Mes que la fi, es el principi…

ETA va anunciar dijous passat 20 d’octubre “el cessament definitiu de la seva activitat armada”. A través d’un comunicat a GARA, i tan sols tres dies després de la Declaració d’Aiete, l’ organització armada basca va comunicar que havia pres aquesta  decisió històrica i va afirmar” el seu compromís clar, ferm i definitiu, de superar la confrontació armada”.

Antònia Escoda

El record mes antic que tinc de l’existència d’ETA es remunta a l’atemptat contra Carrero Blanco.

El dia 20 de desembre de 1973 el President del Govern Espanyol Luis Carrero Blanco tornava a casa després d’Haver assistit a missa a l’ església de Sant Francesc de Borja, a Madrid, i al arribar al carrer Claudio Coello, cantonada amb Maldonado, una explosió va enlairar el seu vehicle mes de 20 metres fins deixar-lo en el terrat d’un edifici. Són imatges que m’han quedat gravades a la memòria.. Com també són noms de carrers que recordes com els del Monopoly.

Per a la majoria de gent perseguida per la dictadura franquista aquelles van ser unes imatges associades a una alegria, m’imagino que és un sentiment similar al que han demostrat els Libis en el linxament i exposició de Gadaffi, o els Italians amb Mussolini, o també els Rumans amb el matrimoni Ceaucescu…. La mort de Carrero Blanco augurava la fi quasi definitiva de la dictadura franquista.

BakeaEls acusats d’ aquell atemptat es van refugiar a França, i van ser protegits per aquell país. De fet, ETA era la referencia organitzativa contra el franquisme, davant l’alineació de l’estat per excel·lència democràtic, els Estats Units, al costat de Franco, el el mateix any de la creació d’ETA. Als anys 70 la presencia d’ETA va servir per a demostrar que el poble basc estava viu, i que al marge del franquisme, la recuperació dels senyals d’identitat depenia en gran part de la pròpia iniciativa popular.

Entre 10 i 15 mil bascos han militat de manera mes o menys intensa a ETA.

L’enfrontament ha provocat un miler de mort, alguns reconeguts, d’altres no apareixent en l’estadística, de part i d’altra, a part de mes de  2 mil ferits.

Gairebé tothom, inclosos els mitjans de comunicació i partits d’altres països han mostrat la seva satisfacció pel comunicat d’ETA.

Ara toca escoltar-se i respectar-se malgrat es tinguin posicions totalment oposades.

No valen actituds com la del diari ABC, que proposava una enquesta amb la pregunta:”La fi d’ETA és creïble?”, i nomes deixava contestar NO. Nomes cal veure les portades dels mitjans com, La Razón, El Mundo, ABC, Intereconomía, Libertad Digital. Està clar que els hi costarà viure sense ETA. Sense ETA els serà més difícil continuar amb la  política de la por.

No es fácil que la memoria y el desagravio caminen juntos” diu Federico Mayor Zaragoza.

Jo em quedo amb les declaracions de la filla d’Ernest Lluch, Rosa Lluch, víctima ella també, demanant la no intromissió de les víctimes. “Les víctimes hem de ser generoses”, I que, ”no han de tenir cap paper en el procés de pau perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions”.

Amb la declaració del fi de la violència, ETA ha fet un pas decisiu.Ara és hora de la política. Per això cal acceptar l’esquerra abertzale, per a poder tenir un espectre polític fidel a la societat que ha de representar.

Les armes nomes serveixen per enriquir a qui les fabrica i les ven.

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 25-10-2011

Virus

Felicitats als indignats del mon sencer!


Antònia Escoda

El moviment dels indignats va començar amb la que es va anomenar la revolució de Gessamí a Tunísia, el passat mes de gener. Després es va propagar amb rapidesa pels països del nord d’Àfrica, Egipte, Sudan, Iemen, Líbia, Síria, Israel, i finalment cap a Europa amb Grècia, Espanya, sense oblidar els Islandesos que la van iniciar ben abans…

Des de fa uns mesos amb moviments inicials a Wisconsin , els indignats van acabar ocupant els voltants de Wall Street. També es nota un cert moviment a l’Àsia o Sud-amèrica.

Sembla com una malaltia contagiosa que ja no es para en fronteres, i va agafant força, indiferent als règims polítics als que s’afronta.

