Llarga vida a “Sol”


Sentia l’Eduardo Galeano parlant de les utopies. Deia que el fet que la mateixa definició d’aquestes, el fet que son inabastables, les fa indispensables per a poder traçar-se un camí. Perseguir allò que voldríem en l’ideal ens dicta el camí que hem de seguir en el dia a dia.
L’horitzó no pot ser nomes el pacte de competitivitat Sarkozy-Merkel, amb com a úniques mesures l’austeritat que ens mena directament contra un mur . Veient els anàlisis dels grans analistes , dels “elegits”, tenim clar com hem arribat al punt on estem, però el gran dubte es fins on arribarem.
El mateix passa amb els grans moviments de protesta que s’estan engegant arreu. El que ens ha portat on som es el malestar generalitzat provocat per una crisi en la qual no ha intervingut el comú dels mortals , i que en canvi ara, li toca assumir. Des del principi de la crisi financera, al 2008, els governs han optat per posar de genoll als ciutadans, els mercats financers internacionals han segrestat les democràcies. Els plans d’austeritat han posat la ciutadania entre l’espasa i la paret .L’atur s’ha fet amo del mon i deixa a milions de persones en la precarietat i la misèria. La crisi no deixa a ningú sa i estalvi..
Des del 15 de maig s’ha organitzat una veritable mobilització ciutadana totalment independent i autogestionada, entorn de dos eixos principals :la regeneració democràtica i la defensa d’una política social. Per als partits polítics majoritaris, els canvis que exigeix la ciutadania semblen impossibles, perquè portarien a canviar estructures, a renunciar a una política que s’havia convertit en un mitjà de vida per a algunes persones sense experiència real en gestió, que s’han envoltat de privilegis de tot tipus, amb pensions i beneficis escandalosos, que han construït partits monolítics i no democràtics, basats en l’obediència cega, i al servei dels lobbys de poder.
El moviment 15M es, per ells , la pilota que amenaça de destruir el castell de cartes que han anat construint al llarg dels anys. Aquests partits es troben ara amb ciutadans que els hi exigeixen un canvi que son incapaços simplement de pensar en portar a terme. No es tan difícil d’ entendre: volen una nova llei electoral, volen polítics transparents, preparats i no corruptes, volen separació efectiva de poders, volen control ciutadà per poder exigir responsabilitat política.
Dissabte es vam fer assemblees de barri per tot Madrid. A totes hi va acudir moltíssima gent. Encara que el que menys importa es el nombre de persones, entre altres coses perquè la dinàmica del moviment fa difícil preveure si la setmana que ve seran molts mes o alguns menys. Ja es veurà. Lo bo es aquest aprenentatge en la manera d’organitzar-se, en construir assemblees operatives, per a poder tenir mes temps per a discutir qüestions de fons en compte de perdre’l discutint del lloc de la propera assemblea .Encara queda molt per aprendre. Però el moviment 15M aprèn ràpid, amb una intel•ligència col•lectiva impressionant.
No se que passarà avui, quina decisió prendran les acampades físiques. Però el moviment 15M queda, el foc ha pres i el moviment va quallant, creixent i adaptant-se. Hi ha 15M per temps, perquè “ Sol” s’està estenent a totes parts.
Ara com diu Stephane Hessel, “la indignació ha de convertir-se en compromis »
.
Espai d’opinió de Radio Valira 31-05-2011

