A Islandia fins i tot els volcans es rebel.len….

En aquests moments a Islàndia,  s’està gestant una veritable revolució democràtica.

Al 2008,el poble va fer fora del poder a la dreta, assetjant pacíficament el palau presidencial, i a cops de cassolades. Es podria dir de fet , que es l’únic govern que va caure a conseqüència de la crisi econòmica.

El govern d’esquerres que el va substituir, també va ser desautoritzat al seu torn, per aquest mateix poble perquè pretenia continuar amb  les mateixes polítiques lliberals de la dreta.

En un referèndum imposat pels ciutadans , que un cop mes van haver de prendre el carrer,  van decidir en un 93% de no tornar els diners , als bancs que per la seva irresponsabilitat havien enfonsat el país.  Es van nacionalitzar els bancs , i el govern ha iniciat una investigació per a depurar jurídicament les responsabilitats de la crisi. Han estat detinguts banquers i alts executius dels bancs i altres administracions, i els que estan en fuga estan sota l’ordre d’arrest internacional de l’Interpol.

A mes, i per postres , el 27 de Novembre del 2010, es va procedir a l’elecció d’una assemblea constituent ,  composada de 25 ciutadans, sense filiació política, elegits  pel poble sobirà. Aquests ciutadans van estat triats entre els 522 candidats que es van presentar ,amb la curiositat , que per a presentar-se nomes calia ser major d’edat i portar el suport de 30 persones.  La seva missio es tornar a escriure la constitució de 1944, però sobretot  extreure una lliçó de la crisi financera que va colpir el país el 2008.

Aquesta assemblea constituent, ha de presentar un projecte ,a partir de les recomanacions consensuades en les diferents assemblees que es celebraran arreu del país, així esta encarregada d’escriure les noves lleis fonamentals, traducció dels desitjos del poble i de les seves aspiracions a una nova societat.

Això ens demostra que existeix la possibilitat de trencar el cercle: la reconquesta democràtica i popular del poder al servei de la població

Lo curiós de l’assumpte, es que en els nostres mitjans de comunicació, no hi ha hagut cap tipus de ressò sobre aquests  canvis .

Encara mes curiós , quan en ple escàndol de Wikileaks,  es coneix una nova mesura revolucionaria del parlament Islandès, destinada a fer del país un paradís de la llibertat d’informació i d’expressió. Es tracta de la Icelandic Modern Media Initiative, un projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció d’aquestes llibertats, convertint-se en un refugi segur per al periodisme d’investigació, protegint a les fonts d’informació, als periodistes i als proveïdors d’internet hostes d’informacions periodístiques.

Es cert que un poble que es rebel·la , i mes de manera pacifica contra els poders financers no pot estar ben vist per aquesta societat nostra rendida al  Front Monetari International ,Banc Central Europeu, i totes aquestes sigles que ara no em venen al cap, però que governen els països per damunt dels propis governs.

Potser el que els espanta de la qüestió, es que un poble per petit que sigui  els desafiï d’aquesta manera, i decideixi  tornar a prendre les regnes del seu destí.

El que mes em molesta es que sembla que, en la nostra batejada “societat de la informació”, resulti que nomes   rebem una part de les noticies, la part ja amanida , i destinada a fer-nos continuar a tots sotmesos .

Que visqui la revolució, que tots aquests homes i dones que no es resignen davant el que ens venen com una fatalitat, ens encomanin la seva  força per a sortir tots de l’apatia en que semblem immersos….

 

Espai d’opinio de Radio Valira 25-1-2011

BIPOLARITAT….

Aquests darrers dies, se sent de manera reiterada la noció de bipolarització de la política… Els contactes de cara a uns nous comicis d’uns i altres partits fan que sembli que, efectivament, es puguin donar menys llistes i que d’un i altre costat hi hagin maniobres per a conservar el poder per part d’uns,o per recuperar-lo per part d’altres.

M’horroritza pensar que aquesta societat es pugui classificar en blanc i negre, els bons i els dolents, o els indis i els cow boys….

