Veus voluntàries

Veus voluntàries

Jael Pozo

L’any 1985 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decretar el 5 de desembre com el Dia internacional del voluntariat (DIV). Van reconèixer així, oficialment, la tasca de totes aquelles persones que contribueixen de manera solidària i altruista a millorar el seu entorn.

Tot i que l’economia a casa nostra es basa en el turisme, no va ser fins al meu primer viatge al Senegal que no em vaig adonar de com el turisme contribueix al creixement econòmic d’un país. Un seguit de coincidències, sumades al fet de “ser en el lloc adequat en el moment adequat” em van permetre entrar en contacte amb la Fundació OMT.Themis, amb seu al nostre país. Em vaig informar de què era el que feien, però sobretot de com ho feien. Un dels seus programes, l’UNWTO. Volunteers, forma professionals en el terreny del turisme com a eina per al desenvolupament. També recolzen els estats membres de l’OMT (Organització Mundial del Turisme) i les agències de cooperació internacional, en la formulació i implementació de plans, programes i projectes a través de la contribució tècnica d’experts i dels mateixos voluntaris formats.

Així que vaig decidir realitzar el Curs de turisme i cooperació internacional per al desenvolupament que organitzava la fundació. Volia aprendre, formar-me i reforçar les meves capacitats. Volia contribuir a les solucions que poden transformar les situacions de desavantatge en què viuen alguns grups, comunitats i persones. I tot això des del moviment voluntari. A Andorra, la major part del nostre teixit associatiu funciona a través del voluntariat. Aquest activisme per canviar el món, sense esperar retribució, tan sols amb l’esperit de treballar per l’interès col·lectiu, és el que permet canalitzar la voluntat solidària de molts dels nostres voluntaris i voluntàries. En un context de crisi econòmica i de valors, moltes persones del meu entorn em demanen per què sóc voluntària. Ser ho no ha sigut només una elecció, una opció ètica o una actitud basada en una educació amb certs valors morals. De fet, ser voluntària ha esdevingut un estil de vida, una nova filosofia de FER que m’ajuda a SER en el meu dia a dia. Amb la Fundació OMT.Themis, a més, he pogut interrelacionar la formació amb l’acció. M’ha dotat d’instruments per poder comprendre la nostra realitat i poder denunciar millor les injustícies socials presents al nostre voltant. M’ha ensenyat a implementar aquelles mesures capaces de reduir les desigualtats i m’ha demostrat com es pot treballar de manera planificada i organitzada, amb transparència i rendició de comptes en l’àmbit de la cooperació internacional.

El passat mes de setembre, la secretaria de Turisme del Govern de Minas Gerais (Brasil) va sol·licitar a la Fundació OMT.Themis un projecte per al desenvolupament d’un producte turístic anomenat Ruta Lund. Vaig ser seleccionada com a voluntària per treballar en l’equip d’Enfortiment Institucional i establir un pla de gestió i governança per al producte turístic. També em van encarregar d’establir quines són les consideracions a tenir en compte en la inscripció d’una candidatura a la llista del patrimoni mundial de la Unesco. Vam estudiar prèviament què era el que s’estava portant a terme a la regió i ens vam alinear amb les estratègies, els procediments i les estructures ja existents, per tal de reforçar-les. Vam incorporar mecanismes de participació ciutadana, organitzant reunions de poble i convidant tots els actors implicats: organitzacions i associacions de la societat civil, empresaris, autònoms i representants de les administracions locals i governamentals. Ens vam entrevistar amb membres de la comunitat científica, funcionaris dels parcs naturals i treballadors de les grutes turístiques i amb els representants polítics locals. Junts vam identificar els problemes i les necessitats i es van acordar les línies de treball per crear un entorn favorable per al desenvolupament del producte turístic. La participació no va ser només un instrument del projecte, sinó que va esdevenir un fi en si mateix: es va reforçar el teixit associatiu i va haver-hi una molt bona implicació de la comunitat perquè se sentien protagonistes i responsables del seu propi desenvolupament. Aquest projecte ha esdevingut una experiència de reciprocitat. Ha estat una posada en escena de tot allò que he estudiat i defensat en l’àmbit polític. Una escola de formació ciutadana que m’ha demostrat com els ciutadans i ciutadanes som una part activa en la solució dels nostres problemes. Perquè són les coses petites que fa la gent les que canvien el món.

