I tu que votaràs?

I tu què votaràs?

 

Antònia Escoda

Molt bona pregunta si senyor. I de fet la que s’escau en aquests dies de campanya electoral.

Habitualment ho tinc molt clar, votaria al partit que proposés:

• Un canvi en la Llei electoral de manera que fos mes representativa de la societat.

• El vot dels residents a les Comunals

• La nacionalitat als 10 anys de residencia tal com preconitza el Consell d’Europa.

• Unes urnes electorals presidides per ciutadans i no per polítics i a tots els nuclis importants.

• Una Llei electoral que no fes dels Comuns unes petites dictadures.

• El dret a decidir qui ens ha de representar, i no viure pendents de la decisió del Poble Francès, ni del Vaticà.

• Un reglament dels Comuns, regit per una Llei i no amanit a la salsa dels dirigents comunals.

• Uns comuns oberts a la democràcia participativa de manera efectiva, incloent als ciutadans en les preses de decisions

• Uns pressupostos participatius.

• Unes polítiques urbanístiques respectuoses tant amb les persones com amb el medi ambient.

• Transparència en els comptes i en les accions polítiques.

• Unes administracions comunals modestes en relació a la seva població.

• Un treball en equip entre comuns i Govern

• Una participació activa en la revisió de la Llei de transferències i de Competències comunals.

I tu què votaràs?

I no, no em digueu que la majoria de les coses que proposo són competència del Consell o del Govern, i menys amb el poder que tenen els Comuns actualment. Si tres comuns es posen d’acord, també poden fer proposicions de llei.

Para, para el carro Antònia, que t’has equivocat d’eleccions. Si volies aquestes propostes, havies de presentar-te, els Verds s’haurien d’haver presentat. Ara el que et queda és conformar-te i triar entre el que hi ha.

Doncs si senyor, un cop mes tornarem a procedir per eliminació a l’hora d’anar a votar.

Abstenir-se?

Ni parlar-ne. Molta gent, i en particular moltes dones han lluitat, inclús s’han jugat la vida, per adquirir el dret a decidir per un mateix, i seria un sacrilegi no exercir aquest dret.

Per simpaties personals, o lligams familiars?

No estic segura que sigui una bona opció, ja que Andorra és molt petit, i de lligams personals, si rasquem una miqueta en trobarem en cada candidatura. Encara serà mes confús!

Per estètica?

No sé que dir-vos… Encara que algun o alguna donaria el “pego”, em costa agafar una decisió en base a això… Com bé diuen: de vells, panxuts i lletjos ens en tornem tots.

Per interessos econòmics?

Humm… Això és per pensar-s’ ho… No em sembla mala idea: qui penso que defensarà millor la meva economia… o la de tots?

Per joventut o experiència?

Be aquí tenim un bon dilema, ja que ser jove no vol dir ser inexperimentat, a mateix temps que arrossegar-se en política des de fa anys,no és una garantia de bona praxis.

Per les persones o pel partit que representen?

Aquests darrers anys,el fet de pertànyer a un partit o un altre no ha evidenciat grans diferencies en la manera de gestionar els comuns: comuns suposadament conservadors han hagut d’assumir les polítiques socials que des dels governs successius no s’han assegurat; i en canvi comuns de caire progressista sobre el paper, s’han dedicat a privatitzar, i subcontractar serveis, de la manera menys transparent possible.

Per tant potser si que cal mirar-se a la lupa els integrants de les candidatures i avaluar el grau de confiança que ens generen. Per tant la pregunta inicial ja no és que votaré sinó a qui.

El vot en Blanc?

Aquest és comptabilitzat a l’hora del recompte en els percentatges i en general desafavoreix els partits amb menys vots, ja que augmenta els llindars d’elegibilitat.

El vot Nul?

És una opció, tot i que desprès no queda reflectit en els percentatges. Seria espectacular que ens posessin en les butlletes les raons del vot nul i que es fessin publiques…

Bé, segur que hi ha mes opcions de les que fiar-se a l’hora d’exercir el seu vot.

