El perill de la passivitat d’una societat

La major part d’andorrans han optat per votar amb pragmatisme, fet comprensible en aquests temps de crisi, perquè el que més preocupa en aquest moments és la supervivència de la família


M’agradaria fer una anàlisi social del diferents comportaments de la nostra societat segons els esdeveniments que han ocorregut darrerament.
L’acaparadora victòria de DA aquestes darreres eleccions ha tingut uns efectes demolidors per a quasi totes les formacions que s’hi presentaven. Alguns, com nosaltres, ens hem mantingut, però per a altres, la davallada ha estat de tal magnitud que els costarà molt refer-se. Els resultats reflecteixen rotundament el que ha volgut l’electorat i les raons per les quals s’ha votat aquesta formació i no una altra no són difícils de deduir. La voluntat de la majoria dels andorrans amb dret a vot s’ha decantat cap a un pragmatisme del seu vot, cosa absolutament comprensible en aquests temps de crisi. De fet, el que més preocupa tothom, a molta distància d’altres temes, és la subsistència de la seva economia familiar, el reflotament de la xarxa empresarial d’aquest país, continuar tenint una feina i altres qüestions de caràcter econòmic que facin referència a qualsevol activitat d’ordre material.
He de dir que en els diferents programes electorals, tot­hom pa­rlava d’economia com a tema capdavanter i de transcendència prioritària en les seves propostes electorals, sense que hi hagués tampoc marcades diferències en les presumibles receptes miraculoses per tal de solucionar parcialment o totalment la crisi tan agreujada que estem vivint. Malauradamet, gran part de la gent només pot pensar de quina manera se’n sortirà, d’aquesta situació d’incertesa econòmica, i de preguntar-se quin serà el seu futur més immediat. Arribat aquest punt, tothom pot arribar a pensar que la solució d’una gran part d’aquests problemes d’ordre econòmic vindrà de la gestió que faci aquest govern dels assumptes d’índole general i que tindrà els seus efectes a posteriori per a la resta de població que composa aquest país. Auguro i desitjo que el nou govern obtingui els resultats que tots esperem. Això creia que era una cosa important per resse-nyar, però el fons del meu article anava encaminat a desteranyinar els efectes sociològics d’una victòria tan acaparadora.
En primer lloc, crec que es pot donar la situació d’una progressiva uniformitat en els criteris que regeixen la nostra societat, mirat des del punt de vista que les diferents visions contraposades del que hauria de ser el nostre país es veuen dominades per una de sola. En temes econòmics, sí que és necessari traçar una línia comuna i d’acords plenaris per sortir-se’n tots a l’una, però en altres temes de progrés social és transcendent que hi hagi una pluralitat de plasmació de diferents pensaments perquè si no, la nostra             societat corre el perill d’estandarditzar-se en una projecció unívoca de país. L’inapel·lable d’aquest triomf no ha de soterrar indefinidament altres maneres diferents de veure les coses, i no ho dic per crear una controvèrsia innecessària, ja que considero inerta qualsevol polèmica sorgida del no-res. Ho dic perquè l’empobriment d’una societat ve determinada per la total absència d’idees diverses i plurals, encara que siguin d’una minoria.
La segona qüestió seria rendir-nos a una visió exclusivament marcada per criteris econòmics en els quals els temes de progrés social són pràcticament abandonats sota la premissa que l’únic que importa ara és la situació econòmica. Per suposat que és la tasca més important d’aquest govern i sens dubte que les millores en economia donaran un major benestar social a aquelles persones que més ho estan reclamant i que són les que més ho necessiten. Tot això, és clar, cal millorar les condicions econòmiques per millorar les condicions de vida de molts andor­rans, d’altra banda molt afectada per la persistent crisi, tot això és lloable i indiscutible, però quan em refereixo a progressos o avenços socials em refereixo a temes com els drets socials, drets laborals, la llei electoral, el vot dels residents, els temes de la igualtat en la societat, la protecció legal de les minories en tots els seus aspectes, la plena integració dels immigrants al nostre país, salvaguardar el nostre patrimoni natural d’una forma definitiva…
Andorra ha de ser molt més que un gran marc econòmic en el qual tots vulguem viure bé i millor del que hem estat fent fins ara, però sota aquesta premissa hi ha moltes coses per fer i per millorar i crec que ara, sobretot, no és el moment de renunciar-hi, perquè si ho fem potser el temps perdut serà tan feixuc de recuperar que optarem per deixar-nos anar en el beneplàcit d’allò que ens aportarà de nou les noves millores econòmiques.
TRIBUNA del Diari d’Andorra
per Josep Mas Magallón, Vicepresident Verds d’Andorra – 27/06/2011

 

Anuncis

I un cogombre!