Gràcies a aquesta experiència he après el valor de l’esforç i de la importància de superar-se davant de qualsevol obstacle. Els habitants de Minas Gerais fa molts anys que s’adapten a un entorn advers. Tenen, en aquest sentit, molt per ensenyar-nos. Han fet de la necessitat virtut i dels problemes, oportunitats. Viure aquesta experiència ha estat un regal. Conèixer les persones amb qui he treballat, un orgull enorme. Poder-me submergir en els poblats del circuit, viure el seu dia a dia, comprendre els seus reptes, una aventura fascinant. La veritat és que no sóc la mateixa ara que quan vaig començar aquest projecte. L’optimisme que contagia aquesta legió de passionaris és d’un caliu i d’una força que no deixa a ningú indiferent. Avui els reptes per aconseguir l’acompliment dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni són més urgents que mai. Queda molta lluita i molta acció per aconseguir un món més just, solidari, equitatiu i igualitari. Tot i així, el poble brasiler de Minas Gerais ens ha ensenyat una molt bona lliçó: “Quan s’uneixen una quantitat suficient de persones al voltant d’una causa, molts ideals comencen a ser realitzables.”

© Desembre 2010 Jael Pozo


Aquest article fou publicat per el diari BONDIA en data 30 de desembre 2010 en la secció Opinió

¿Hem de somriure aquest Nadal?

Josep Más Magallon

Vicepresident del Partit

Verds d’Andorra.

No seré jo el que renunciï a la creença difosa en el nostre subconscient col·lectiu que aquests dies són de joia, felicitat i alegria desfermada. Disfrutar amb la gent que estimem d’aquests dies de lícit retrobament és una condició sine qua non de les nostres pròpies arrels socioculturals i religioses; però, dit això, veig coses en aquestes dates que em desconcerten i em fan incrèdul i, si més no, desperten en el meu interior la necessitat de fer un al·legat crític envers aquesta visió uniforme, per la qual, entenem i vivim aquest Nadal.

Veiem com sobtadament, una infinitat fulgurant de llums s’encenen per tot arreu, com si fos una competició de l’esclat lumínic més vertiginós i el guany seria la nostra ceguera momentània per captar la nostra distreta atenció. Veiem una exacerbada pretensió consumista per apoderar-nos d’aquell regal que, en ocasions, busquem desesperadament com si el propi esforç de trobar-lo ja signifiqués un signe d’estimació cap a qui va dirigit. Veiem com les bones paraules resorgeixen com del no res, com si la resta de l’any no haguessin existit i ara fos el moment precís per donar-los tot el seu sentit i així creure’ns que tot serà una mica millor del que la memòria recordava feia uns escassos moments. A la fi són boniques paraules adornades amb belles vestimentes,però com són d’efímeres quan la seva consistència és tant fràgil com la brevetat amb la qual han sigut expressades.

Hi ha un personatge fictici i imaginari que surt als contes i que es diu el Grinch. Ell és l’antítesis dels personatges bons del Nadal. Preten, bàsicament, enviar en orris tot el que ell creu que representa el Nadal. Està disposat a desemmascarar el que hi ha darrere, d’aquesta suposada felicitat. És un personatge de conte que prové de la cultura anglosaxona. Sempre m’ha resultat un xic simpàtic i en certa manera més sincer i autèntic que altres personatges que tenen l’obligació de somriure permanentment.

Ell és la cara oculta, és l’ombra temuda per l’esperit nadalenc i és tan present i té tanta força que per moments fa vessar ,vertiginosament, cap al seu cantó el que hi ha d’excessos ficticis i que són els causants d’un empatx de una joia, tristament afalagadora. Tampoc ens hem de prendre les coses com el Grinch, però tinc seriosos dubtes per com integraré en el meu interior aquests dies de Nadal. El que sí sé amb certesa és que cap enlluernament extern no em farà sentir diferent, ni millor ni pitjor, del que m’hauria de sentir. Sí, tinc ganes i em ve de gust riure com a tothom, però el que no vull, és cedir a la sobreimposició d’uns valors, crec jo, astutament dirigits cap a unes intencions determinades.

