La perfida Albion

M’ha tornat a passar…
I mira que anava al ”tanto” conscient com n’era dels canvis de dimensions.


Antònia Escoda

Treus la llengua… Una miqueta endavant, una miqueta endarrere, a “tope” cap a la dreta i lleuger toc a l’esquerra…. Però al final l’ he notat. He notat aquell frec intens i el soroll inconfusible: racaaaa!

I com sempre passa, tu intentant no dramatitzar, no perdre els nervis per damunt de tot, però no, allà esta acusadora, la marca color verda fosforita assenyalant-te: si, si, és ella, la dona, la que no en te ni idea, la que es baralla amb les columnes del pàrquing del Prat de la creu!

És que és mala sort no, que justament et passi al pis on la pintura és mes cridanera! I damunt amb el cotxe d’Ell, arghh!!

Ara toquen els morros i les recriminacions al arribar a casa, perquè no podràs amagar-ho molt de temps, sobretot amb el nen assentat al lloc del co-pilot i que et diu: que dirà el pare???

T’agafa un impuls irrefrenable de muntar una orgia de cops de para xoc, a l’estil del rampell de la Kathy Bates , a “Fried green tomatoes”, tot cridant: TOWANDA!!!

Us ho prometo, sóc bona conductora. El que passa és que tinc mala sort!

O potser és un problema de la vista? Hauré d’anar a revisió… O potser és aquell problema que diuen tenim les dones per avaluar les distancies? Va, us estalviaré l’acudit.

Jo crec que en el fons el problema el tenen els homes: aquella mania que tenen de comprar el cotxe com mes gran millor!! I ja se sap quan la plaça del pàrquing s’ha acostumat a la mida d’un Smart, feu-li entendre que s’ha d’adaptar a la mida d’un tanc!

El cas és que aquest estiu, he fet mes d’un miler de kilòmetres per carreteres angleses: conducció per l’esquerra, veritables túnels de verdura, i roundabout, i roundabout, i roundabout… I res, ni la mes mínima ratlladeta, ni el mes mínim dubte a l’hora de girar, aparcar, res de res….

Deu ser la meva educació, la meva simpatia per tot el que és esquerrans.

El cas és que m’hi vaig sentir realment còmode. Home, una mica rarots, admeto que si que ho son els Anglesos, el cas que t’hi acostumes… Aquesta manera d’enarborar les diferencies com una bandera, membres fundadors de la Unió Europea, però amb totes les especificitats possibles que han pogut preservar. Sembla que al haver viscut en una illa s’hagin volgut preservar al llarg dels segles en front dels possibles invasors, o plagues de tot tipus..

Veneren la seva reialesa, i a mateix temps gaudeixen i segueixen amb delit els seus escàndols… És cert que no tenen a la Belen Esteban, com tenim per aquestes latituds. D’altra part son extremadament puntosos amb la qualitat de la seva democràcia. La reina és la reina, però políticament no té cap dret mes que, opinar, aconsellar, però en cap cas no pot decidir ja que ningú no l’ha elegit per a fer-ho. El funcionament del seu parlament fa que el polític electe es deu exclusivament als seus electors independentment del partit al que està adscrit. Històricament a Anglaterra va néixer la noció d’estat de dret, com a estat sotmès a les lleis. Bé aquest estat de dret, que Marx denunciava com a protector del capitalisme, ja que les lleis van encaminades a defensar drets com la propietat privada, i doncs a perpetuar les desigualtats.

Curiosos aquests Anglesos, que volen participar activament en les institucions europees, i liderar-les, però com aquell que no vol la cosa, amb una idea de la solidaritat dins la unió ben curiosa. Veieu si no les darreres paraules d’en David Cameron que troba terrible la fractura entre països de la Unió Europea, però en culpa l’augment de poder de les institucions europees en compte d’apuntar les actituds insolidàries d’alguns dels membres. Deuen ser reminiscències del seu antic passat colonialista: sóc a tot arreu però quan van mal dades, m’inhibeixo. No en va Anglaterra era anomenada la “Pèrfida Albion”.

No, no us penseu, tot i que estic d’acord amb l’Eulalia Vintró que son els cracks del cinisme mundial, en el fons no em cauen malament els anglesos, ni que sigui per això de la conducció a l’esquerra, que esta demostrat que és lo meu… Ara de totes les rareses la que mes em costa és perdonar-los això dels endolls!

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 4-10-2011

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s