La perversitat de la Violència de Gènere

Ricard de la Casa Perez

Ricard de la Casa

La perversitat de la Violència de Gènere

Aquest 25 de novembre marquem al calendari el Dia de la Lluita contra la Violència de Gènere. Els últims anys no cal recordar aquesta data vist que, malgrat les polítiques de prevenció actuals i de lleis coercitives i punitives, els casos augmenten any rere any i la premsa ens informa sense parar de tots els casos i les esfereïdores estadístiques (just mentre escric aquest article sento per la radio un nou cas d’assassinat de violència de gènere). Potser a Andorra no estem acostumats als casos més greus, com els nostres veïns francesos o espanyols (els darrers assassinats a casa nostra van ser a l’agost passat i al juny del 2009), però les denúncies per maltractaments tant físics com psíquics no fan més que augmentar. Necessitem una llei específica i sembla que amb el nomenament de Magda Mata com a secretària d’Estat per a les Polítiques d’Igualtat, a l’abril passat, el Govern està prou sensibilitzat, però crec que ens cal fer més esforços.

Armando Yepes

Armando Yepes

Si mirem les xifres que els mitjans ens ofereixen mes a mes, veiem que l’augment és prou significatiu i que els agressors (ells i elles, sense distinció, malgrat que habitualment ens trobem que és la dona qui pateix aquesta violència), tenen a més un menyspreu sorprenent per la seva pròpia vida o pel càstig que se’ls pugui imposar. Malgrat que sigui molt necessària aquesta futura llei, sembla que això no allunyarà els agressors ni que les penes que es puguin imposar siguin suficients per evitar aquesta violència de gènere. S’imposa aleshores trobar solucions més creatives si més no, almenys, intentar atacar aquesta repugnant xacra per altres vessants.

Si anem al fons de la qüestió, crec sincerament que en la major part dels casos l’educació, la formació a l’escola és, pot ser fonamental per tractar d’arrel aquest greu delicte. L’escola és un dels primers miralls on les nenes i nens es veuen reflectits. El lloc ideal on imitar comportaments (bons o dolents) i per introduir un respecte per la vida, per les persones, per la seva raça, creences, sexe o tendència sexual. L’altre és dintre de la mateixa família, però per desgracia poc es pot fer dintre d’aquest àmbit, o com a mínim és més complicat actuar dintre. Els primers anys de formació dels nostres infants són essencials; unes polítiques d’educació i formació sensibles a la igualtat de les persones, al rebuig de la violència ens poden oferir importantíssims beneficis futurs. Una formació integral pot, a més, corregir altres problemes com pot ser en temes de racisme, dels gais i lesbianes etc.

Em diran que el nostre àmbit educatiu ja està prou carregat de responsabilitats, de feina.. i és ben cert però això ens demostra que el futur d’un país, el futur dels ciutadans i ciutadanes, passa perquè, des de les nostres institucions, es facin cada dia més esforços tant econòmics, com materials, com personals en l’àmbit de l’educació, que és una eina absolutament fonamental per la construcció d’una societat socialment avançada. Ens hi juguem molt i qualsevol cosa que fem, tant positiva com negativa, es veurà reflectida en el futur de la nostra societat. Crec que paga la pena invertir en aquest futur.

© 2010 Ricard de la Casa

© 2010 Armando Yepes per lil·lustració

 

 

MES ANDORRA
Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 25 de novembre de 2010.

Anuncis

Jo també faig campanya per l’Herrera

Jo també faig campanya per l’Herrera ,i pel Pané, i pel Boada, i per l’Hortensia Grau….De fet ha quedat clar que faig campanya per Iniciativa per Catalunya –Verds, em sembla…

Sempre he estat “politiquera”….

De fet soc dels que pensen que la política té una incidència directa en el dia a dia de qualsevol persona, fins i tot d’aquelles persones que se’n desentenen perquè no els hi interessa, perquè tots els polítics son iguals, perquè no serveix de rés, i un llarg etcètera de raons per a inhibir-se i deixar-se fer, i no responsabilitzar-se envers la societat que es cosa comú a tots.

A mi en particular la política m’ha marcat des de la infància. Sí no fos perquè els meus pares es van posar en política  i van defensar fa molts anys les polítiques del PSUC en una Espanya on governava Franco, i no haguessin tingut que marxar” per cames” allà per l’any 69 cap el refugi que significava Andorra, jo avui tindria probablement una vida molt diferent de la que gaudeixo ara.

Degut a aquests antecedents, entendreu que, tot i nomes estar dins la política activa des de fa poc temps, sempre he tingut un interès molt especial per aquesta. Sempre he seguit amb molt d’interès la política d’arreu però especialment la dels països veïns i en particular la catalana, ja que per origen i cultura hi tinc un vincle especialment estret.