Tot ve donat per una llei electoral excloent, i limitant, per una manca de cultura de negociació de la classe política tradicional, i així ha quedat demostrat en el que va de legislatura.

¿Això vol dir que la societat també està patint un fenomen de bipolarització? Potser sí…

Però en aquest cas , jo ja no parlaria de partits polítics, ni tant sols de tendències ideològiques. Aquesta nostra societat sí que s’està dividint en dos tendències molt distintes:

D’UNA PART els que pensen que el nostre model de país està esgotat i que cal trobar nous recursos, que cal fer un canvi en els fonaments mateixos de la nostra societat. Ara toca repensar el nostre país, ja no podem basar la nostra economia en el foment de l’evasió fiscal del països veïns, ja no podem esperar que l’Administració ens ho doni tot sense aportar-hi quelcom de la nostra butxaca, hem de buscar sortides laborals pels nostres estudiants i no proposar-los només estudis ajustats a les necessitats actuals del país….Necessitem tenir visió de futur. Necessitem relacionar-nos amb els veïns, i no fent la puta i la ramoneta com fins ara, sinó creant lligams sòlids i durables.

D’ALTRA PART, els que estan aferrats a les maneres de fer, que fins ara ens han anat tant bé, malgrat que ara s’ha demostrat que no es poden sostenir en el temps. Els que continuen pensant que en el fons això només és un cicle, que la roda de la prosperitat tornarà, i que només cal aguantar el cop encara que hi deixem uns quants llocs de treball pel camí. Els que s’omplen la boca amb la paraula sobirania, i en canvi han contribuït a vendre’s el país al millor postor. Els que són incapaços d’arribar a un consens passi el que passi i per això reivindiquen majories absolutes… Els adeptes a la política de la realitat immediata, enfront de les ideologies, o de la preponderància del pràctic enfront de l’ètic

I no busqueu de qui parlo tant en un cas com en l’altre, perquè en realitat,trobem espècimens dels dos tipus en totes les tendències polítiques (sense excepció!)…

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Publicat a Torn de Paraula del Periodic d’Andorra el  20-01-2011

 

LA REVOLUCIO DE JASMI

Qui hagués imaginat això fa uns mesos, o unes setmanes?

El poble de Tunísia ha sorprès al mon sencer alçant-se i fent caure una dictadura  policial i sense escrúpols, atrevint-se a desafiar la por, el fatalisme .Acaben de donar una plantofada a tots els observadors internacionals del Banc mundial i de l’FMI que des dels seus despatxos de Washington els descrivien com una economia modèlica.

La revolució popular  ha fet esclatar la cupula política del país.

El president Ben Ali ha tingut que abandonar el país malgrat haver-lo dirigit durant 23 anys i tenir tots els fils del poder en les seves mans, malgrat haver teixit una xarxa policial per tot l’estat, el poble ha estat capaç d’imposar la seva llei i de saltar per damunt d’aquests obstacles que els teníem encerclats, i tot això sense líders coneguts, de forma espontània.

El que acaba de realitzar el poble de Tunísia es un veritable missatge d’esperança. En mig del fatalisme ambient  han demostrat que es  les coses es poden canviar, que res es etern, que es possible invertir la tendència.

Podem estar segurs d’una cosa, els demes dictadors àrabs deuen tremolar veient que en menys d’un mes han fet fora a Ben Ali . Perquè la estructura social i política d’aquests països es bastant semblant i sofreixen les conseqüències  de una pseudo- democràcia similar a la de Tunísia.

Tots aquests països tenen molt en comú: Incompliment dels drets humans, son estats policials amb manca de llibertat ,els seus governants s’enriqueixen gestionant i distribuint els  recursos naturals entre els seus escollits.

A tot això Europa i el primer mon mantenen una posició interessada  davant d’aquests països, per exemple per a ells son països demòcrates, amb l’excepció potser de Líbia, i modèlics, i així ho fan saber quan els defenen davant d’altres països .

