L’opacitat també afebleix la democràcia

Avui són notícia a casa nostra les empreses amb participació comunal.

Bernat Escoda

El motiu és la decisió del Comú lauredià de deixar l’oposició fora dels consells d’administració de Sasectur, l’escola bressol i Camp Rabassa.

El diari d’Andorra fins i tot en fa l’editorial: Afeblir la democràcia (incís: l’editorial també parla del consell de govern però això seria un altre tema, ja que alguns grups de l’oposició, en d’altres comuns, han rebutjat participar-hi quan se’ls hi ha ofert aquesta possibilitat).

En el tema de les empreses amb participació comunal el cas lauredià no deixa de ser una anècdota. Quins criteris s’empren per atribuir càrrecs de representació en els diferents consells d’administració? No estaria de més dur a terme un petit treball d’investigació. En totes les parròquies trobaríem exemples i seria interessant examinar de ben a prop qui fa què. El tema és força interessant, algunes d’aquestes societats estan relacionades amb serveis públics (distribució d’aigua, d’electricitat…), d’altres en sectors de vital interès per l’economia (estacions d’esquí, termolúdic i d’altres equipaments turístics…) i, finalment, algun comú també participa en el sector del comerç com a venedor de carburants…

Heu vist algun cop un anunci oficial d’algun comú convocant els eventuals ciutadans interessats a participar en alguna d’aquestes “parapúbliques”, a un càsting de selecció? Jo no, i això que he viscut uns quants anys en una parròquia rica en aquest tipus de societats.

No acabo de veure clars els criteris, algunes vegades fa la sensació que es fa un repartiment de càrrecs (amb les corresponents compensacions econòmiques i el rol sempre indefinit)… per tenir contents als diferents pols de poder (digueu-ne famílies o lobbys si preferiu…) de la parròquia?

Per tant, fer escarafalls per l’acord pres per la majoria comunal de Sant Julià em sembla fora de lloc… a menys que anem fins al final i ens mirem amb lupa les pràctiques de TOTS els comuns en el tema de les empreses participades públicament.

Estem parlant de persones que representaran el Comú (i, per tant, a tots els ciutadans de la parròquia), a les que se’ls hi suposa alguna intencionalitat en l’exercici d’aquesta representació, i que rebran una compensació econòmica per aquest mandat. Les indefinicions en qualsevol d’aquests aspectes es podrien interpretar com un mer repartiment de quotes de poder o de “favors” d’ordre econòmic. Cal una total transparència en les dades de l’administració ja que l’opacitat és incompatible amb l’exercici real de la democràcia.

Un altre tema, és el poder desmesurat de les majories comunals, si parlem de canviar-ho m’hi trobareu, cal modificar la llei electoral amb urgència!

© 2012 Bernat Escoda

Publicat originalment al bloc de Bernat Escoda: I tanmateix, es mou

Anuncis

Eufemismes i altres burrades.

“Què passaria si, como ha succeït aquest any amb les dones a Espanya, haguessin estat assassinats 60 polítics, 60 taxistes o 60 lampistes?”

Antònia Escoda

Així comença l’article publicat el passat 7 de gener a Publico, l’autora del qual és Rosa Maria Artal, coneguda periodista al país veí, amb el títol: ” Contra la violència masclista”

Aquesta pregunta va sorgir en el fil del twitter en acabar l’any, quan, com s’acostuma a fer en aquestes dates, es fa repàs de les diferents notícies, i esdeveniments de l’any.

En aquest article comentava l’actitud del nou govern espanyol en front de la violència envers les dones, catalogant la “violència masclista” de “violència en l’entorn familiar”. Molt encertada la Rosa Maria Artal, dient que “quan es buiden les paraules es desinflen les idees” …

És curiosa aquesta manera que té la dreta mes rància, de voler rebatejar la historia: aquests dies també hem sentit que el govern de Sebastian Piñera a Xile, cataloga el govern de Pinochet, de Regim Militar, descartant la nomenclatura de Dictadura, com si aquest fet pogués rebaixar el nombre de morts i desapareguts de l’època.

