REFLEXIONS DES DEL COMPROMÍS

“Ser verd no és tan senzill”, em crida un home pel carrer en aquests dies de pre-campanya. Les seves paraules lúcides es barregen amb una veu esquerdada: “Tinc ganes de protestar” i penso, que tal i com està el panorama, té tota la raó del món. En aquests temps d’ideologies difuses i de compromisos tous, és tota una revolució comprovar que encara queden persones que no obliden què vol dir ser d’esquerres, i que no tenen cap complex ni cap problema per continuar dient el mateix que fa trenta anys. Perquè algunes coses, dissortadament, no han canviat gens. La seva veu rondinaire em felicita per haver dit no a determinats comportaments d’abús de poder. És cert que quan parlem de democràcia i drets humans, la separació dreta i esquerra no significa res. Només hem de veure a tots aquells que es diuen d’esquerres i han recolzat totalitarismes (Tunísia, Egipte i Líbia en són alguns exemples) i el mateix per aquells de dretes. Els verds no ens ha fet mai por denunciar quan un poder, ja sigui d’esquerres o de dretes, fa abús de poder. Perquè en el combat de la democràcia, l’ecologisme polític no ens tremola la veu a l’hora de denunciar. Recordo les classes de filosofia d’una persona molt propera a un dels candidats. Ens explicava les diferents formes de govern definides per Plató i Aristòtil: Monarquia (govern d’un), aristocràcia  (govern dels que es creuen els millors) i democràcia (govern plural). Els verds encara anem més enllà. Parlem de democràcia participativa, perquè els ciutadans puguin exercir una influència directa en les decisions públiques. Aquell home em segueix parlant: “Insurrecció mental i pacífica és el que ens fa falta, hem de saber dir prou. Almenys vosaltres no prometeu, sinó que feu que la gent agafi el compromís per canviar les coses”. I és cert, nosaltres no som sectaris. No demanem  a les persones d’on venen. El que sí que demanem als ciutadans és què voleu fer amb nosaltres. Perquè tenint en compte el panorama actual, ja no és qüestió de mirar cap a l’esquerra, ni cap a la dreta; hem de mirar cap endavant. I si és cert que Andorra ens ha d’unir, que ara toca parlar del nostre futur i proposar solucions. Però perquè existeixi una bona governança i no repetim els mateixos errors i el mateix escenari, necessitem els verds al consell. De cop i volta, una noia jove se’ns acosta. Va vestida amb l’uniforme verd d’un banc. Ens ofereix una poma verda. L’home l’agafa i diu: “Aquesta sí que me la menjo, que ja se sap que les vermelles poden estar enverinades” i acaba sentenciant: Fins ara us he donat la raó, però aquest cop us votaré”.  I penso, potser sí que aquest cop podrem canviar les coses.

Jael Pozo Lozano

Article opinió Periodic 20-03-2011

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s