Es la doble moral  occidental , el posar tots els obstacles possibles a països com Bolivia , Equador, Veneçuela , i en canvi lloen als països del magreb com a demòcrates, on  la compra de voluntats i vots esta a l’ordre del dia.

El nostre copríncep, Sarkozy ha qualificat en nombroses  ocasions a Tunisia i Marroc com a models democràtics, Estats Units , els dona suport i els posa com exemple a seguir als altres països d’Àfrica . I es que Occident te tot interès a mantenir règims “domesticats” amb els que comercia en condicions avantatjoses a acanvi de ignorar els seus dèficits democràtics .

Es cert que les relacions internacionals no son mai neutrals i tenen interessos…..

Hi va haver una època en què Europa i en general Occident, eren sinònims de drets humans, respecte per les llibertats i garantia d’oportunitats democràtiques a l’exterior. Ara en canvi, prima el mantenir bones relacions econòmiques encara que sigui amb  règims de dubtosa legitimitat democràtica i de qüestionable actitud davant els drets civils, polítics, culturals i humans en general. Els beneficis d’aquestes relacions, però, no repercuteixen positivament allà, sinó sobretot aquí, i omplen algunes butxaques (més aviat poques) que viuen a Europa.

Tradicionalment , Occident  argumenta que aquests països son una barrera al radicalisme islàmic, també que controlen l’arribada d’immigrants sub-saharians a Europa, que protegeixen els nostres turistes. A canvi , tenen carta blanca per a aplicar polítiques destinades a garantitzar la seguretat dels règims, que no la de la ciutadania..

Ara que els joves nord-africans han trencat aquesta calma , Occident es pot trobar del costat dels que reprimeixen a uns manifestants , que demanen , el que Europa considera com els seus valors fonamentals , democràcia, llibertat…

La revolució de Tunísia, ja coneguda com la  revolució de jasmi ,es l’ocasió de construir un nou país.

Avui a Tunísia a mes del caos propi d’un canvi tant radical, hi ha una consciencia de que es pot tornar a començar, i aquest cop de debò, a construir una verdadera democràcia. Tant de bò sigui un exemple perquè els països veïns iniciïn el camí cap a la democràcia.

Tant de bo no li robin al poble Tunisià la seva revolució!

I tant de bò deixem els virtuosos occidentals d’aplicar la nostra famosa doble moral!!

 

 

Espai d’opinió de Radio Valira 18-01-2011

 

 

Amo i senyor del propi cos

AMO I SENYOR DEL PROPI COS

 

Ricard de la Casa Pérez

Ricard de la Casa

Quan es parla d’eutanàsia el que cal és deixar les coses molt clares. La meva vida és meva, ni cap estat, ni cap religió, ni cap grup social té dret sobre el meu cos, de cap mena! Quan el Govern espanyol va anunciar una llei de mort digna, a alguns els va faltar temps per acusar-los de banals, de crisi dramàtica i altres barbaritats sense sentit. La llei no es contradiu amb el desig majoritari de viure el màxim possible; tampoc té res a veure amb el fet que totes les organitzacions socials encoratgin aquest desig. El moll de l’os es presenta quan necessites ajut per portar a terme la teva decisió de morir, les persones que tenen els coneixements es neguen, uns per convicció i els altres per por de les represàlies legals.

El projecte de llei espanyola és un pas important però que no soluciona la resta de situacions; per tant, una llei de despenalització del suïcidi assistit cada vegada és més necessària en un món tecnològic on els actuals avenços mèdics poden allargar la vida de manera indefinida. Pensem per exemple en Eluana Englaro, que va estar disset anys en coma abans de desconnectar-la o en Vincent Humbert. Fa un parell d’anys Remy Salvat (23 anys, amb una malaltia degenerativa paralitzant), després de la resposta negativa del president francès a la seva demanda d’assistència mèdica per una eutanàsia assistida, va haver de suïcidar-se sol, amagat de tothom, per protegir els seus pares de la nostra hipòcrita, perversa i cruel intolerància, «no tenim dret a interrompre la nostra vida», li va escriure Sarkozy.

