Solitud

Son les nou de la nit a l’UCI  de pediatria.
El nen comença a dir-me: «mare  tinc formigues a les mans i mal de panxa»



Antònia Escoda

Te’l mires i veus amb angoixa com se li comencen a cargolar els dits i després les mans, mentre ell et mira amb ulls espantats tot dient: «no sé que em passa… No ho puc controlar»

Al mateix temps, l’Elia, la nena del llit del davant que té tres mesets, i ha estat operada d’una malformació al cor, comença a bellugar-se, sortint brutalment del coma induït pels medicaments.

La Carme, la mare de l’Elia i jo cridem les infermeres, i acut la Bea, que al seu torn crida el metge de guàrdia. Mentre, la Bea va anant d’un llit a l’altre mentre les dos mares la mirem suplicant amb la mirada: «queda’t aquí, amb Mi!».

El moment de la urgència ha passat. Han sedat l’Elia evitant així que en moure’s és tregues algun tub. Al nen li han posat el tractament per calmar els símptomes, i s’ha quedat relaxat.

Mentrestant, el box s’ha anat omplint dels pares de les criatures i dels altres pares companys de box , que miraven des de la «peixera », impotents davant la urgència sobtada i simultània.

Mes tard hem anat xerrant amb la Carme, però mai no hem parlat d’aquell breu moment on totes dues ens miràvem desafiants, i a mateix temps, suplicant, per tenir l’atenció de l’infermera en exclusivitat.

També he estat al darrere la «peixera », que és on arraconaven als pares quan hi havia una urgència, tot pregant: «si us plau, que no sigui el meu, que no sigui el meu! »

Son  grans moments de solitud. Et deixes envair per l’egoisme, la ràbia, la desesperança….

I malgrat tot,malgrat ser una experiència que no desitjaries ni al teu pitjor enemic, surts més gran, més savi, mes humil, mes comprensiu,mes tolerant, i no ser quants adjectius més se m’acudirien, després d’un curs intensiu en un hospital.

Recordo el Joan, el pare de la Julia, 4 mesos, i ja 3 operacions al cor, en la seva curta vida, encara no ha conegut casa seva… El Joan s’ha atribuït la responsabilitat de rebre els altres pares. Arribes perdut, desesperat i desorientat,i en Joan t’agafa de costat i et diu on pots allotjar-te, on pots menjar, quins son els rituals a seguir a l’hora de la visita, quin és el millor lloc per aparcar.. I després t’ensenya la seva nena, tot dient-te»la Júlia és una lluitadora, mira-la com s’agarra a la vida… Se’n sortirà! »

La Joana és la mare d’en Ferran. Quan estava encinta, ja li van anunciar que el nen presentava múltiples malformacions al cor, i ella es va plantejar avortar… Els metges li van assegurar que avui en dia es podien resoldre, i al final va decidir dur a terme l’embaràs. El Ferran té 7 mesos i com la Júlia no ha conegut mai la seva casa…la Joana l’adora, però cada cop que el nen pateix i es queixa, es pregunta si li havia d’haver infligit això…

La Fernanda és Xilena, i corre tot el dia de l’UCI Pediàtrica a la planta on esta ingressat el Manu, el seu home, que ha donat part del seu fetge al seu fill Raül. La veus esgotada, però l’única cosa de la que es queixa, és no haver-li pogut donar ella el tall de fetge al seu fill.

El Jose i la Monica, dormen per les sales d’espera de l’hospital des que van operar al Javi del cor. Tenen por d’allunyar-se, i estan segurs que el nen nota que es queden ben aprop.A les hores de visita, arriba tota la família, tiets, padrins, cosins, i col·lapsen la peixera, provocant les protestes dels altres familiars…

La primera vegada que vaig veure als parents de l’Arnau em pensava que estaven tots malalts: ells anaven tots pelats al zero , i elles amb un mocador al cap, amagant els cabells. La Núria, la mare em va explicar que tots havien fet la promesa a l’Arnau que tampoc lluirien melena, ja que a ell l’hi havien d’afaitar el cap per l’operació.

La Lua… expatriada de Porto a Barcelona, esperant un cor de recanvi, per poder desempallegar-se d’aquesta maquina horrorosa que li fa de cor, i que la té lligada al llit. Per passar el temps, juga a la mini-consola , i és l’únic moment en què s’oblida de cridar per expressar la seva por a tot, a què li toquin els tubs, a què li donin menjar, a què la rentin,li canviïn el llit…

I el Roc, tan petit i tan fràgil… Sembla una broma de mal gust el seu nom…

Fa uns dies vaig acompanyar una amiga a Barcelona. La seva filla, adolescent esta passant un molt mal moment, i davant la possibilitat que presenta de posar contínuament la seva en perill, va haver d’adoptar la dura decisió d’ingressar-la en un centre sanitari.

A l’esqueixada separació, i el dubte desolador de si la decisió que ha pres és la bona, s’hi afegeixen la por de ser responsable de tot el que esta passant, de si s’ha equivocat en el procés educatiu, de si la estimat massa o massa poc, de si li ha donat poc o en excés…

A mes, la mirada de la gent del voltant, jutjant, aconsellant, posant-se al seu lloc, sense adonar-se que només cal estar al seu costat i donar-li suport, i que quan ells sortiran per la porta allà es quedarà ella amb els mateixos problemes.

Tots som pares, amb circumstancies tan diferents, però tan semblants davant la impotència, l’angoixa, el dubte…. moments de solitud i a mateix temps d’aprenentatge de la vida…..

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 11-10-2011

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s