També em sembla especialment agosarat pensar que podem viure tancats en la nostra política i que no te cap importància el que passi l’exterior, moltes de les polítiques que es decideixen arreu tenen una incidència directa o indirecta en el nostre país tant socialment com econòmicament.

Aquestes eleccions al parlament de Catalunya , van començar d’una manera molt especial. A principis de Novembre, vaig rebre una convocatòria per a substituir el President de la mesa electoral de Vandellos, poble on havia estat empadronada abns de tenir que renunciar a la meva nacionalitat d’origen, al obtenir la nacionalitat Andorrana, per anys de residencia, o com dic jo per avorriment ,ja que vaig tenir qu’esperar mes de 25 anys per a ser considerada “nacional” d’un país on he passat la meva vida sencera des de la infantesa.

Llegia l’editorial d´ un diari del país que comentava la vinguda dels partits que concorren   a les eleccions al Parlament de Catalunya on es parlava de interès aparent per part dels partits catalans envers els possibles electors residents a Andorra.

Jo penso que l’interès no ve només donat pels possibles vots esgarrapats aquí a Andorra, encara que sempre siguin bons a prendre.

I si des de Verds d’Andorra fem campanya per ICV  no es nomes  per les accions polítiques directes que aquests puguin tenir de cara a Andorra o de cara al Pirineu, sinó perquè nosaltres entenem la política de una manera global:

Crec que hem d’acabar amb la política de “que hi ha de lo meu?”, per passar a una política de “el que es millor  per a la majoria”.

Us puc assegurar que quan a mes tens la sort de compartir idees i moments amb algunes de les persones que conformen les llistes de ICV, encara et convences de lo important que es que aquesta formació continuï creixent a Catalunya. M’encanta quan al mati et trobes missatges personals d’en Francesc Pané al mur del Facebook, i es que com diu ell :”som petits, però transmetem un calor com a persones, que fa que et sentis en seguretat, en família”

És un fet que quan un partit es presenta a unes eleccions ho fa, en principi, per arribar a governar, com també ho és que si els resultats electorals no concedeixen a cap de les formacions polítiques la majoria absoluta només hi ha una manera de formar govern: pactant, ja sigui via coalició governamental, ja sigui acordant un suport extern i puntual.

Però el que cal tenir clar es que en els nostres sistemes electorals no presidencialistes, el que es tria es la configuració del parlament i en el nostre cas del Consell. Voler  tancar les eleccions a la única cara del candidat principal , es signe d’estretor de mires ,el que es tracta es buscar parlaments i consells amb una pluralitat de veus ,i una representativitat a la imatge de la societat.

Cap sistema polític és perfecte ni cap fórmula governamental és infal·lible, però alguns sistemes i algunes fórmules tenen menys riscos democràtics que d’altres.

Allò que ens convé ara és apostar per una societat l ecològica i socialment cohesionada, cosa que no significa anar contra ningú, i molt menys vol dir creure’s estar per sobre del bé i del mal. És, simplement, considerar que davant de la situació actual aquestes són les fórmules que ens poden permetre avançar més i millor com a país i com a societat.

I per damunt de tot creure’s que EL FUTUR NO ESTA ESCRIT, que entre tots l’hem i el podem escriure.

 

Espai d’opinió de Radio Valira 23-11-2010

Laïcisme agressiu?

 

Ricard de la Casa Perez

Ricard de la Casa

Laïcisme agressiu? 

Ricard de la Casa

Tinc la sensació que en les darreres visites de Joseph Ratzinger a Anglaterra i Espanya, la campanya en contra del laïcisme ha pujat de to, en qualificar-la d’agressiu. Com a mínim sembla contradictori donat que el missatge que envien les diverses religions (en general) i els valors que defensen són compartits àmpliament pels laics. De fet, és un missatge universal que neix de l’interior de cada persona, que pertany a tota la humanitat i del qual ningú es pot apropiar de manera partidista. El que vol qualsevol ésser humà és ser feliç. Les eines per aconseguir aquest benestar són l’amor, la pau, la justícia (social), i sobretot la llibertat per escollir el seu tarannà.

El laïcisme no és cap moviment organitzat i per tant no té uns dirigents, ni una política definida i, encara que sembli una contradicció, el laïcisme assegura i assegurarà en el futur l’existència de les confessions religioses, inclosa el catolicisme. Joseph Ratzinger no és el primer cap d’Estat del Vaticà a desenvolupar campanyes semblants; de fet, són tan velles com les religions, però tenim documents, per no anar gaire lluny, de finals del segle XIX, quan els estats europeus van començar a deslligar-se de l’autoritat religiosa i a establir polítiques d’educació per als infants (sense distinció de gènere) i, sobretot, a deixar-les en mans seglars i no exclusivament, com fins aleshores, en mans de clero (França va ser el primer a aplicar-les). Ha passat un segle i ara podem examinar com ha anat de bé; l’èxit, en definitiva, d’aquest avenç que tant va costar posar en marxa.