Els motius que normalment s’esgrimeixen són: que perjudica la societat, que atempta contra l’ordre natural i que la nostra vida no ens pertany. Tots tres són falsos. El primer perquè l’espècie no corre cap perill i en tot cas deixa de beneficiar-la, en el segon perquè en aquest cas tota la nostra tecnologia també atempta contra aquest suposat ordre natural (de fet, no existeix cap ordre natural de les coses, només cal estudiar una mica l’evolució i biologia per adonarse’n) i el tercer perquè si no és nostre, algú ha de ser el propietari i no tinc consciència de pertinença a res ni ningú. La contradicció més flagrant és que des de temps immemorials els governants ens han enviat a morir en les guerres sense cap mena de problema per protegir interessos econòmics o de poder. On és aleshores el suposat valor de la vida humana?

És immoral forçar-nos a allargar la nostra vida i és una crueltat perllongar-la més enllà de la nostra dignitat. Quan la ment, l’aliat de la nostra consciència, es desconnecta del nostre cos, quan no existeix cap possible solució ni futur, quan has deixat clar quina és la teva decisió, hauríem de poder optar a una sortida i sobretot a una protecció legal per aquells que ens ajuden a portar a terme la nostra exclusiva decisió de morir dignament.

Cal sensibilitzar la ciutadania d’aquest problema cada dia més greu perquè tots ens podem trobar. I per aquells que es neguen a afrontar aquesta realitat tinc una invitació: una visita guiada pels hospitals i geriàtrics per donar un nou sentit a la paraula esclavatge. Estic segur que serà tot un descobriment.

 

© 2011 Ricard de la Casa


Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 17 de gener de 2011

Llei antitabac. Qui l’ha fet possible?

Josep Más Magallon

Vicepresident del Partit

Verds d’Andorra.

És cert que per fi hi haurà una regulació dels drets dels no fumadors en aquest país? Tot apunta que sí.