Tot plegat fa pudor de negacionisme….

El que no podrem dissimular de cap de les maneres amb eufemismes, son les xifres…

Els milions de morts per l’holocaust no es poden mitigar de cap de les maneres, com els desapareguts en les dictadures sud-americanes, ni els assassinats per la dictadura franquista…

Tampoc hem de permetre els atacs constants a les dones, el descrèdit del feminisme…

Perquè allò mes curiós de l’article que us he anomenat, que és un més contra la violència masclista, i els nous aires revisionistes de la dreta, son els comentaris que en la seva edició digital han deixat alguns lectors:

Comentaris, en què se la tracta de victimista, i per extensió a totes les dones que denuncien els maltractaments, i a tot denunciant d’una situació injusta…

Comentaris en què es posa en dubte la seva professionalitat com a periodista, al parlar de manipulació de la informació. Càlculs intolerables sobre la xifra de percentatge de morts, en els tres casos que plantejava la pregunta a twitter, i del valor de la vida de cadascuna de les categories esmentades.

Comentaris que com sempre acaben esmentant que la violència existeix en els dos sentits, que la violència masclista l’han inventat les feministes, i un llarg etcètera d’afirmacions que francament, creia que en qualsevol societat amb aspiracions d’equitat i de justícia, ja no s’haurien de sentir.

Em sap greu dir-ho, però crec que les mateixes dones en som responsables… O al menys una part important de dones.

Em fa saltar de la cadira veure com ministres tornen a la feina, una setmana desprès d’haver parit!

Que significa això, que els avenços en matèria de protecció de la dona van destinats a una categoria de dones, febles per naturalesa??

Em rebenta que hi hagi dones que em surtin amb el “famós”: els millors estan al lloc que els hi pertoca, candidatures, càrrecs, etc… Les mateixes que no creuen en la paritat imposada.

Em treu de polleguera, saber que en les universitats publiques hi ha una amplia majoria de dones, i aquestes en canvi només son un molt feble percentatge en els alts càrrecs…

Deu ser allò de què van a la Universitat a pescar un marit…..

Ah, bé llavors quan ens diuen que per norma guanyen un 30% menys del sou a mateixes responsabilitats, deu ser que no ho necessiten ja que deuen tindre un mascle que les manté…..

Bé nenes, ja ho sabeu, si us esta bé vosaltres mateixes….

I si us plau, no em parleu de països i societats on la dona esta pitjor, que preteneu donar l’exemple amb la vostra feblesa, i resignació??

Permeteu-me doncs que em rebel·li, perquè no és aquest el món que voldria per les meves filles… Ni pels meus fills…. Ni per mi tampoc.

© 2012 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 17-01-2012

Entrevista a Jael Pozo (Diari BONDIA)

ENTREVISTA A JAEL POZO (BONDIA)

Secretaria d’Organització del Partit Verds d’Andorra

per J. R. – La Massana

Publicat a Diari BONDIA el 15/01/2012


Jael PozoLa consellera de Cultura, Educació, Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat de la Massana, Jael Pozo, creu que “hi ha, no només aquí a Andorra, un dèficit de qualitat democràtica”. Per això, la que és la primera representant que pertany als Verds d’Andorra en una administració del país es decanta “perquè els polítics siguin valents i apostin per fer una modificació de la Llei electoral”. Pozo destaca també la importància de la feina transversal en la conselleria que encapçala al Comú.

Aquesta és la primera vegada que els Verds d’Andorra tindran una responsabilitat de govern en una administració.
Aquesta és la primera vegada que tenim presència en una institució pública, tot i que vam estar també al consell d’administració de la CASS. Per tant, és una fita històrica per al partit i també en el context pirinenc. Això representa lògicament una continuïtat de la feina que hem fet durant vuit anys des dels Verds. Per a qualsevol persona o partit que participa en política un dels objectius és poder entrar en les institucions per portar a terme les seves propostes i, per tant, a mi em suposa una oportunitat per poder donar una credibilitat més gran a la feina que, com he dit, fa vuit anys que fem des dels Verds.

