostra economia.
5) Si traiem comptades excepcions, hi ha hagut una escassíssima inversió de les empreses del país en el foment de les noves tecnologies, en la implantació de nous processos productius més tecnificats i eficaços, en la creació de noves línies comercials tant en el producte com en les maneres de vendre… i, en definitiva, no s’ha establert el context necessari per crear competivitat empresarial.
6) En l’àmbit internacional, Andorra no ha estat considerada ni ho serà si no s’efectuen alguns canvis com a plaça avantatjosa i atractiva a l’hora d’efectuar inversió productiva.
Bé, atès que hi ha molta feina a fer i que no podem perdre temps innecessàriament, he volgut fixar-me en aquelles temptatives (espero que no quedin, solament, en això) i també en aquelles iniciatives que s’han posat en marxa per part dels estaments polítics i econòmics del país que anessin en el sentit de l’eradicació de les febleses esmentades anteriorment. Doncs he de dir i sense saber si això és causat per la paràlisi parlamentària que estem patint tots plegats i que està provocant un alentiment generalitzat, i de retruc una impossibilitat de reconducció de les línies econòmiques del país o per un altre fet que desconec, però de fet, crec que a part d’això el veritable problema d’aquest país és la immensa dificultat que tenim per veure les coses des d’un prisma mínimament optimista i no des del pessimisme més contagiós, perquè el potencial el tenim a les nostres mans, per tenir un sentit comunitari i estatal de les nostres accions globals que han de posar en funcionament el nostre país i que han de prevaldre en moments concrets per sobre dels nostres interessos particulars, i per últim, hauríem de saber que hem de contribuir generosament a una causa comuna i no malgastar les nostres energies criticant iniquament el nostre adversari, opositor o el veí que tenim davant de casa… Comencem per aquí i potser la resta caurà com a fruita madura dins el cistell que ens alimentarà a tots.

per Josep Mas Magallón – 20/10/2010 Tribuna Diari d’Andorra

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s