Els ressorts parlamentaris ja s’han posat en marxa perquè d’aquí a un temps, el que ara és una proposició de llei, arribi a ser una llei (ja veurem quin nivell de restricció marcarà) que protegeixi la salut dels anomenats fumadors passius, que, per cert, són la major part de la població. El començament d’aquesta història no té com a punt de partida cap iniciativa d’origen polític, ni tan sols el de cap associació, organització o estament, que podrien haver estat, perfectament, els promotors d’aquesta idea. Tot prové de la inquietud, el neguit, el inconformisme sobretot d’una persona. Ella amb el seu coratge, la seva voluntat, la seva insistència i la determinació del seu propòsit, va aconseguir engrescar un grup de persones que la van ajudar. La seva fermesa va comportar que hi hagués un moviment de caire popular que va permetre la recollida de 2.209 firmes. D’aquestes es van validar més de 1.900 signatures per Sindicatura, que pertanyien a nacionals amb dret a vot i que ja conformaven el 10% del cens electoral que es demanava per tirar endavant la proposta. Amb tot això assolit es va posar en solfa tot l’engranatge d’ordre institucional, que era una condició primordial per tramitar en l’àmbit parlamentari una llei antitabac. Jo, la veritat, fins fa pocs dies no havia calibrat realment la transcendència d’aquesta iniciativa que esperem que acabi, definitivament, en una llei. No ho havia fet perquè no havia pensat en les conseqüències futures o no tan futures, ja que quan s’aprovi podrà tenir la capacitat de transformar una part de la nostra realitat quotidiana. Jo no m’excloc del segment dels que fumen de tant en tant. Fumo molt poc, això sí…, però el que faig, egoistament, és fumar-me un petit puret quan estic menjant en un restaurant. Sabent, perfectament, que estic envoltat de gent i que això amb tota seguretat molestarà d’una manera o una altra la persona o persones que estiguin més a prop meu. Les justificacions, les raons o les excuses de nosaltres, els petits, mitjans o grans fumadors (tant hi fa), són tan corrents, banals, insulses i sobretot egoistes que seria un contrasentit donar-los importància per la inconsistència dels seus propis arguments. No puc estar de dir que l’altre dia veient la televisió catalana vaig escoltar un d’aquests arguments, el qual he de citar per no sé quin motiu, bé, sí que en sé el motiu. És per l’extravagància del seu contingut. Deia així: “S’endurirà, encara més, la llei antitabac? M’hi acostumaré, quin remei, però qui protegeix els meus drets de fumador?” Encara ara estic reflexionant sobre aquesta afirmació, ho he de dir així de clar, però no pel fet que tingui una raó profunda de ser, sinó per tot el contrari. L’afirmació em va crear tal desorbitament de la comprensió d’uns fets tan, properament, reals que encara n’estic buscant l’entrellat enigmàtic. L’adquisició del vici de fumar, que per cert és del tot voluntari, no és l’estat natural de la persona. Aquest es va manifestant i mantenint-se en el temps fins a crear un hàbit no saludable tant per a la mateixa persona com per als que conviuen en el seu entorn més pròxim; doncs bé, tot aquest bagatge hauria de ser tipificat, segons l’argument abans esmentat, com un dret inal·ludible de la persona que l’ha adquirit? Uf! Valga’m Déu. Fins on podem arribar per tal de justificar el que no es pot justificar d’una manera raonable. Siguem absolutament reals i sincers, i confessem que el fet de fumar crea un plaer incommensurable a la persona que es permet tal avinentesa i que costa el que no està escrit deixar aquest plaer per qualsevol de les circumstàncies i situacions que se’ns plantegi, encara que una d’aquestes sigui la més contundent i concloent de les raons possibles. La protecció de la salut dels altres, en primer lloc, i de retruc la pròpia conscienciació que fumar pot causar malalties molt greus i fins i tot mortals. Segons les tradicions orientals, en el rerefons d’un plaer resideix el nostre jo més refermat, el qual se’n serveix per obtenir més satisfaccions i així, encara, reforçar més la supremacia del nostre ego envers altres actituds molt més altruistes. Si ho mirem d’aquesta manera, fer una llei restrictiva amb els fumadors ens farà ser molt més considerats de cara als altres, pensarem en tot moment en el pròxim i no ens obsessionarà tant la nostra pròpia satisfacció personal, i sí que ens fixarem molt més en els beneficis que causarem a la societat en general. Bé, totes aquestes són causes nobles, generoses i deferents, i ja haurien de ser més que suficients per conscienciar-nos de la imperiosa necessitat de tenir una llei d’aquest tipus, però tot això queda minimitzat davant de la més important motivació que ens hauria de guiar en tot aquest assumpte. Amb l’aprovació de la reformada llei antitabac a Catalu­nya, es va comentar per televisió que se salvarien l’any vinent unes 800 persones de contreure algun tipus de malaltia relacionada amb el tabac. A Andorra no sé quants càncers es podran evitar, ni quantes persones deixaran de patir una malaltia molt greu que podria ser mortal a causa de la inhalació de fums nocius per a la seva salut, però ni que fos per una sola persona que pogués evitar-se tot això ja hauria valgut la pena haver realitzat tot aquest esforç. Mai poso noms personals en els meus escrits, però aquest cop s’ho val i és així perquè tota aquesta acció va ser promoguda, especialment, per una persona, i tot això que ella ha fet permetrà que persones que podien haver emmalaltit puguin estar sanes en un futur que no tardarà a arribar. L’acció que ella ha portat a terme salvaguardarà la salut i protegirà la vida de no sé quantes persones. Qui pot dir això després del transcurs d’una vida? Quasi bé ningú, Noemí, quasi bé ningú, i tu n’ets una.

© 2010 Josep Más Magallon
Vicepresident del Partit Verds d’Andorra.

Aquest article fou publicat en la secció La Tribuna de El Diari d’Andorra el dia 17 de gener de 2011.