Amo i senyor del propi cos

AMO I SENYOR DEL PROPI COS

 

Ricard de la Casa Pérez

Ricard de la Casa

Quan es parla d’eutanàsia el que cal és deixar les coses molt clares. La meva vida és meva, ni cap estat, ni cap religió, ni cap grup social té dret sobre el meu cos, de cap mena! Quan el Govern espanyol va anunciar una llei de mort digna, a alguns els va faltar temps per acusar-los de banals, de crisi dramàtica i altres barbaritats sense sentit. La llei no es contradiu amb el desig majoritari de viure el màxim possible; tampoc té res a veure amb el fet que totes les organitzacions socials encoratgin aquest desig. El moll de l’os es presenta quan necessites ajut per portar a terme la teva decisió de morir, les persones que tenen els coneixements es neguen, uns per convicció i els altres per por de les represàlies legals.

El projecte de llei espanyola és un pas important però que no soluciona la resta de situacions; per tant, una llei de despenalització del suïcidi assistit cada vegada és més necessària en un món tecnològic on els actuals avenços mèdics poden allargar la vida de manera indefinida. Pensem per exemple en Eluana Englaro, que va estar disset anys en coma abans de desconnectar-la o en Vincent Humbert. Fa un parell d’anys Remy Salvat (23 anys, amb una malaltia degenerativa paralitzant), després de la resposta negativa del president francès a la seva demanda d’assistència mèdica per una eutanàsia assistida, va haver de suïcidar-se sol, amagat de tothom, per protegir els seus pares de la nostra hipòcrita, perversa i cruel intolerància, «no tenim dret a interrompre la nostra vida», li va escriure Sarkozy.

Els motius que normalment s’esgrimeixen són: que perjudica la societat, que atempta contra l’ordre natural i que la nostra vida no ens pertany. Tots tres són falsos. El primer perquè l’espècie no corre cap perill i en tot cas deixa de beneficiar-la, en el segon perquè en aquest cas tota la nostra tecnologia també atempta contra aquest suposat ordre natural (de fet, no existeix cap ordre natural de les coses, només cal estudiar una mica l’evolució i biologia per adonarse’n) i el tercer perquè si no és nostre, algú ha de ser el propietari i no tinc consciència de pertinença a res ni ningú. La contradicció més flagrant és que des de temps immemorials els governants ens han enviat a morir en les guerres sense cap mena de problema per protegir interessos econòmics o de poder. On és aleshores el suposat valor de la vida humana?

És immoral forçar-nos a allargar la nostra vida i és una crueltat perllongar-la més enllà de la nostra dignitat. Quan la ment, l’aliat de la nostra consciència, es desconnecta del nostre cos, quan no existeix cap possible solució ni futur, quan has deixat clar quina és la teva decisió, hauríem de poder optar a una sortida i sobretot a una protecció legal per aquells que ens ajuden a portar a terme la nostra exclusiva decisió de morir dignament.

Cal sensibilitzar la ciutadania d’aquest problema cada dia més greu perquè tots ens podem trobar. I per aquells que es neguen a afrontar aquesta realitat tinc una invitació: una visita guiada pels hospitals i geriàtrics per donar un nou sentit a la paraula esclavatge. Estic segur que serà tot un descobriment.

 

© 2011 Ricard de la Casa


Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 17 de gener de 2011

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s