¿Considera que s’ha entès finalment que els Verds hagin format part d’una candidatura amb una força de dretes?
Al principi tant en l’executiva del partit com al carrer s’havia d’explicar molt bé perquè si no hi havia el risc que no s’enten­gués. Així, després d’argumentar molt bé la importància que nosaltres poguéssim entrar en una institució s’ha entès, i això s’ha traduït en el fet que molta gent ha donat suport a Ciutadans Compromesos (CC) perquè han vist una plataforma oberta i amb ganes de treballar en equip i, per tant, amb una nova forma de fer política en què preval que tirem endavant tots plegats, i més en un moment de crisi com l’actual.

¿Creu que aquesta és la línia a seguir en futures eleccions: no rebutjar a priori a ningú a l’hora de pactar?

L’objectiu per a un partit polític sempre és poder-se presentar per si sol, però les regles del joc fan que la Llei electoral sigui molt perversa per a un partit com el nostre. Per tant, en aquest sentit hi va haver un punt de maduresa política dins del partit per decidir què fèiem: si manteníem la vocació de no negociar o ens plantejàvem fer-ho per entrar a les institucions, perquè és des d’aquestes que nosaltres podrem fer força per poder canviar aquesta llei electoral. I així, després de vuit anys, ens hem adonat que aquesta és l’única via per poder canviar les coses aquí a Andorra.
Per això sempre que les coses es facin de manera molt clara i no hi hagi fagocitosi i mantinguem molt clar d’on venim i què és el que fem, lògicament tots els camins són vàlids fins algun dia que els Verds es puguin presentar sols en unes eleccions.

El pacte va ser del tot impossible amb el PS. ¿Com s’explica això si és una força política més afí als Verds ideològicament parlant?
Les negociacions s’han de fer amb temps, i nosaltres sempre ho fem sobre la base de programes i idees. Per tant, és important que hi hagi una previsió de futur a l’hora de fer aquesta negociació. El que no es pot fer és anar de pressa i corrent i a qualsevol preu.
Fins ara, a Andorra no havia hagut una pràctica de negociació entre partits clarament diferenciats ideològicament, i de mica en mica aquesta serà la tendència. Per tant, m’imagino que en el si del PS una de les reflexions que hauran de fer serà en aquesta línia. En el cas de CC, la negociació es va fer amb molt més temps i sobre la base programàtica, i nosaltres prioritzem més les idees que els llocs en una llista.

¿Fins a quin punt farà servir la seva entrada al Comú massanenc com a plataforma per explicar les idees dels Verds?

D’aquí la importància de fer una bona negociació en el terreny programàtic, perquè així després és molt més fàcil poder portar a terme part de les propostes que com a Verds hem aportat. Ciutadans Compromesos ha estat una plataforma molt oberta en què s’han integrat fins i tot persones procedents del PS, dels Verds i també independents, i tot això farà que la feina sigui molt més senzilla.

¿A l’hora de definir les seves competències a la corporació comunal, s’ha tingut en compte la seva adscripció als Verds?
En el meu cas s’ha volgut fer una conselleria en què hi ha­gués un treball molt transversal. Això forma part del concepte de sostenibilitat que els Verds hem explicat sempre i que hem prioritzat. Així, si treballem en diverses àrees, com cultura, educació, medi ambient, agricultura, i participem també en comissions en turisme, dinamització cultural, neteja i via pública, és perquè hi ha d’haver aquest treball transversal. A més, en aquesta cas feia falta una figura amb un perfil tècnic, i per tant la meva professió veterinària ajuda molt a aquesta tasca.