Disfrutar plenament d’aquests dies no ens ha d’apartar del que és essencial i per a mi això és sentir i veure les coses tal com són i tal com estan passant actualment. Enarborar en aquests temps una alegria totalment desmesurada i grandiloqüent crec que ens separa de la crua realitat del que està succeint en els nostres temps. Mig món s’ha arruïnat per culpa de la crisi, milers i milers de persones s’han quedat sense feina, el futur de moltes famílies és ara per ara molt negre i sense previsions d’arreglar-se properament.

A més d’això, els estigmes de sempre continuen fent estralls: com són la mortalitat infantil extensa, dramàticament, per molts països o les odioses guerres que no s’acaben mai i que estant matant i matant sense fi… ¿i si alguna cosa d’aquestes està passant no tan lluny de les nostres llars ? Potser és el nostre veí o veïna qui està patint una situació similar. Somriure ¿per què no? Però serà tantdur deixar de somriure que no sé si en tinc ganes.

© 2010 Josep Más Magallon
Vicepresident del Partit Verds d’Andorra.

Aquest article fou publicat en la secció La Tribuna de El Periòdic d’Andorra el dia 28 de desembre de 2010.

Aqui mano jo!

Recordo quan estava embarassada del meu primer fill, amb la fal·lera  de ser una mare perfecta, llegia tot el que em queia a les mans , i en el que es parlava d’educació. No calia pegar als nens calia explicar-los hi tot, calia dialogar , negociar….

A vegades culpabilitzo per no haver seguit al peu de la lletra aquelles recomanacions, i haver tirat massa sovint del: aquí mano jo.

Però ,es cert que es la tendència que es veu al carrer.

Tot es mirar la premsa, I posar-te com una moto.

Avui mateix ,l’OCDE diu que es insuficient jubilar-se  als 67,que el que cal es abaratir l’acomiadament. Es molt còmode dir-ho ,quan tens un  sou milionari, i quan et posen al carrer es amb tots els honors i amb una indemnització d’or.

La mateixa PIMEC de Catalunya, ve a Andorra a criticar la reforma de la Llei Sindical, utilitzant paraules com “reforma traumàtica”,  o “regulació inabordable”. I jo que em pensava que  estàvem a anys llum en quant a condicions laboral de Catalunya. Be , de fet el que es veu que no es diferencia gaire es el to de les patronals….

No entenc  la por que hi ha a tenir uns sindicats forts i representatius, això el que pot es millorar el diàleg…Encara que realment ,la patronal Andorrana es un interlocutor vàlid?

Jo començo a tenir els meus dubtes, ja que hem viscut recentment el resultat de les negociacions amb Govern sobre els horaris comercials…Un cop aconseguit el que perseguien, el no tancament dels diumenges, s’han afanyat a dir que el pacte firmat amb Govern de donar uns diumenges de festa al seu personal fins a final d’any, no era d’obligat compliment.

Realment hem de creure que el paternalisme  ,si be funcionava fins fa poc, probablement perquè parlàvem de patrons-treballadors, pot continuar existint, i tenint content a tothom?

Jo crec que es hora de plantejar-se que aquí no hi ha ni bons ,ni dolents, ni amics, ni enemics, que avui en dia han de desaparèixer els AMOS , a favor de patrons, conscients que el principal capital de la majoria de les empreses es el capital humà.

La o les patronals, no poden inhibir-se a participar en el debat de la conciliació de la vida laboral i familiar, com el treballador no es pot inhibir en la bona marxa de l’empresa.

Ara bé no es pot apel·lar al sentit d’empresa del treballador nomes quan van mal dades i fer-li portar tot el pes de la crisi.

En aquest darrers anys ha canviat i molt el panorama econòmic del nostre país, per això cal posar-hi tots  el millor que podem donar. Per això es important poder contar amb totes les aportacions, totes les visions, tots els esforços de uns i altres.