Jo, ara ja ho tinc clar, votaré el que em sembli menys dolent…

 

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 29-11-2011

Anuncis

Porta a porta

Bé, ja estem en campanya…

Antònia EscodaSuposo que el que s’espera de mi en aquestes circumstancies, com a persona implicada en política, és que em mulli, que parli sobre aquestes eleccions comunals en les quals ja estem en dansa.

Us he de confessar, que em costa, probablement per la poca trempera que em generen…, però haurem de fer l’esforç.

Cal admetre que tenim dins la batalla una bona colla de valents, perquè tot s’ha de dir, als candidats a aquestes eleccions se’ls hi ha de reconèixer un important grau de responsabilitat- o potser d’inconsciència –per gosar disputar-se les regnes d’unes administracions tan malmeses per la crisi i els cúmuls de gestions incompetents…

Discutíem amb una d’aquestes valentes candidates de l’oportunitat de fer o no el porta a porta. És cert que encara hi ha electors que aprecien la visita dels candidats abans les eleccions. Potser perque és l’únic moment on el polític es posiciona en igualtat, o gairebé en submissió…

Porta portaLlavors, et trobes en diferents tipus d’electors:

• L’ assertiu: sense forçar la situació, t’assegura que et votarà. Desprès t’assabentes per un altre cantó, ja se sap Andorra és molt petit, que també ha promès el vot a la llista oponent.

• El sociable: aprofita la visita dels polítics per muntar una petita “soirèe”, sense adonar-se que no era necessari ensenyar-los tot l’àlbum de família, i les fotos del darrer viatge a Cuba.

• el calculador: té preparades des de la proclamació de les dates de les eleccions, les condicions precises per negociar el seu vot.

• el patriarca: aparaula el vot de tota la família, sense haver-se adonat que ja fa dies, que els fills volen per les seves pròpies ales, i que la dona es fa un fart de riure, quan es troba sola davant les paperetes.

• el perepunyetes: s’ha estudiat cada proposta del programa, i ha fet estudis acurats sobre les conseqüències, econòmiques, ecològiques i socials de cada punt del programa.

• el nostàlgic: en els seus temps, els polítics eren més de fiar, una paraula era una paraula, etc..

• el masclista: quina mania, tantes dones a les candidatures… Llavors fan falta guarderies i totes aquestes coses…

• el despistat: encara no s’ha assabentat que hi ha eleccions, i obre la porta amb una tovalloleta lligada a la cintura, maleint els que interrompen la culminació del seu sopar romàntic….

• L’impassible: aguanta estoicament el rotllo, sense deixar entreveure la mes mínima emoció ni intenció de vot.

Segur que n’hi ha molts més… El problema és que la meva experiència en la matèria és nul·la. Per tant, com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

L’anunci de les candidatures també ens ha aportat algunes “perles”:

−“no els coneix ningú..”, paraules escoltades en relació a algunes candidatures…

Això que vol dir?

Vol dir que no son d’aquí potser? No ho creuria. Si són presents a una candidatura, és que tenen drets com el qui mes, no?

Que no pertanyen a les típiques” famílies polítiques” tan fermament instal·lades en el poder en les nostres parròquies? Probablement.

Que no han participat l’ espoli organitzat i a la ”mala gestió” instaurada? Segur.

Una altra perla:

−“ La política es porta a la sang…”

Això com ho cal interpretar? Que fer política és una qüestió de llinatge?

Una més:

-“Més val boig conegut que savi per conèixer..”

De moment la màxima ens ha resultat fatal. Potser que ho provéssim… Perdut per perdut…

Tot plegat, una sensació de “déjà vu”…..

 

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 22-11-2011

Forasters

El zoroastrisme, la religió ensenyada per Zaratrusta, coneguda també com la religió de l’Iran, és la més antiga de les religions basades en un credo, a diferencia de les religions d’origen ètnic. Els seus textos se situen entre 1400 i 2000 anys abans de Crist.

Antònia Escoda

Quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 després de Crist, els zoroastristes es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdeistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, a la rodalia de Mumbai. Els Parsis, literalment “perses” en hindú són els membres d’aquesta comunitat ètnica, que van emigrar al subcontinent indi als segles VII i VIII per fugir la persecució religiosa de l’islam.

Diu la llegenda, que el Rei de Sanja, que regnava en aquella zona, va sortir a rebre els Parsis, portant un got de llet ple fins a la vora.