O sigui que no es pot dir que li faltaran responsabilitats en una conselleria amb tantes competències.
S’ha apostat pel concepte de sostenibilitat en un sentit pluridisciplinari. No és només mediambiental, sinó que engloba aspectes de cultura, de creixement econòmic i turisme, etcètera. D’aquí que hi ha d’haver una persona polivalent al capdavant, i més en una parròquia on la cultura és tan important, ja que tenim Andoflora, el mercat de Nadal i un teatre que té una agenda els 365 dies de l’any. En un moment de crisi, en què el turisme pot ser la eina de desenvolupament de la parròquia, cal fer un esforç amb la col·laboració de tots: el conseller, els funcionaris i la ciutadania, a través del teixit associatiu.

¿La democràcia participativa, que sembla que tothom defensa avui dia, com es pot portar a la pràctica?

El que passa és que és un terme que a vegades s’utilitza sense saber realment el que vol dir i es converteix en folklòric. I el mateix passa amb el terme sostenibilitat. Per tant, la democràcia participativa no és només una àrea d’atenció ciutadana, sinó que implica com fer que els agents econòmics i empresarials col·laborin per tirar endavant la parròquia, i això vol dir treballar de manera molt pròxima als agents comercials i fer-los partícips del projecte de la parròquia.
Això ja s’està fent a la Massana, i hem de continuar en aquesta línia. Hem de fer també que tota la gent participi en la vida social i cultural de la parròquia treballant de manera pròxima a tothom. Igualment, s’ha de recuperar que la gent jove s’impliqui en la realització de les festes i la celebració de les tradicions.
En la societat civil hi ha sectors que estan organitzats, però d’altres no, i per això caldrà posar en marxa instruments perquè el màxim de persones participin. L’objectiu és observar en aquests cent dies de gràcia que tot govern té per després poder fer propostes més concretes en relació amb cada col·lectiu.

¿Quina valoració global fa de les eleccions comunals del passat mes de desembre?
Una cosa que em preocupa és l’abstenció i el vot en blanc. I en concret, l’augment que s’ha registrat. Això vol dir que hi ha, no només aquí a Andorra, un dèficit de qualitat democràtica. Per tant, el nostre treball com a polítics és dotar d’instruments que permetin una millora de la nostra qualitat democràtica.
Això es pot fer, per exemple, com ja hem mencionat abans, a través de la democràcia participativa i també a través d’elements de la democràcia representativa. Aquesta última inclou que hi hagi una modificació de la Llei electoral perquè avui en dia no hi ha una proporcionalitat ni en unes eleccions nacionals ni en unes comunals, cosa que fa que alguns electors decideixin no votar, votar en blanc o fins i tot votar nul.
Per això hem de treballar i hem de ser valents per apostar per una modificació de la Llei electoral i, per altra, banda, hem de seguir pensant que el polític no pot ser un xec en blanc sobre el qual es decideix cada quatre anys, i per tant cal posar en marxa una democràcia participativa, cosa que vol dir que hi ha d’haver una corresponsabilitat amb les decisions que es prenguin en les institucions, ja sigui a nivell de país o de les parròquies. O sigui que hem de ser capaços de fer que la gent participi en l’activitat política d’un país.
Nosaltres, els Verds, tenim molt clares quines poden ser les eines que s’han d’utilitzar per aprofundir en aquesta democràcia participativa i aconseguir la integració, per exemple a través dels vots dels residents, de la nacionalitat, dels pressupostos o de les consultes ciutadanes.

Però els partits polítics majoritaris no sembla que vulguin avui dia modificar la Llei electoral.

Nosaltres només podem demanar que els polítics siguin valents per plantejar les reformes que la societat reclama. Hi ha d’haver una anàlisi autocrítica per aquesta abstenció i vot nul. Em consta que hi ha bona voluntat, però no sé si hi ha valentia.

¿Quines seran les prioritats en la conselleria de Cultura, Educació, Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat que vostè encapçala com a presidenta?

