Posar preu a la vaga

La ministra d’economia Francesa Christine Lagarde, donava fa pocs dies dades sobre el cost econòmic de la vaga .El que mes em va cridar l’atenció es que parlava de xifres que  apuntaven les pèrdues de les empreses, les despeses provocades per el bloqueig, però no va citar en cap cas el cost que esta representant per els treballadors en vaga…

Perquè quan un decideix fer vaga ,també té clar que tindrà un cost econòmic per ell,ja que deixa de cobrar aquest dies així com de cotitzar per a la jubilació que defensen….Ningú esta pagat per fer vaga!

També trobo a faltar una valoració del cost que tindrà per els treballadors i pel mercat laboral la aprovació de la reforma de les pensions que s’està duent a terme a França.

Amb l’allargament dels anys de treball es calcula que  hi haurà a França un augment de 800000 a 1milio de persones a l’atur.

Tambe ,cal tenir en compte la duresa  d’algunes feines així com els anys d’estudis al moment de parlar d’allargament de les cotitzacions

Aquesta reforma es el primer pas per a posar en entredit el sistema de pensions  per repartició.

la millora de la qualitat de vida ha allargat l’esperança de vida,però també hi ha contribuït l’avançament de l’edat de jubilació,així com la repartició del temps de treball, i ara no es tracta de tornar enrere.

Ens diuen que es problema es demogràfic, però en realitat es un problema de repartiment de la riquesa.

Ens voldrien fer creure que perillen les nostres jubilacions amb aquest sistema per repartició ja que quan a nosaltres ens tocarà ja no n’hi haurà, i que cadascú s’hauria de fer un raconet per la seva pròpia jubilació.

Això es el contrari de la idea de una societat solidaria al meu parer.

A mes se suposa que aquest raconet l’hauríem d’invertir en sistemes de jubilació per capitalització, si , aquells que s’inverteixen en borsa i que en un crack borsari desapareixen…

Això es el que va passar al 2008, quan milers de pensionistes als Estats Units i Regne Unit es van quedar sense la seva jubilació, al contrari de la resta d’Europa.

I tots els mileuristes? Que els hi quedaria per a invertir a final de mes

A mi em sembla que anem cada cop mes cap una societat des cohesionada, i a damunt ens ho voldrien fer veure com quelcom normal.

Perquè de diners n’hi ha el que passa es que estan mal repartits.

En el que sembla que esta d’acord l’esquerra a França es que cal continuar lluitant per mantenir la jubilació als 60,i als 65 al 100%,cal tenir en compte la duresa del treball,i cal trobar finançament en la taxació dels beneficis immobiliaris….

I aqui es on esta el problema …en el finançament.

Però  els Estats posen milers de milions d’euros per a mantindre les assegurances i contractes de capitalització mitjançant dispositius de desgravació fiscals  i no pot defensar el sistema mes solidari.

El que cal recordar es que darrere la qüestió de les pensions de jubilació no hi ha nomes un problema demogràfic, sinó ben be un problema de repartició de la riquesa, de repartició del treball ,en fi ,el fet de decidir quina societat volem.

 

Espai d’opinió de Radio Valira 9-11-2010

Anuncis

Un pensament a “Posar preu a la vaga

  1. Quan es va produir el el crack de 1929 es va trigar un temps a arribar a la conclusió que calia gravar progressivament i d’una manera pronunciada la fiscalitat a les rendes. Això i la reconstrucció després de la IIª Guerra Mundial va permetre l’expansió econòmica que va durar fins els anys 70 quan van aparéixer els símptomes si no d’una crisi, d’un estacament.

    La lliçó que es desprén d’aquells fets és que en circumstàncies extraordinàries calen mesures extraordinàries. Però en lloc d’això avui ens trobem amb una teràpia a l’estil medieval: sagnar el cos a veure si s’en va la malaltia. És a dir, restringir encara més la retribució dels sous més baixos i retallar els serveis als ciutadans.

    És ben clar que cal d’alguna manera reduir el consum, però per raons més aviat ètiques i ecològiques que no pas econòmiques. En tot cas, és ben fàcil preveure que les mesures d’austeritat arreu d’Europa significa allargar la crisi uns quants anys més que a la resta del món.

    Sense mesures contundents tendents a la redistribució de riquesa entre els ciutadans menys afavorits, veurem un progressiu deteriorament no sols dels seus ingressos. També en la seva educació, natalitat o esperança de vida.

    Evidentment queda clar que l’escenari d’avui no deixa lloc a grans alegries. Però és important tenir clar que el model liberal arribarà un punt que es revelarà inviable. Ja que amb el temps es va fent evident que els mercats serveixen per a qualsevol cosa menys per a l’assignació òptima de recursos. Curiosament la definició liberal del que s’anomena economia.

    La sotragada del 2008 no és l’única tormenta que haurem de suportar. Més aviat n’és el simptoma, que el sistema és inviable per irreal. La lògica del benefici, que ara mateix està dictant les mesures de retall, és incapaç de veure més enllà.

    En aquest sentit cal fer una pensada i plantejar-se que cal adreçar-se a qui té el poder econòmic per demanar-li que no destrueixi el que ha costat tant de construir. D’altra manera tornarem a condicions pròpies del segle XIX, per a vergonya dels que ens han precedit i dels que ens han de succeir.

    Europa, podria deixar de ser un gran projecte per convertir-se en una regió de segona.

    ¿Ho permetrem?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s