Amb aquest gest volia significar a la comunitat de refugiats, que allà ja eren molts i que no hi havia lloc per a ningú més en la comunitat. El cap dels nouvinguts, amb cura, va afegir sucre al got de llet, i aquest es va diluir sense fer vessar una sola gota de llet, i va dir: “Com el sucre dins la llet, la Nostra presencia, endolcirà la teva vida sense desplaçar-te, ni causar-te problemes.”

Vaig trobar aquesta historia dins el llibre de la Thrity Umrigar, La estacion de los recuerdos, que parla justament dels contrastes culturals entre Orient i Occident.

Trobo molt encertada la imatge aquesta de què una cultura es pot fondre dins una altra, enriquint-la a mateix temps, i conservant a mateix el seu sabor genuí.

Darrerament, ben al contrari, la sensació que em dona és que ens entestem en veure les cultures diferents com a elements que no es poden barrejar, així com l’oli i l’aigua, que malgrat el agitis, la diferencia de densitat, fa que s’acaben separant i formen dues capes ben distintes.

Corren mals temps per a la barreja cultural.

La crisi econòmica a mes exerceix com un potenciador pervers en aquesta mirada desconfiada envers el qui és diferent. En temps de crisi s’incrementen els rumors, els estereotips, i les afirmacions gratuïtes en contra dels “forasters”.

FORASTER, una paraula que ha anat prenent una connotació negativa… Aliè, estranger, estrany, desconegut, invasor…

La idea del foraster és la d’algú que fa por, que arriba i et pot generar canvis. En general, i en temps normals La gent té molta por dels canvis: prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir.

Ara a mes en els temps que corren, els forasters són els que venen de fora a aprofitar-se dels nostres privilegis, els que ens prenen els llocs de treball, els que ens generen inseguretat….

El que fins ara es podia considerar com a por a allò desconegut, als canvis, esta derivant en actituds clarament xenòfobes, que passen a designar clarament els forasters com a culpables de tots els mals que hem patit, patim i patirem..

La xenofòbia és un perill per la convivència, dificulta la cohesió social, impedeix avançar en la construcció d’una societat i sobre tot és inhumana.

Perquè jo hem pregunto: qui son els forasters?

Son les persones que tenen una cultura, una religió, una ideologia diferent de la nostra, o bé son aquests ens abstractes, aliens al dia a dia del comú dels mortals, que son els mercats?

Els mercats, que dins la crisi global, han pres el control del mon per damunt del poder polític.

Aquests si que son els forasters, o mes ben dit els “foragidos”.

 

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 15-11-2011

Entrevista a Jael Pozo (Diari d’Andorra)

ENTREVISTA A JAEL POZO

membre dels Verds d’Andorra

per Pietat Vivas – La Massana

Publicat a Diari d’Andorra el 14/11/2011

Jael Pozo en un moment de l'entrevistaVa ser la número quatre dels Verds a les últimes generals i ara s’integra en una llista comunal amb una altra formació. Ho justifica per les limitacions del seu partit i perquè és una aposta que l’engresca.

Per què s’ha decidit a presentar-se en una candidatura que no és dels Verds?
El primer motiu és l’equip i el segon el projecte. Tots dos conceptes són superimportants. Saber què es vol fer i com es vol fer i amb qui ho vols fer. Crec que les dues coses són importants en política i que van juntes. Els Verds ja vam dir que en aquestes comunals no ens podíem presentar sols, és molt difícil per a un partit de les nostres dimensions, motiu pel qual reclamem la reforma de la Llei electoral, i a més veníem d’unes generals i l’esforç personal i econòmic que això representa per a un partit com el nostre és molt gran. Vam decidir no fer un gran pacte, sinó que cada comitè treballaria i veuria segons el context i els projectes si pactava.

Com l’han fet a la Massana?
Vam començar a treballar a l’abril i vam veure diferents evolucions. També del PS en el congrés del juny vam veure cap a on anava el mapa polític i el David Baró ens va presentar el projecte i ens va semblar interessant. Amb persones de diferents procedències, gent amb experiència en el comú, de perfil tècnic i d’altres de molt polititzades. Hi ha persones de DA, altres que són liberals, altres que han sigut sensibles al PS i ara estan desencantades i altres com jo que podem aportar propostes que ens donen ganes de treballar.

