I tanmateix es mou

Com deia Galileu “E pur si muove”. I tant si es mou.

Si fa dues setmanes us parlava de la revolució de Jasmi, i la setmana passada de la silenciosa revolució Islandesa, avui toca parlar dels fets que tenen lloc a Egipte.

Cadascuna d’aquestes revolucions son diferents , o son diferents els ulls amb que les mirem.

La de Tunísia es va llegir en clau de simpatia malgrat   el pas en fals tant del parlament europeu al entestar-se en el silenci, com de França ,el seu valedor internacional , que va reaccionar tard i malament a les reivindicacions d’un poble oprimit.

La d’Islàndia es tractada amb indiferència i silenci.

I ara que farem amb els Egipcis?

Ara , es tracta d’un país que té com a principal valedor als grans Estats Units. Son ells que han facilitat la permanència de Mubarak al cap de l’estat durant 3 dècades. Un país que te el control de canal de Suez per el que passen  les mercaderies i vaixells de les armades occidentals. Un país que juntament amb Jordania , es l’únic del mon Àrab que ha reconegut l’Estat d’Israel. Un país que porta la bandera de la laïcitat i la repressió als moviments Islamistes del Nord d’Àfrica.

Allà on els principals mitjans de comunicació d’occident veien nomes potencials moviments terroristes , ara descobrim pobles oprimits assedegats de democràcia. Quelcom de molt profund s’està movent en el mon àrab i no es el que ens han estat venen els darrers anys…

Si Europa vol de debò ser l’abanderada dels drets humans, de la democràcia i a mateix temps frenar el perill islamista, s’hauria de posicionar de manera clara i ferma:  la millor barrera contra el radicalisme islàmic es precisament la defensa de la democràcia, i no el fer costat a règims autoritaris i corruptes.

O potser el que ens passa es que tots els estats sense excepció estem abocats en la practica de la Realpolitik, aquella que aposta per l’avanç dels interessos nacionals de cada país en compte de seguir principis ètics o teòrics. Un dels seus precursors mes famosos va  ser en Nicolas Machiavel, que sostenia que l’única preocupació d’un príncep era la de buscar o retenir el poder sense importar les consideracions ètiques o religioses.

Des de la vella i virtuosa Europa, hem estat fent costat a les dictadures  del Nord d’Àfrica i  d’Orient, per assegurar-nos els control dels recursos energètics, l’equilibri geo-estrategic, l’anomenada guerra contra el terrorisme, i la contenció del islamisme. I com a exemple: els 1.300 milions anuals d’ajuda militar a Egipte, nomes per la seva bona relació amb Israel.

Sigui quin sigui el resultat final de les mobilitzacions socials als països àrabs del Nord d’Africa, d’ara en endavant , ja res no serà igual. I tot això perquè  el poble , subjecte polític per excel·lència, i del qual han negat l’existència amb el beneplàcit d’occident, ha sortit al carrer i ha exigit el que li pertoca: decidir.

La falta d’expectatives, la crisi econòmica , la injustícia social, han incendiat aquests països on, es bastant mes complicat que aquí  sortir al carrer i manifestar-se , i exigir els seus drets.

Hem sostingut amb cinisme a tot una sèrie de dictadors sabent que s’estaven enriquint a costa de la misèria dels seus pobles. I ara aquests pobles es rebel·len contra els règims que els condemnen al sub-desenvolupament, i la l pobresa sense oferir-lis alternatives de futur .

Tant de bo tots els pobles sotmesos puguin decidir el seu futur. Però, els hi permetrem? I a la resta dels planeta?  Podem realment creure que les terribles desigualtats socials  i econòmiques poden perdurar en el temps?

De moment aquí bé: el Barça ja esta a 7 punts del Madrid.. Perquè ens hauríem de preocupar d’altra cosa??

 

Espai d’opinió  de Radio Valira 1-02-2011

 

Advertisements

Un pensament a “I tanmateix es mou

  1. Sembla que estem en un bon moment per a la democràcia. A Europa, Islàndia, la germana de gel, gaudeix d’una metamorfosi acallada pels mitjans de comunicació, però certa. Deixeu-me dubtar de la capacitat d’hom, en el món actual, d’amagar informació; tot s’acaba sabent.
    I sí, sembla que el món àrab s’està movent. I es mou, potser, en la bona direcció. No hem de caure en la innocència, hem de reconèixer que la democràcia és bona per se, i per tant assumir el risc que faccions no adeptes al món occidental arribin al poder. Això, amics, probablement doni corda a un sistema internacional autènticament multipolar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s