Europa (i el món) ha canviat radicalment la segona meitat del segle XX. Essencialment els canvis han estat un accés universal a l’educació, un augment de la cultura en general i un accés instantani a la informació. Aquests canvis ens han fet adonar que els Usos, Costums i Tradicions (amb tot, els seus beneficis) no sempre han estat el millor o l’autènticament desitjable. Al llarg del temps ens hem anat traient, com roba vella, molts d’aquests, vist que en realitat no passaven el filtre de la dignitat de les persones, de la justícia social, la igualtat de tots, de la llibertat i del respecte envers als altres. Cal avançar i aprofundir encara molt, donat que persisteix sempre la por dels canvis, com deia Daniel Innerarity: «L’origen del temor no està en l’amenaça del que és semblant, sinó en la inquietud provocada pel que és diferent».

Si parlem del concepte del laïcisme d’estat, és a dir de l’estat laic o aconfessional, el punt més important és que als països democràtics, el govern i el parlament (el nostre Consell General) representa tots els ciutadans i aquests, en ple exercici de la seva llibertat, poden escollir el que volen fer i com ho volen fer, sense cap mena d’interferència i que, i això és molt important de matisar, no obliga ningú a fer res que no vulgui fer. Aquesta política permet que cada un de nosaltres pugui exercir en llibertat les seves opcions personals, tant confessionals com aconfessionals; podem demanar quelcom millor? En definitiva, la separació entre estat i confessions religioses (perquè són moltes i molt variades) ha de ser unes de les pedres angulars, l’armagassa i el punt de partida per un respecte a cada un dels ciutadans i les seves opcions.

© 2010 Ricard de la Casa


Aquest article foy publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 22 de novembre de 2010.

A Rasquera fan cabassos….

A Rasquera fan cabassos, a Ginestar cabassoles, a Miravet fan graneres i a Móra plats i cassoles.

 

La dita “guerra de les toponímies”,m’ha  fet pensar aquests dies sobre la tant anomenada “normalització lingüística”.

A casa sempre hem parlat català, la meva família es originaria per una part del Camp de Tarragona i per l’altra de les Terres de l’Ebre. Ara entendreu segurament  la manera tant especial que tinc d’expressar-me: Andorrà,Roquetenc,Vandellosenc,tot això barrejat amb el normalitzat català de TV3,i el català del Nord de la meva família política, al cap i a la fi: CATALÀ.

Sempre m’han molestat els intents d’imposició lingüística, i he de dir que a vegades, sobretot quan es tracta d’escriure m’he arribat a inhibir. Potser per això sempre m’ha agradat el Ferran Torrent, ja que veig escrites negre sobre blanc expressions  que a vegades a mi em costa escriure per por de caure en la incorrecció lingüística.

Pero mireu , avui em toca reivindicar expressions ben característiques del català que es parla arreu, és la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu.

Mireu, a casa meva agranem perquè això es fa amb una granera, tot i que probablement vosaltres escombrareu…També escurem en compte de rentar plats ; I l’aigua la posem en un poval o en una ferrala i no en una galleda. I si estem arribant al poble,la meva tieta us dirà: ves espaiet que alego arribem. I quan era jove anava al col·legi amb clipol

En molts llocs també l’escriptura és fidel a la fonètica emprada en alguns pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l’Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc.. En la majoria de comarques de Catalunya i a Andorra es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Menjars com: abercoc, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, maçana,bajoques, tavelles,etc..,són el retrat de les nostres arrels, i alhora ens permeten recordar toponímia nostrada. El català normalitzat també ha de tenir en compte la llengua de la terra.

Tot i que reivindico l’ús del Català, també he de dir que soc d’aquelles persones a qui li costa no canviar de llengua quan converso amb un no catalanoparlant. Suposo que ve donat per la facilitat que et dona parlar correctament varies llengües i entendre’n unes quantes mes. Per cert, que acabo de llegir en un article que parlar dues llengües o mes  retarda l’Alzheimer…

Ara mateix em faig el propòsit ferm de no canviar de llengua a la primera de canvi, nomes ho penso fer si la persona que tinc en front no ho entén….Les bones resolucions no cal esperar al canvi d’any per fer-les. I es que, de vacances pel Delta, m’he adonat del pes que hi te la llengua, ja que he pogut sentir a la gran majoria dels treballadors d’origen forà parlant el català, i en una proporció molt  superior a la que podríem sentir aquí a Andorra, això si Català Cavero , Santjaumero, Ampollero, Calero,etc…

Com deia el recentment desaparegut Joan Solà: ‘Aquí no hi ha pau lingüística’

He de confessar que escriure aquesta opinió gairebé ha fet tornar boig el meu corrector de Català, però m’enorgulleixo d’haver-la escrit, ja que el Català continua sent una assignatura pendent , inclús pels que no tenim dificultats en practicar-lo ,encara que a vegades cohibits, inclús pels Andorrans que en gaudim com a llengua oficial.

Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!

 

Espai d’opinió de Radio Valira 16-11-2010

 

Ser verd, ser un tòpic

Avui no tinc un bon dia, està demostrat: De bon matí porto el cotxe a l’ITV, i me’l rebutgen perquè «hi ha un problema amb el tub d’escapament i les normes de contaminació de la Unió Europea, etcètera, etcètera…». Ja podeu imaginar les rialles beneites: aquests Verds punyeteros…

Ara mateix surto d’una tertúlia a la radio i de poc m’escanyo quan la persona amb qui la compartia em diu en un to ben seriós, com aquell que clama una evidencia: «és que els Verds hauríeu de ser una branca d’un partit nacional». Em consta que ho ha dit sense ànim d’ofendre sinó mes aviat com qui dóna un bon consell. El que m’ha matat és que qui ho deia ni tant sols pertany a un partit polític estructurat; això sí, forma part d’una plataforma feta a corre-cuita abans de les darreres eleccions i que, contràriament als Verds, sí té representació al Consell General. Deu ser això el que els dóna un grau en comparació a nosaltres, que només som un partit des de fa 7 anys i que tenim l’aval d’una gran família Verda Europea, amb representants a molts parlaments, fins i tot a alguns governs.

Ja durant la Fira d’Andorra, com que som així de frikis i ens posem a l’abast de la gent, vaig haver de debatre amb algú si els Verds havien de ser de dretes o d’esquerres. És el tipus de pregunta recurrent.

Sovint a les tertúlies quan es parla de temes de medi ambient, d’animals, d’energies alternatives, etcètera… automàticament tothom es gira cap al verd de torn.

Doncs a mi, que voleu que us digui, em molesta molt aquesta tendència que té la gent a encasellar-nos en aquests àmbits; només demostra que ningú no perd el temps en llegir un programa i el fàcil que és posar etiquetes sense coneixement de causa. Jo no vull que ens deixin només la jardineria.

Em fa ràbia que els meus fills arribin a casa i em diguin que els amics diuen que els Verds son uns «pringats», encara que probablement tenen raó, ja que en aquesta societat creure en uns valors com l’economia sostenible, la justícia social, la participació democràtica i la solidaritat sembla estar desfasat.

Som Verds perquè creiem que la pressió que exercim sobre el medi ambient en nom del desenvolupament econòmic és insostenible i, en conseqüència, tenim propostes en el nostre programa per invertir la tendència.

Som Verds perquè creiem que cal elevar la qualitat de vida per a tots, reduint les desigualtats, i el nostre programa està ple de mesures econòmiques, fiscals i socials per assolir-ho. Som Verds perquè creiem que tothom pot tenir dret a decidir, per això tenim el programa més progressista en matèria de participació Som Verds perquè creiem que es pot viure bé sense fer malbé.

Al senyor que volia ser verd, però de dretes, només li puc dir que difícilment es poden compatibilitzar ambdues coses, ja que els Verds pensem que l’economia ha d’estar al servei de les persones i del medi ambient, i que les finances han d’estar al servei de l’economia, ben al contrari de les polítiques que s’han estat duent a terme en aquests darrers anys, i que s’ha demostrat que ens han portat a l’impasse en què ens trobem. Jo personalment, no puc entendre el roig sense el verd, i viceversa.

¿Que hi ha gent de dretes amb sensibilitat pel medi ambient? Probablement, però que hi posin els mitjans per demostrar que s’ho creuen de debò.

Al que em proposa ser una branca d’un altre partit polític ¿què dir-li? Un partit polític es crea amb una base ideològica i els Verds això ja ho tenim; i ho tenim molt clar, a diferència de les plataformes que s’han creat al voltant d’uns interessos particulars i personals.

Per últim, només em queda recomanar a tothom que llegeixi els programes polítics, que pregunti, que sigui curiós,que sigui crític, ja que en política, el pitjor es fiar-se d’etiquetes, de caricatures, d’imatge, sense tenir en compte els continguts. Així anem…

Article publicat a la Tribuna del Periodic d’Andorra 12-11-2010