TRIAR….

Recordo, quan era una nena, d’anar al restaurant amb els meus pares, i protestar perquè em triaven el menú. Curiosament sempre l’encertaven.. En canvi , en els primers moments d’autonomia gastronòmica, sovint pensava, ja l’he tornat a espifiar…;i es que es tan còmode que t’ho donin tot fet i amanit, que no et trobis davant del dilema d’haver d’escollir entre varies opcions, davant la possibilitat que la tria que faràs et pot sortir bé o malament….
El problema és que vulguis o no , el triar és inherent al créixer , al fer-se adult, i espolsar-se aquesta responsabilitat, tampoc serveix de res , ja que el no triar també sol tenir alguna conseqüència gairebé sempre .
Mullar-se o no mullar-se , heus aquí el dilema….
Vestit o pantaló, camisa o samarreta, abric o anorac, sabates o vambes…..Poden ser opcions transcendentals per alguns , però per norma general, depèn dels gustos individuals de cadascú ,i equivocar-se en la tria d’una o altra no hauria d’afectar de manera traumàtica a cap persona normalment constituïda.
Coca-cola o Pepsi, l’aigua amb gas o sense, cafè o té, amb sucre o sacarina, amb llet o sense, carn o peix…..Aquí ja se’ns complicaria la cosa, si a part del gust personal , hem de tenir en compte raons de tipus religiós o condicionants de salut.
Cotxe familiar o coupé, vacances a la platja o a la muntanya, apartament o casa individual, ciutat o poble….Encara més condicionants, com els econòmics, els familiars, l’educació, els laborals, etc..
I així…anant complicant les coses…,anant posant condicionants, i anant posant opcions entre les quals triar.
Es cert que es un privilegi de la nostra societat , encara, de tenir moltes coses entre les quals triar, en molts altres llocs no tenen opció: menjar o no menjar, llibertat o repressió…
Aixi doncs gaudim d’aquest privilegi , i no oblidem que sovint esdevé una responsabilitat el poder triar.
Escollir entre una manera de viure i una altra, entre una ideologia política o la de mes enllà, entre el benestar personal i el benestar de la majoria….Aixo si que esdevé difícil….
Quan et decantes per una corrent política per exemple:
-cal pensar nomes en lo simpàtic que es el polític qüestió?… en si em pot afavorir a mi personalment o be a la majoria?…en si em va mirar malament aquella vegada que ens vam creuar pel carrer?.. Si es prou ric, per a no semblar que es vulgui enriquir amb la política?… Si es lo suficientment pobre per semblar honest? Si esta prou titulat o no?
-o bé ens hem de fixar mes aviat en la soliditat del projecte, en el equip que l’ha de dur a bon port, en la coherència de les propostes? O també en l’experiència ? En la formació validada per la practica laboral? La capacitat de treball?
Ara si que es un embolic: el cor o la raó…., o potser la raó i el cor seria segurament el mes correcte.
I el mes important: la consciencia de que ja no parlem de tries anodines ,sense conseqüències,… i difícils, segurament difícils , perquè cadascú de nosaltres segons les vivències i les experiències personals, pot tenir una visió tant diferent i particular….
Us asseguro que no soc mística però a vegades si que m’agradaria tenir una bola de cristall per a poder veure el resultat de les opcions personals escollides a cada moment. Mentrestant , no em queda cap mes remei que arriscar-me, i responsabilitzar-me de cadascuna de les decisions que he pres i he de prendre d’ara en endavant.

Espai d’opinió de Radio Valira 15-02-2011

I tanmateix es mou

Com deia Galileu “E pur si muove”. I tant si es mou.

Si fa dues setmanes us parlava de la revolució de Jasmi, i la setmana passada de la silenciosa revolució Islandesa, avui toca parlar dels fets que tenen lloc a Egipte.

Cadascuna d’aquestes revolucions son diferents , o son diferents els ulls amb que les mirem.

La de Tunísia es va llegir en clau de simpatia malgrat   el pas en fals tant del parlament europeu al entestar-se en el silenci, com de França ,el seu valedor internacional , que va reaccionar tard i malament a les reivindicacions d’un poble oprimit.

La d’Islàndia es tractada amb indiferència i silenci.

I ara que farem amb els Egipcis?

Ara , es tracta d’un país que té com a principal valedor als grans Estats Units. Son ells que han facilitat la permanència de Mubarak al cap de l’estat durant 3 dècades. Un país que te el control de canal de Suez per el que passen  les mercaderies i vaixells de les armades occidentals. Un país que juntament amb Jordania , es l’únic del mon Àrab que ha reconegut l’Estat d’Israel. Un país que porta la bandera de la laïcitat i la repressió als moviments Islamistes del Nord d’Àfrica.

Allà on els principals mitjans de comunicació d’occident veien nomes potencials moviments terroristes , ara descobrim pobles oprimits assedegats de democràcia. Quelcom de molt profund s’està movent en el mon àrab i no es el que ens han estat venen els darrers anys…

Si Europa vol de debò ser l’abanderada dels drets humans, de la democràcia i a mateix temps frenar el perill islamista, s’hauria de posicionar de manera clara i ferma:  la millor barrera contra el radicalisme islàmic es precisament la defensa de la democràcia, i no el fer costat a règims autoritaris i corruptes.

O potser el que ens passa es que tots els estats sense excepció estem abocats en la practica de la Realpolitik, aquella que aposta per l’avanç dels interessos nacionals de cada país en compte de seguir principis ètics o teòrics. Un dels seus precursors mes famosos va  ser en Nicolas Machiavel, que sostenia que l’única preocupació d’un príncep era la de buscar o retenir el poder sense importar les consideracions ètiques o religioses.

Des de la vella i virtuosa Europa, hem estat fent costat a les dictadures  del Nord d’Àfrica i  d’Orient, per assegurar-nos els control dels recursos energètics, l’equilibri geo-estrategic, l’anomenada guerra contra el terrorisme, i la contenció del islamisme. I com a exemple: els 1.300 milions anuals d’ajuda militar a Egipte, nomes per la seva bona relació amb Israel.

Sigui quin sigui el resultat final de les mobilitzacions socials als països àrabs del Nord d’Africa, d’ara en endavant , ja res no serà igual. I tot això perquè  el poble , subjecte polític per excel·lència, i del qual han negat l’existència amb el beneplàcit d’occident, ha sortit al carrer i ha exigit el que li pertoca: decidir.

La falta d’expectatives, la crisi econòmica , la injustícia social, han incendiat aquests països on, es bastant mes complicat que aquí  sortir al carrer i manifestar-se , i exigir els seus drets.

Hem sostingut amb cinisme a tot una sèrie de dictadors sabent que s’estaven enriquint a costa de la misèria dels seus pobles. I ara aquests pobles es rebel·len contra els règims que els condemnen al sub-desenvolupament, i la l pobresa sense oferir-lis alternatives de futur .

Tant de bo tots els pobles sotmesos puguin decidir el seu futur. Però, els hi permetrem? I a la resta dels planeta?  Podem realment creure que les terribles desigualtats socials  i econòmiques poden perdurar en el temps?

De moment aquí bé: el Barça ja esta a 7 punts del Madrid.. Perquè ens hauríem de preocupar d’altra cosa??

 

Espai d’opinió  de Radio Valira 1-02-2011