Decebuda


Ahir em vaig haver de posar la brusa aquella , la de :”al mal tiempo , buena cara”. Aquella que fa que tothom et digui que “guapa estàs” i que amaga el teu estat d’ànim, de decebuda, d’indignada, d’emprenyada. Potser encara no havia acabat de pair del tot el resultat de les eleccions d’aquí a casa. Potser , els moviments de protesta a Espanya de la darrera setmana , m’havien creat unes expectatives que no s’han acomplert…
Bé, els partits a qui jo hagués donat suport en cas de votar a Catalunya, es van mantenir i van consolidar la seva presencia al panorama polític; com nosaltres mateixos….
Però, que voleu que us digui, ja fa dies que veig amb ulls perplexos com la dreta es va fen forta a tota Europa. Però el cas es de quina dreta estem parlant….Arreu d’Europa , encara es diferencien clarament, la dreta clàssica , i l’extrema dreta, per la manera que uns porten el discurs xenòfob molt més enllà, i els altres tímidament van llençant mesures per no deixar-se prendre aquest electorat colpit per la crisi econòmica i financera, i que busca culpables, a qui atribuir, la seva misèria creixent.
Bé doncs a Espanya ja els tenim aquí també. Aquí , la dreta dita clàssica no utilitza disfresses, i partits declaradament xenòfobs com Plataforma per Catalunya, no els hi fan ombra. I es que, els del PP, no es que siguin massa subtils, ja que a poblacions com Badalona i Castelldefels, han guanyat, jugant precisament aquesta carta , la de la xenofòbia: primer els de casa, lo qual pressuposa que els de fora son els que porten la responsabilitat de tots els mals. Ep , però ells son demòcrates, i alcen aquesta bandera volent negar a tot una part del poble basc el dret a elegir els seus representants, sota l’acusació de ser presumptes terroristes. Ells que tenen a les seves files, antics responsables del regim dictatorial de Franco, i que han signat penes de mort… Ells que tenen en les seves llistes electorals imputats en causes per estafa ,per prevaricació, per utilització de fons públics a fins personals o del seu propi partit.
Convergència i Unió a anunciat que de cara als ajuntaments , els seus càrrecs electes tenen llibertat per a pactar amb tots els partits menys amb Plataforma per Catalunya. Però i el PP??, Es cert que ja han pactat altres vegades , inclús a nivell del Govern Central. Al País Basc es parla de pactes per impedir que governi Bildu als ajuntaments…Que visqui la Democràcia!!!
Mentrestant al carrer continuen les acampades dels indignats. Es més es van estenent per tota Espanya, i també s’estan encomanant arreu d’Europa i del mon. Bé , m’agrada. M’hauré d’empassar les meves pròpies paraules quan deia que només érem capaços per mobilitzar-nos per partits de futbol. Amb algun retret però. Quan llegeixo els manifests que han anat publicant les assemblees de les acampades m’ha sobtat retrobar les mateixes reivindicacions que fa temps que porten al seu programa partits minoritaris com Iniciativa per Catalunya –Verds, com Izquierda Unida, i d’altres..
Com es doncs que continuem en el camí cap el bipartidisme?
Esta molt be expressar la indignació, la decepció envers els polítics que estan als llocs claus. Però, com és que eleccions darrere eleccions, tornen els mateixos?
Potser es que la gent vota amb el fetge en compte del cap, i mentre els progressistes twitegen , acampen, i prenen les places, la dreta va a votar.
No entenc com consentim el salvament de la borsa , dels bancs , de l’estat, a canvi de una degradació de les condicions de vida de la majoria. M’agradaria recordar que ni les agencies avaluadores del sistema financer, ni els quatre banquers que manen el mon, no han estat elegits, encara que si els elegíssim amb la mateixa cura que elegim els governants, tampoc no avançaríem gaire….
La cobdícia d’alguns ha portat el planeta a la bancarrota, econòmica i ecològicament parlant, amb una filosofia de vida del viure per a tenir o per a guanyar, en compte de viure per viure.
Jo, crec que el que val la pena, es viure per a fer el que et dicta la teva consciencia, no nomes per guanyar.