Dissabte 15 d’Octubre mes de 900 ciutats del mon es van mobilitzar, i van ocupar les places i els carrers en un moviment global i solidari. I Andorra també sortia al gran mapa dels indignats d’arreu del mon. A uns els hi semblarà ridícul, i es queixaran de la manca de mobilització. Jo em vaig sentir molt orgullosa dels valents que van ser a la plaça del poble el dissabte.

Si, si. Valents, i molt valents… Ja que en una manifestació de 250000 persones, com la de Barcelona, per exemple, un es pot fondre dins la massa. Aquí les persones que hi eren, i no entraré a discutir les xifres oficials, van anar a donar la cara per a tots els que no van gosar ser-hi, o pels que no se’n van assabentar a temps.

Els que no van gosar, perquè aquí ens coneixem tots, i no es bo fer-se “mal veure”, o passar per un friki.. Esta mes ben vist callar i atorgar..

Els que no se’n van assabentar, perquè d’una part encara semblaria que no dominem les xarxes socials com ho fan al mon àrab, i les convocatòries passen malament, i d’altra part nomes una molt petita part de la premsa, que SI  es present a les xarxes socials, se’n va fer ressò.

Els anomenen els indignats.

Indignats perquè la democràcia representativa, s’ha oblidat de la mateixa essència de la paraula democràcia. Els electes, han de tornar a prendre consciencia, que la finalitat no és arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania. La democràcia participativa no desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Indignats perquè les entitats financeres i  les agencies de qualificació financera decideixen sense estat d’ànim les polítiques publiques, mentre han permès que els seus dirigents, els que ens van portar a aquesta crisi continuïn enriquint-se.

Indignats per l’espoli dels recursos naturals patrimoni de tots, per enriquir uns interessos privats

Indignats per l’esquerda que s’està obrint dins la societat que pensàvem benestant, separant cada cop de manera mes evident els mes rics i els mes pobres.

Indignats per les pèrdues de llocs de treball i les retallades socials en nom d’una hipotètica recuperació de l’economia.

Indignats també per la passivitat d’una gran part de la societat, que ni tan sols s’indigna davant les injustícies flagrants que estem vivint.

Després de 20 anys de mundialització a ultrança, ens adonem que sigui on sigui, als Estats Units, a França, a Espanya, o Andorra, ens em deixat prendre el pel pels mateixos lobbies financers, i que les elits polítiques, s’han deixat portar a calmar la set insaciable d’alguns interessos privats en compte de servir l’interès públic.

Quan estàvem passant la convocatòria pel 15O, un amic em va comentar, que a ell no li interessaven les protestes sense propostes. Jo penso que de propostes si que n’hi ha, si les busques i no et conformes amb la informació que ens donen els mitjans oficials. I que potser és millor esperar asseguts i sotmesos, que les propostes ens vinguin donades de mes amunt?

Jo crec, que discutint junts es pot transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política.

En tot cas,vigilem que arriba l’hivern i aquests moviments, com els virus, no coneixen fronteres. El problema, com amb els virus, és que sovint,no en trobem la vacuna, fins que el nombre de víctimes ja ha estat considerable.

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 18-10-2011

Solitud

Son les nou de la nit a l’UCI  de pediatria.
El nen comença a dir-me: «mare  tinc formigues a les mans i mal de panxa»



Antònia Escoda

Te’l mires i veus amb angoixa com se li comencen a cargolar els dits i després les mans, mentre ell et mira amb ulls espantats tot dient: «no sé que em passa… No ho puc controlar»

Al mateix temps, l’Elia, la nena del llit del davant que té tres mesets, i ha estat operada d’una malformació al cor, comença a bellugar-se, sortint brutalment del coma induït pels medicaments.

La Carme, la mare de l’Elia i jo cridem les infermeres, i acut la Bea, que al seu torn crida el metge de guàrdia. Mentre, la Bea va anant d’un llit a l’altre mentre les dos mares la mirem suplicant amb la mirada: «queda’t aquí, amb Mi!».

El moment de la urgència ha passat. Han sedat l’Elia evitant així que en moure’s és tregues algun tub. Al nen li han posat el tractament per calmar els símptomes, i s’ha quedat relaxat.

Mentrestant, el box s’ha anat omplint dels pares de les criatures i dels altres pares companys de box , que miraven des de la «peixera », impotents davant la urgència sobtada i simultània.