Ha estat una decisió individual, com afecta els Verds?
No ha estat una decisió només individual, també perquè com a empresària autònoma a la Massana he pogut treballar amb l’associació de comerciants i amb el David Baró. Hi ha una experiència personal de treball en la qual coneixes un equip que té ganes de treballar i dedica una part del seu temps a donar servei, i aquest compromís, d’aquí el nom de Ciutadans Compromesos, per mi és admirable. També hi ha un vessant de partit del qual formo part i les decisions es prenen de manera democràtica.

I com afecta el partit?

Em va donar plenament suport quan vaig explicar el projecte i vam veure l’equip que el forma. Tenim experiència en negociacions i això ens ha permès fer propostes molt concretes que es portaran a terme, i tot això fa que el partit ho vegi amb ganes de tirar endavant perquè és un projecte innovador i creïble que fa que se li hagi donat suport en l’executiva.

Quin és el futur dels Verds si un membre destacat s’integra en una altra proposta política?

Una persona conjuntament amb els Verds han decidit participar en una candidatura concreta, en una parròquia concreta amb unes característiques concretes. Considero que el projecte dels Verds continuarà endavant, aquest és l’objectiu. Com més possibilitats tinguem de portar a terme les nostres propostes, aquest és l’objectiu de qualsevol que fa política, i el dels Verds, ja sigui des del partit o participant en d’altres plataformes ciuta­danes.

No tem que es digui que com que amb els Verds no aconseguia res busca una cadira?
El que és important és plantejar per què en un moment concret es fa aquesta candidatura de ciutadans i sobretot comunicar el context de la parròquia perquè la gent ho entengui. Una qüestió són les nacionals a les quals ens hem anat presentant malgrat les dificultats i les regles del joc i on els Verds continuarem presentant-nos. Ara, però, és un moment de crisi que es necessiten solucions molt concretes i molt realistes per tirar endavant amb un equip amb una visió molt oberta que ens permet treballar des de les diferents sensibilitats i crec que és possible. El més important no és la cadira, sinó que es puguin portar a terme les propostes que des dels Verds hem seguit defensant.

Sota el paraigua de Ciutadans Compromesos es poden defensar propostes dels Verds?
Si el pacte hagués estat entre dues formacions, que no ha sigut el cas, en què no ens coneixíem les persones segurament no formaríem un equip. La sort d’aquesta candidatura és que ens coneixem de la parròquia i sabem com som, com pensem i com actuem. En política és diferent dir que ser. Hi ha moltes persones que diuen que són progressistes i quan han tingut responsabilitats no ho han demostrat, i en canvi hi ha persones que fan accions progressistes i que ens permeten dir que es pot tirar endavant. Un exemple de la gent que procedeix del comú és que hi ha hagut capacitat de rigor per gestionar els diners públics, perquè el pressupost s’ha reduït a la meitat, i s’ha mantingut el dinamisme de la parròquia i amb retallades de despeses que no han afectat les àrees socials, i això diu que algú aposta pel progrés social. És un dels aspectes que els Verds valorem però també l’obertura a una manera diferent de fer política, que es veurà en matèria de democràcia participativa. A més, la diferent procedència dels integrants de l’equip ens permet conèixer la realitat de la parròquia i no pensar que només una única persona té la veritat absoluta.

No hi ha diferències ideològiques molt marcades com ara la rebaixa de la nacionalitat o la despenalització de l’avortament entre els Verds i els integrants d’aquesta candidatura?

És que són dues lligues, no podem barrejar-les. Ens presentem en una plataforma ciutadana en unes eleccions comunals i això no té res a veure amb les nacionals. Tinc la meva manera de pensar quin model de país vull i lògicament el David Baró tindrà la seva, i els de sensibilitat socialdemòcrata en tindran una altra, però en unes comunals no es tracta de parlar d’això, sinó de resoldre la gestió d’aigües, de com reactivem la parròquia, que els joves puguin portar una vida autònoma a la Massana. Nosaltres continuarem defensant la nostra ideologia però hi ha un projecte en un moment de crisi amb el qual podem seure i parlar, hem sigut capaços, i hem elaborat un programa i això és un gran èxit. La gent vol menys discussions polítiques i més solucions.