Espai d’opinió de Radio Valira 24-05-2011

DSK

Per a fer front als sondatges que preveuen una presencia del Front Nacional de Marine Le Pen al segon torn de les eleccions presidencials del 2012 a França, han sorgit dos corrents d’opinió que defensen la presentació de un sol candidat de manera unitària per a tota l’esquerra a França. S’anomenen : « l’appel du 21 avril » i « 2012 : des primaires pour toute la gauche ».La idea de tots dos es de celebrar unes eleccions primàries entre les forces d’esquerra per a anar ja des del primer torn amb un candidat únic a l’elecció presidencial. El primer corrent sorgeix de les files del PS Francès , dins la lògica del vot útil fins al final, el segon, ve de l’anàlisi dels problemes de la societat <Francesa que sembla afavoreixen aquest acostament cap a les idees del Front Nacional: atur de llarga durada, “cités” convertides en guetos, fracàs escolar, condicions de vida cada cop mes degradades, que fan que s’instauri una guerra de pobres, contra els mes pobres que ells mateixos.
Un dels problemes que hi veig, i no dels menys importants, es que aquesta degració de les condicions de vida que s’esta vivint arreu d’Europa, es fruit de les polítiques d’austeritat, de privatitzacions, de destrucció dels serveis públics i de la protecció social. I , mireu per on, aquestes polítiques les estan aplicant no només governs de dreta, sinó també, partits socialistes com es el cas a Grecia, Portugal o Espanya. De fet a més, aquestes polítiques estan promogudes per el FMI, que avui encara, te al seu capdavant el possible candidat socialista!
Plantejant-ho d’una altra manera, qui pot creure que un programa com el del PS Francès que presenta polítiques poc diferents de la UMP, pot fer front al Front Nacional, que esta emprant un perfil anti-sistema, que pretén representar els assalariats, els aturats, els habitants dels barris populars, i els joves…?
Al contrari de l’objectiu perseguit, unes primàries dins l’esquerra amb un únic candidat, deixarien al Front Nacional com a única encarnació de la ruptura.
Ara per postres, Strauss-Kahn que era considerat com el principal favorit per guanyar les pròximes eleccions presidencials franceses ha estat detingut i acusat per la policia de Nova York acusat de cometre una agressió sexual .No ho tenia fàcil per a guanyar les primàries dins del seu propi partit, però ningú dubtava que si ho aconseguia podes plantar cara a Sarkozy.
Una agressió sexual es quelcom més que un error, en el cas de que l’acusació es converteixi en processament. La premsa francesa ja no l’anomenarà més “el gran seductor”. En els propers mesos, ja no tindrà que preocupar-se per el sistema financer internacional o per les primàries dels socialistes, sino por no sofrir un encontre desagradable en una presó de Nova York.
No em digueu que no te la seva gracia: Strauss-Khan detingut per voler fer a una cambrera el que es fa des del FMI a tot el mon (menys a Wall Street)!
Aquests son els qui governen el mon, els que donen lliçons de comportament, els que jutgen a les persones en funció de les seves possessions, els que condemnen als desafavorits.
Al sorgir la noticia, fan gracia les reaccions diverses que es poden llegir a internet. Hi ha qui diu que tot es fruit d’ una conspiració de Sarkozy per treure’s del davant un adversari molest . També hi ha qui defensa que només es un “mujeriego”, com tants altres, com a bon francès i bon candidat a president de la República; no en va l’antic president Chirac en alguns cercles era anomenat "3-minutes-douche-comprise", i Nicolas Sarkozy es considerat un “bad kisser”….
Ja al 2008, es va acusar a Strauss-Khan d’assetjament sexual a una treballadora del FMI, i va ser ella que va haver de deixar la feina…
En fi semblaria que tot plegat l'afer DSK no hauria de preocupar al PS francès, Berlusconi campa per Itàlia amb tota tranquil•litat, i si mirem cap al sud veiem que els afers de corrupció , de faldilles, o altres , tendirien a donar als líders polítics, més vots que una imatge incorrupta…
Deu ser això lo de la eròtica del poder….

Espai d’opinió de Radio Valira 17-05-2011

A ANDORRA TAMBÉ HI HA ATUR

4, 677, 175, 81, 42, 96…

No , no són els números de la BonoLoto….

4% és el que ha pujat el nombre d’aturats registrats al Servei d’ocupació.

677 és el nombre de persones sense feina.