Mes tard hem anat xerrant amb la Carme, però mai no hem parlat d’aquell breu moment on totes dues ens miràvem desafiants, i a mateix temps, suplicant, per tenir l’atenció de l’infermera en exclusivitat.

També he estat al darrere la «peixera », que és on arraconaven als pares quan hi havia una urgència, tot pregant: «si us plau, que no sigui el meu, que no sigui el meu! »

Son  grans moments de solitud. Et deixes envair per l’egoisme, la ràbia, la desesperança….

I malgrat tot,malgrat ser una experiència que no desitjaries ni al teu pitjor enemic, surts més gran, més savi, mes humil, mes comprensiu,mes tolerant, i no ser quants adjectius més se m’acudirien, després d’un curs intensiu en un hospital.

Recordo el Joan, el pare de la Julia, 4 mesos, i ja 3 operacions al cor, en la seva curta vida, encara no ha conegut casa seva… El Joan s’ha atribuït la responsabilitat de rebre els altres pares. Arribes perdut, desesperat i desorientat,i en Joan t’agafa de costat i et diu on pots allotjar-te, on pots menjar, quins son els rituals a seguir a l’hora de la visita, quin és el millor lloc per aparcar.. I després t’ensenya la seva nena, tot dient-te»la Júlia és una lluitadora, mira-la com s’agarra a la vida… Se’n sortirà! »

La Joana és la mare d’en Ferran. Quan estava encinta, ja li van anunciar que el nen presentava múltiples malformacions al cor, i ella es va plantejar avortar… Els metges li van assegurar que avui en dia es podien resoldre, i al final va decidir dur a terme l’embaràs. El Ferran té 7 mesos i com la Júlia no ha conegut mai la seva casa…la Joana l’adora, però cada cop que el nen pateix i es queixa, es pregunta si li havia d’haver infligit això…

La Fernanda és Xilena, i corre tot el dia de l’UCI Pediàtrica a la planta on esta ingressat el Manu, el seu home, que ha donat part del seu fetge al seu fill Raül. La veus esgotada, però l’única cosa de la que es queixa, és no haver-li pogut donar ella el tall de fetge al seu fill.

El Jose i la Monica, dormen per les sales d’espera de l’hospital des que van operar al Javi del cor. Tenen por d’allunyar-se, i estan segurs que el nen nota que es queden ben aprop.A les hores de visita, arriba tota la família, tiets, padrins, cosins, i col·lapsen la peixera, provocant les protestes dels altres familiars…

La primera vegada que vaig veure als parents de l’Arnau em pensava que estaven tots malalts: ells anaven tots pelats al zero , i elles amb un mocador al cap, amagant els cabells. La Núria, la mare em va explicar que tots havien fet la promesa a l’Arnau que tampoc lluirien melena, ja que a ell l’hi havien d’afaitar el cap per l’operació.

La Lua… expatriada de Porto a Barcelona, esperant un cor de recanvi, per poder desempallegar-se d’aquesta maquina horrorosa que li fa de cor, i que la té lligada al llit. Per passar el temps, juga a la mini-consola , i és l’únic moment en què s’oblida de cridar per expressar la seva por a tot, a què li toquin els tubs, a què li donin menjar, a què la rentin,li canviïn el llit…

I el Roc, tan petit i tan fràgil… Sembla una broma de mal gust el seu nom…

Fa uns dies vaig acompanyar una amiga a Barcelona. La seva filla, adolescent esta passant un molt mal moment, i davant la possibilitat que presenta de posar contínuament la seva en perill, va haver d’adoptar la dura decisió d’ingressar-la en un centre sanitari.

A l’esqueixada separació, i el dubte desolador de si la decisió que ha pres és la bona, s’hi afegeixen la por de ser responsable de tot el que esta passant, de si s’ha equivocat en el procés educatiu, de si la estimat massa o massa poc, de si li ha donat poc o en excés…

A mes, la mirada de la gent del voltant, jutjant, aconsellant, posant-se al seu lloc, sense adonar-se que només cal estar al seu costat i donar-li suport, i que quan ells sortiran per la porta allà es quedarà ella amb els mateixos problemes.

Tots som pares, amb circumstancies tan diferents, però tan semblants davant la impotència, l’angoixa, el dubte…. moments de solitud i a mateix temps d’aprenentatge de la vida…..