Jo flipo! El twitter i la xarxa, s’estan omplint de nacionalistes cogombrers….
Primer van ser pel•lícules, ara a veure qui dona la millor recepta per menjar cogombre. El tema no tracta de seguretat alimentaria, ni de fer una reflexió sobre el que mengem , sobre les alertes alimentaries o altres reflexions a les que ens hauria de portar aquesta crisi del cogombre espanyol.
No senyors, es tracta de defensar-ho en clau espanyolista: ara toca defensar l’honor del cogombre espanyol! Els polítics de dreta i esquerra surten als mitjans menjant cogombres. El mon del periodisme també s’hi ha posat ,en particular en certs canals, per tal de restituir a tan noble vegetal el seu honor i la seva reputació. Han engegat la “pepino’s revolution “ , competint per fer l’eslògan mes ocurrent, regalant als tertulians cogombres, i emocionant-se davant la imatge de una cistella de cogombres , tant monos ells…. “El pepino es un emblema nacional”, assegura algun periodista de La Sexta.
L’alarma sanitària s’ha de prémer així que la situació ho requereix, però no es pot equivocar el tret. Amb la ‘crisi dels cogombres hem estat una setmana dubtant si demanar gaspatxo o “crudités” al restaurant, patint per la neteja i l’origen de les hortalisses.
En cadascuna de les situacions d’alerta alimentaria el debat que ens hauríem de plantejar es sobre el que mengem. Malauradament, sempre es tendeix a fer-ne un debat superficial, aturant-nos en l’origen, i en la convicció que no van amb nosaltres els problemes dels alemanys amb les hortalisses o dels anglesos amb les vaques boges.
Que sabem dels nostres aliments? Poques vegades ens preguntem, com es produeix, on , en quines condicions, sanitàries, ambientals, però també laborals, per quines mans passa, qui s’emporta els guanys. El debat alimentari val per tot el que tenim a la nevera. Generalment som bastant inconscients, confiem en els controls i ens conformem en que sigui barato, que alimenti i tingui bon gust.
Jo mateixa no soc una consumidora exemplar, no llegeixo les etiquetes, milito contra els transgènics , però ignoro si en menjo, i presento moltes contradiccions a l’hora d’anar a comprar. Soc conscient que a mes de menjar saludablement, sense pesticides ni transgènics, hauria de consumir de manera conscient en quan a l’origen i a la forma de producció dels aliments. Hauria de privilegiar els productes de temporada, d’origen proper, que no impliquen grans desplaçaments. Hauria de prescindir d’intermediaris ,comprant directament als productors.
El problema es que aquest debat no es dona. Mes aviat es cau en l’alarmisme ,en les noticies i contra-noticies diverses. Ara ens diuen per exemple que la bactèria es pot transmetre d’humà a humà. De debò? Però que ho havien dubtat en algun moment?
E.coli es una bactèria que viu de forma natural al nostre intestí i en de molts animals. Ara be hi ha molts tipus diferents de E.Coli, les que conviuen amb nosaltres sense fer-nos mal i d’altres que ens provoquen des de molèsties lleus a aquesta mes greu. Del nostre intestí passen a les aigües residuals d’aquí la importància de depurar les aigües per a no estendre les bactèries.
I que pinten al mig de tot això els cogombres? Una cosa es clara la bactèria no es genera de forma espontània en els cogombres. Si aquests han estat els causants de la infecció ha de ser per haver estat regats amb aigua contaminada, o s’han contaminat durant el transport, o durant el procés d’envasament. O no s’han rentat, o els cuiner no s’ha rentat les mans. I es clar ara ens entra a tots l’obsessió de la higiene. Diuen que cal rentar la fruita i la verdura amb lleixiu. Em preocupa la recomanació del lleixiu, a veure si ara tindrem intoxicacions per clor al intentar ser massa nets. Aigua i mes aigua per els vegetals, i aigua i sabó per les mans es l’únic que cal.
La veritat es que no sé cóm acabarà la historia, però no ens hem de tornar a posar paranoics com amb la grip A. Rentar-se be les mans al sortir del bany, rentar els aliments, no deixar-se portar per noticies sensacionalistes…i utilitzar el sentit comú. Es l’únic que cal per evitar els caos que provoca cada alerta alimentaria.
Amb tot, encara no s’ha descobert l’antídot contra la bactèria que causa més dany: la fam extrema. Serà perquè els morts compten poc i l’home encara no és una espècie a extingir.

Espai d’opinió de Radio Valira 07-06-2011

Trobades de Casino..