175 és el nombre d’andorrans sense feina

81 és el nombre de persones que actualment estan cobrant la subvenció per desocupació.

42 són les famílies que depenen del banc d’aliments de Caritas.

96 el nombre de persones assistides mitjançant el banc d’aliments…

Xifres, però per damunt de tot , persones; persones que no poden , encara que vulguin , treballar.
Semblava que ja havíem tocat fons, deien que començaven a aparèixer brots verds, aquí tenim la realitat: anem de mal en pitjor, i sembla que la crisi no tingui fi. Ohh , és cert no som els que anem pitjor..només cal mirar els nostres veïns, sobretot els del Sud, que han arribat a l’esfereïdora xifra de 5 milions d’aturats: “mal de muchos , consuelo de tontos”…
Malgrat estigui en desacord amb les mesures preses a Espanya per pal•liar la crisi, com a mínim tinc la sensació , que han intentat fer quelcom. Aquí tinc la sensació , que la crisi , ens conformem en aguantar-la, mirant al nord i al sud ,a veure si milloren per poder beneficiar-nos, per simpatia, de la remuntada dels veïns.
Tinc la sensació que la vivim des de la complaença de pensar que no en som responsables, i l’estúpida esperança de que si va millor pels veïns , anirà millor per a nosaltres.
Una diferència important és que, com a mínim, tant a França com a Espanya, i malgrat les retallades que han patit els ajuts, existeix tota una bateria de mesures que permeten a una persona sense feina sobreviure amb un mínim de dignitat. Aquí, durant molts anys, hem volgut negar que això ens podria passar. Quan algú perdia la feina, anava a l’empresa del costat i en trobava de seguida, o bé, tenia les portes obertes per marxar del país i tornar-se’n a casa seva…Ara, malauradament, a moltes d’aquestes persones ja no els podem convidar a marxar a “casa seva”, ja que molts són d’aquí, o porten al país més de 20 anys, amb el que això comporta de lligams familiars i sentimentals..
En temps de bonança s’ha negat el dret a cotitzar per una assegurança d’atur, per quan haguessin arribat “les vaques magres” poder viure dignament. Ara ens hem de conformar amb la “caritat”…I per damunt de tot ens conformem a la desídia de no fer res, d’esperar que arribin temps millors. Perquè a part de crear un servei d’ocupació , on cada cop són més feixucs els tràmits, tant per els demandants com per els que ofereixen llocs de treball, què s’ha fet? Quines formacions s’ofereixen? Quina implicació tenen els empresaris en les formacions?
Per moments tinc la sensació que més que aturats , estem quiets. Quiets, a l’aguait del que ens pugui caure..No fos cas que fos pitjor. Guardem la nostra indignació i la nostra capacitat de mobilització per als partits de futbol…
Sobretot que no ens toquin el que tenim, el nostre confort, i preservem el que funciona. Perquè mentre les cues del servei d’ocupació es van allargant, en aquest país el que si es va recuperant és el benefici d’alguns…O el dels qui no n’havien deixat mai de fer de benefici. Sí ,parlo dels bancs que uns darrere els altres van desgranant els seus resultats econòmics. I malgrat donar-nos alegries pels seus resultats positius, no puc deixar de pensar , que no han estat capaços d’accelerar el consum, de facilitar els crèdits a les petites empreses, de fer disminuir la més gran xacra social que tenim: l’atur. Això sí, cada cop estem més ben vistos per les agències avaluadores financeres, complim els requisits per no estar en llistes vergonyoses, però aquesta entrega en cos i anima als mercats financers no ens dóna cap empenta per reactivar l’economia, no només del país, sinó també de les persones.
Fins quan suportarem aquesta situació? No hi ha motius per indignar-se?, Què esperem doncs?

Espai d’opinió de Radio Valira 10-05-2011
.

Aires nous a Europa?