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 11-10-2011

La perfida Albion

M’ha tornat a passar…
I mira que anava al ”tanto” conscient com n’era dels canvis de dimensions.


Antònia Escoda

Treus la llengua… Una miqueta endavant, una miqueta endarrere, a “tope” cap a la dreta i lleuger toc a l’esquerra…. Però al final l’ he notat. He notat aquell frec intens i el soroll inconfusible: racaaaa!

I com sempre passa, tu intentant no dramatitzar, no perdre els nervis per damunt de tot, però no, allà esta acusadora, la marca color verda fosforita assenyalant-te: si, si, és ella, la dona, la que no en te ni idea, la que es baralla amb les columnes del pàrquing del Prat de la creu!

És que és mala sort no, que justament et passi al pis on la pintura és mes cridanera! I damunt amb el cotxe d’Ell, arghh!!

Ara toquen els morros i les recriminacions al arribar a casa, perquè no podràs amagar-ho molt de temps, sobretot amb el nen assentat al lloc del co-pilot i que et diu: que dirà el pare???

T’agafa un impuls irrefrenable de muntar una orgia de cops de para xoc, a l’estil del rampell de la Kathy Bates , a “Fried green tomatoes”, tot cridant: TOWANDA!!!

Us ho prometo, sóc bona conductora. El que passa és que tinc mala sort!

O potser és un problema de la vista? Hauré d’anar a revisió… O potser és aquell problema que diuen tenim les dones per avaluar les distancies? Va, us estalviaré l’acudit.

Jo crec que en el fons el problema el tenen els homes: aquella mania que tenen de comprar el cotxe com mes gran millor!! I ja se sap quan la plaça del pàrquing s’ha acostumat a la mida d’un Smart, feu-li entendre que s’ha d’adaptar a la mida d’un tanc!

El cas és que aquest estiu, he fet mes d’un miler de kilòmetres per carreteres angleses: conducció per l’esquerra, veritables túnels de verdura, i roundabout, i roundabout, i roundabout… I res, ni la mes mínima ratlladeta, ni el mes mínim dubte a l’hora de girar, aparcar, res de res….

Deu ser la meva educació, la meva simpatia per tot el que és esquerrans.

El cas és que m’hi vaig sentir realment còmode. Home, una mica rarots, admeto que si que ho son els Anglesos, el cas que t’hi acostumes… Aquesta manera d’enarborar les diferencies com una bandera, membres fundadors de la Unió Europea, però amb totes les especificitats possibles que han pogut preservar. Sembla que al haver viscut en una illa s’hagin volgut preservar al llarg dels segles en front dels possibles invasors, o plagues de tot tipus..

Veneren la seva reialesa, i a mateix temps gaudeixen i segueixen amb delit els seus escàndols… És cert que no tenen a la Belen Esteban, com tenim per aquestes latituds. D’altra part son extremadament puntosos amb la qualitat de la seva democràcia. La reina és la reina, però políticament no té cap dret mes que, opinar, aconsellar, però en cap cas no pot decidir ja que ningú no l’ha elegit per a fer-ho. El funcionament del seu parlament fa que el polític electe es deu exclusivament als seus electors independentment del partit al que està adscrit. Històricament a Anglaterra va néixer la noció d’estat de dret, com a estat sotmès a les lleis. Bé aquest estat de dret, que Marx denunciava com a protector del capitalisme, ja que les lleis van encaminades a defensar drets com la propietat privada, i doncs a perpetuar les desigualtats.

Curiosos aquests Anglesos, que volen participar activament en les institucions europees, i liderar-les, però com aquell que no vol la cosa, amb una idea de la solidaritat dins la unió ben curiosa. Veieu si no les darreres paraules d’en David Cameron que troba terrible la fractura entre països de la Unió Europea, però en culpa l’augment de poder de les institucions europees en compte d’apuntar les actituds insolidàries d’alguns dels membres. Deuen ser reminiscències del seu antic passat colonialista: sóc a tot arreu però quan van mal dades, m’inhibeixo. No en va Anglaterra era anomenada la “Pèrfida Albion”.

No, no us penseu, tot i que estic d’acord amb l’Eulalia Vintró que son els cracks del cinisme mundial, en el fons no em cauen malament els anglesos, ni que sigui per això de la conducció a l’esquerra, que esta demostrat que és lo meu… Ara de totes les rareses la que mes em costa és perdonar-los això dels endolls!

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 4-10-2011