Per això es de vital importància que ens organitzem, que trobem mecanismes de diàleg, de treball, perquè ningú té la exclusiva de la preocupació per la crisi que patim al país, i ningú te la formula màgica per sortir-ne.

Però clar, quan els mateixos polítics , defensen línies polítiques totalitaristes, i rebutgen les vies del diàleg, de la negociació, de la discussió, es fa difícil transmetre a la societat aquestes maneres d’actuar.

I aquí , ho endevinareu, em refereixo a les paraules del Consol d’Encamp , defensant el sistema de majories absolutes. Senyor Alis, si que es difícil governar amb minoria, fent concessions, acceptant les aportacions dels contraris, però les decisions que es prenen d’aquesta manera, tenen mes valor, ja que recullen una majoria de tendències.

Quan es funciona per majories absolutes hi ha una limitació del debat, desapareix  la negociació política , i facilita que s’estableixin tics autoritaris, antidemocràtics i, fins i tot, corrupteles de tota mena.

Ningú té la veritat absoluta, i en cadascú de nosaltres existeix  una part d’aquesta veritat , per això hem de ser mes modestos i acceptar les aportacions d’altres, més en un moment com l’actual.

Tots ens hem beneficiat durant aquests anys de bonança, ara ens toca a tots posar-hi el coll.

Espai d’opinió de Radio Valira 21-12-2010

Baixar del burro


Canviar la Llei de la nacionalitat per poder obtenir-la als deu anys de residència, dret de vot als immigrants a les eleccions comunals, canvi en la Llei electoral, per donar més representativitat al Consell General i permetre un major equilibri de forces.
Aquestes havien estat les exigències dels Verds per seure a parlar de possibles pactes, fins al darrer congrés. En aquest es va aprovar una ponència, la PEPA (pacte ecològic per Andorra), on s’obria la via dels pactes a favor d’una Andorra més forta i sostenible.
Els Verds sempre hem estat contraris als pactes preelectorals perquè entenem que és una forma de repartir-se el pastís abans d’haver-lo fet, i sempre hem defensat els pactes postelectorals on la proporció de les forces ha estat definida pels vots de la ciutadania.
Ara bé, és cert que l’actual Llei electoral no afavoreix aquesta última possibilitat, i més aviat afavoreix la supremacia dels grans partits, excloent els partits petits. D’aquí el nostre interès per canviar la Llei electoral, per millorar la representativitat i la pluralitat del Consell i fer que aquest sigui a la imatge de la ciutadania d’Andorra.
I com que la feina s’ha de fer des de dins, sí senyors, volem ser al Consell.
Qui ha de ser la nostra parella de ball, en aquesta nova situació? Nosaltres no apostem ni per un ball individual ni per un pasdoble a dues bandes, sinó per una sardana que aplegui tota persona que vulgui treballar pel país.
Durant la legislatura en curs, s’ha evidenciat d’una manera molt crua la manca de cultura de negociació de la classe política. Els Verds som un conglomerat de gent que s’ha acostat a la política des d’orígens diversos: associacions ecologistes, associacions ciutadanes, altres partits polítics, podem assegurar, per tant, que dins del mateix partit hi ha un alt grau de discussió, de negociació, de consens, a l’hora de definir les línies ideològiques.
Des que es va evidenciar la manca de consens al Consell General, quan aquest va denegar al Govern l’eina principal de treball que és el pressupost, els Verds d’Andorra hem estat exigint a les forces del Consell que treballin els punts que els acosten, en comptes d’entestar-se a assenyalar les divergències. La situació econòmica i social del país així ho exigeix.
Per això creiem que ara toca ser tan raonables per treballar amb gent diversa uns punts molt concrets per permetre al país sortir del punt mort en què esta immers.
I això no significa arraconar les ideologies pròpies, sinó prioritzar punts d’encontre per permetre resultats eficients i eficaços.
Per a alguns, semblaria ser, això seria una baixada de pantalons, probablement ho sigui… Però en aquests moments crítics per al país toca baixar del burro, perquè si no ens quedarem tots en calces…
publicat a Punt de mira-Diari d’Andorra 17-12-2010