A les darreres eleccions arreu d’Europa hem anat veient una sèrie de fenòmens que es van repetint en uns i altres països:
–Caiguda de la socialdemocràcia, sovint lligada a la crisi i en particular a l’aplicació per part dels governs socialdemòcrates de polítiques més pròpies de la dreta tradicional, dictades pels poders financers de la Unió Europea.
–Augment de les forces defensant l’ecologia política, amb la possibilitat de governar fins i tot en alguns casos en els països motor de l’economia europea.
–L’ascens amb força de l’extrema dreta, una pujada que no s’havia vist en aquesta proporció des dels anys trenta. La tendència de la dreta tradicional a decantar-se pel populisme, com algunes de les mesures del govern francès criminalitzant la immigració.
Aquesta extrema dreta en augment no es presenta de manera barroera ni autoritària, tal com ens tenia acostumats, ni és una imatge nostàlgica dels antics règims feixistes arreu d’Europa, almenys en les formes. El seu poder de seducció és proporcional al creixement de la desafecció política, i a la crisi de les ideologies i partits tradicionals presents durant el darrer segle.
A Finlàndia, Autèntics Finlandesos va entrar al Parlament després de les eleccions del 2009, emprant un discurs antieuropeu, sobretot en matèria d’agricultura, i molt crític amb les polítiques liberals d’immigració, i ha aconseguit un triomf major el 2011.
A França, Marine Le Pen ha pres la successió del seu pare, Jean Marie Le Pen, com a líder del Front Nacional. Encara que en les formes hagi moderat el discurs xenòfob i antieuropeista, ha assolit uns resultats importants a les cantonals franceses, i té bones expectatives per a la presidencial del 2012.
A Suècia, Jimmie Akesson, amb cara de bon nen i amb un discurs assossegat, ha aconseguit 20 escons per a Demòcrates de Suècia, emprant un discurs centrat en la immigració i la criminalitat, relacionant-les de manera descarada.
A Holanda, Geert Wilders va aconseguir que el Partit per la Llibertat fos la tercera formació més votada en les darreres eleccions al parlament, amb una campanya basada en l’enduriment de les lleis d’immigració i amb clares consignes islamofòbiques, formant part fins i tot de la coalició de govern.
A Dinamarca, Pia Kjærsgaard, líder del Partit Popular, ha aconseguit consolidar el seu partit com a tercera força política del país, essent responsable en gran part de l’enduriment de les lleis migratòries del país.
A Àustria, Heinz-Christian Strache lidera el Partit de la Llibertat al país d’Europa on l’extrema dreta té més vots.
A Hongria, el Partit Jobbik, liderat per Gabor Vona, centra els seus atacs racistes contra la comunitat gitana, que representa quasi un milió de ciutadans.
A Grècia, des que fou fundat per George Karatzaferis, el partit Concentració Popular Ortodoxa (LAOS) ha anat augmentant en percentatge de vots.
També són a Itàlia, la Lliga del Nord d’Umberto Bossi, i l’Aliança Nacional.
També a la Gran Bretanya, el Partit Nacional Britànic va augmentar la seva representativitat a les eleccions municipals.
A Polònia, participen en el govern els populistes de Samoobrona i l’extrema dreta catòlica.
Aquesta extrema dreta europea comparteix un mateix ideari: limitació de la democràcia representativa i discriminació ètnica entre nadius i estrangers. Són eurofòbics i estan contra els impostos. Els extremistes han sabut capitalitzar el descontentament de l’electorat amb els partits tradicionals, que han perdut la capacitat de connectar amb la ciutadania.
Els seus líders són joves, moderns i tenen bona presència, són carismàtics i són bons oradors, que cuiden el seu llenguatge, amb el que són capaços de transmetre idees xenòfobes sense caure en el llenguatge racista. Aconsegueixen fer acceptables idees que fins fa poc no s’admetien en el debat polític. Són antisistema, critiquen les institucions i els que governen, i els funciona.
Quin futur té la Unió Europea davant del creixement dels que s’inspiren bàsicament en la seva dissolució?

Publicat a la Tribuna del Diari d’Andorra el 6-5-2011