El president Sarkozy serà aquest any el president de les cimeres del G8 i G20 que es faran a Deauville i a Cannes, ciutats de festivals i de casinos.
El G6 va ser creat a per iniciativa de Valéry Giscard d’Estaing en el decurs d’una cimera entre els sis caps d’estat fundadors al novembre de 1975. El seu objectiu era el de tractar les qüestions econòmiques i financeres en plena crisi del petroli, per coordinar les accions entre grans potencies. Primer es va anomenar el” grup dels sis”, esdevenint el “grup dels set” amb la integració de Canada al 1976, i posteriorment, el “grup dels vuit” quan es va ampliar a Rússia el 1998.
El “grup dels vint” va ser creat al marge del G8 al setembre de 1999, a la iniciativa del ministre d’Economia de Canada Paul Martin. La seva finalitat era d’afavorir l’estabilitat financera internacional i de crear possibilitats de diàleg entre països industrialitzats i països emergents, després de la successió de crisis financeres dels anys 90. Estava composat de 19 països mes la Unió Europea.
Els països del G20 representen ells sols el 85% del comerç mundial, els dos terços de la població mundial, i mes del 90% del producte mundial brut .El G20 reflexa les noves relacions de poder econòmiques i geoestrategiques mundials, i ha pres el relleu del G8 sense reemplaçar-lo. De tota evidencia els vuit països mes rics no compten perdre la seva supremacia en front de la Xina, l’Índia o Brasil!
El G20 acull també durant les cimeres, les institucions de Bretton Woods: el director general del FMI, el president del Banc Mundial, el del comitè monetari i financer internacional i el del comitè de desenvolupament del FMI i del banc mundial.
Al principi nomes els ministres i els caps dels bancs centrals es trobaven regularment. Al 2008 , per primer cop en l’historia es van reunir els caps d’estat i de govern, amb la voluntat explicita de treure una lliçó de la crisi financera i econòmica i refondre un nou ordre econòmic mundial. El fracàs es evident: la especulació financera continua, i als paradisos fiscals se’ls hi ha tocat el crostó tímidament.
Les cimeres han d’aprovar oficialment les decisions preses pels passadissos secrets del poder mundial, en total absència de transparència. Els sherpas, guies-consellers dels governs es troben al menys 4 cops l’any per preparar els dossiers en concertació amb els Bancs Centrals, el Banc Mundial i el FMI.A mes des del 2010 es reuneix un B20 just abans de cada cimera, B de Bussiness.
El G8 i G20 pretenen existir per a treure el mon de la crisi. En canvi les polítiques aplicades pels governs posen a milions de treballadors en situació de misèria, accentuant el pillatge dels països del Sud i destruint el planeta! Cimera darrera cimera, podem comprovar com s’incrementa el poder dels actors i culpables de la crisi, tot i fent pagar aquesta mateixa crisi a la ciutadania.
Des de la creació de les cimeres oficials , existeixen corrent que s’organitzen per contestar la legitimitat dels G8 i G20, per denunciar els que volen estendre l’àrea d’influència del FMI sobre totes les poblacions del planeta, que dissenyen i executen polítiques neoliberals , tot amb la destrucció de les conquestes socials i privatitzant absolutament tot. La contra-cimera de Gènova al 2001 va marcar el moviment altermundialista. La mort de Carlo Giuliani va mostrar al mont sencer el nivell de violència a que estan disposades a desplegar les forces de l’ordre per a protegir les cimeres oficials. Des de les manifestacions de Gènova, les cimeres gairebé ja no tenen lloc a metròpolis , sino en espais difícilment accessibles, i fàcilment controlables.
Els 26 i 27 de Maig els dirigents dels vuit països mes rics del mon es van reunir als salons del Casino de Deauville , per jugar-se el futur del planeta i del seus habitants. Protegits per milers de policies continuen decidint la manera de continuar , fent pagar als ciutadans la seva crisi, mentre els guanys d’uns quants continuen augmentant .
Cal denunciar la legitimitat d’aquestes institucions, reclamar la redistribució de la riquesa, la protecció dels nostres recursos, i una ruptura de debò amb aquest sistema capitalista i productivista que ha demostrat estar exhaurit en l’actualitat. Ja esta bé de polítiques de casino. Els dirigents mundials no poden continuar obviant el clam de la ciutadania , que dia rere dia surt al carrer a reclamar que se’ls escolti, i no només en països tercers , ja que el moviment s’està estenent arreu d’Europa de manera inexorable.

Antonia Escoda

Article aparegut en la TRibuna del Diari d’Andorra el 3-06-2011