S’hauria integrat en una llista conjunta del que ha acabat sent Ciutadans Compromesos i Moviment Massanenc sota les sigles de DA?
No ho sé. Depèn de si s’haguessin aprovat les propostes, de l’equip, del projecte, no sabem què hauria passat.

© 2011 text i imatge Diari d’Andorra – Pietat Vivas

Reset

Catàstrofe del dia:

El meu ordenador portàtil ha cobrat sobtadament vida pròpia i se m’ha escorregut de les mans com una pastilla de sabó.

Intento agafar-m’ho amb calma….al cap i a la fi soc una noia previnguda, i vaig comprar-li una fundeta d’aquelles fashion i antixocs.

Però el front-flip ha estat memorable.

Amb el cor encongit, comprovo que no hi han signes exteriors de violència….

L’engego i……m’apareixen unes ratlletes com aquelles de la carta d’ajust …mira per on feia temps que no les veia aquestes!

El deixem reposar un ratet… a veure si li passa l’ensurt….

Res, el disseny de les mil ratlletes no canvia…

A veure, a veure, no ens deixem submergir pel pànic i actuem amb serenitat:

-Primer punt: no estem incomunicats, encara funciona el telèfon  i per les xarxes encara els hi puc agafar l’ordinador als nens, ja m’empescaré alguna  excusa..

-segon punt: els documents.

Cal actuar com quan et roben la bossa de mà per avaluar les pèrdues..

Pèrdues de Diners, el valor de l’ordinador, o el que em costi reparar-lo.

Treballs dela UOC.Persort tinc uns companys genials, l’Alfons Ila Carolamb els quals ens intercanviem I comentem els treballs, així doncs, afortunadament, podré repescar la majoria del correu.

Documents dels Verds, i de la feina, per sort soc previsora ,i m’he habituat a passar-ho tot en un disc extern.

Com més gran em faig, mes vaig aprenen.

Articles d’opinió. Els he anat penjant al blog dels Verds, i al meu propi.

Perfecte, anem bé, sembla que les pèrdues seran limitades….

Els links favorits del navegador..Bé ja tornarem a començar. Potser en tenia masses, i ja no eren tant favorits…

Uixx.. I els articles en curs… Us asseguro que en tenia uns quants coguent-se.. D’aquelles idees que et venen de sobte i les vols comentar, però que de sobte es queden a mitges per falta d’inspiració o per algun impuls de racionalitat o de vergonya..

Això ja pica mes, i es que una, en principi , es més de ciències que de literatura, i cada post que escric, us ben asseguro que em costa uns quants kilòmetres en cotxe, unes quantes lectures , i un bon nombre d’hores exprimint-me el cervell…

Però bé el que es tracta es de relativitzar, com en tot, i com diuen els francesos: “il n’y a pas de mort d’homme”.

Probablement  es tractava de idees d’aquestes que et passen pel cap, i no estaven destinades mes que a generar debats interiors…

Es el que té aquesta tendència meva a preferir veure el got mig ple en compte de mig buit. I no entraré en el debat entre optimistes i pessimistes, ni us explicaré cap acudit entre les diferencies de uns i altres…

El cas es que a vegades, un fet insignificant, pot fer-te veure la necessitat de fer un “reset”  general, que no es mes que el famós “borron y cuenta nueva” dels castellans.

Tant de bo  fóssim tots capaços de fer-lo, per així adonar-nos que l’entorn ha canviat, que les circumstancies son diferents, i que quedar-se estancat mirant el passat no ens fa avançar.

Res no serà com abans, conèixer el passat es imprescindible ens ha de fer ser mes savis, però no ens ha de guiar…

I aqui no em puc estar de llegir-vos els versos del Antonio Machado, tant sentits, pero tant poc escoltats:

“Caminante, son tus huellas el camino , y nada mas;

Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.

Al andar se hace camino, y  al volver la vista atras

Se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar:”

Antonia Escoda

Espai d’opinió de Radio Valira 08-11-2011