La prioritat global de tot el departament és fer més amb menys. Aquest va ser el lema de Ciutadans Compromesos i això implica un gran esforç per part de la figura política del conseller, del funcionariat i de la mateixa ciutadania. Per tant, hi ha una corresponsabilitat de tots plegats per intentar fer més amb menys.
Es tracta de mantenir els mateixos serveis en un context econòmic complex que implica que, lògicament, hàgim d’utilitzar instruments de contenció de les despeses. Per això des de CC s’ha creat una comissió específica de mancomunitat i d’austeritat perquè la situació així ho requereix. S’ha de recordar que l’àrea de cultura i medi ambient ha estat un dels exemples a seguir pel que fa a la mancomunitat: l’Escola d’Art, l’Escola de Música i l’esbart estan treballant conjuntament amb Ordino. Això permet mantenir i fins i tot incrementar les ofertes i els serveis, però amb una contenció de la despesa, i és el que ens demana la gent al carrer. Una de les prioritats en cultura, que va en la línia del que defensa el Govern, és que hi hagi una agenda cultural única al país en què hi hagi una coherència i hi participin les diferents parròquies.

¿És possible que l’àrea de Cultura quedi una mica arraconada i amb poc pressupost en una època difícil econòmicament com és l’actual?
La cultura requereix, en un moment complex com el que estem vivint, que hi hagi una sostenibilitat. En aquest sentit, s’ha de garantir i mantenir una agenda cultural de qualitat, però amb el mínim cost possible. Tenim un marge de maniobra molt estret, però hem de seguir mantenint això de cara a la qualitat de vida dels ciutadans que viuen aquí i també dels nostres visitants.
Crec que la cultura és una de les eines importants i prioritàries, per exemple, a l’hora de desestacionalitzar el turisme. O sigui, que hi ha esdeveniments com Andoflora o el Saló del còmic que són importants per conservar l’atractiu turístic. I el que també és important i ha de ser una altra de les nostres prioritats és donar el màxim suport als artistes del país i també a companyies de teatre que tenim a la parròquia, com és Assaig 9.
Per acabar, una de les coses que volem continuar fent és que la biblioteca no sigui només un lloc de lectura, sinó que sigui també un punt que aculli també actes relacionats amb la literatura, com les lectures dels contes de Nadal o un cicle de lectura per a la gent gran. Això moltes vegades no requereix una gran inversió econòmica, sinó que  cap apostar pel treball en equip perquè hi hagi propostes que no requereixin un gran cost però que permetin dinamitzar l’aspecte cultural de la parròquia.

¿Hi ha alguna alternativa a les retallades que s’estan aplicant a tot arreu o cal anar irremeiablement per aquest camí?

El que és possible és fer més amb menys, però això requereix molt més esforç i instruments que fins ara aquí a Andorra no havíem aplicat. Per tant, cal una sostenibilitat econòmica aplicant conceptes de mancomunitat i de treball amb les diferents parròquies per poder mantenir els serveis. Aquesta era una qüestió que en èpoques de vaques grasses no ens plantejàvem; per això els moments de crisi ens permetran racionalitzar algunes coses que eren insostenibles.
Fins ara a Andorra hi havia set països, i ara el que hem de fer és treballar amb una visió d’equip perquè al final som el que som i hem de racionalitzar. S’ha de tenir en compte que en el cas de cultura, respecte a pressupostos anteriors, hi ha hagut una retallada de fins al 65% en despesa i ara el que hem de fer és mantenir aquesta situació.

Mancomunar ha estat un terme estrella de la passada campanya electoral. ¿Fins a quin punt es pot anar més enllà del que ja s’ha fet en aquesta via?

És un dels reptes prioritaris que tenim com a parròquia i com a país. En el cas del meu departament, ha sigut pioner en l’aplicació d’aquest concepte i hem de seguir en la mateixa línia. El que veiem és que l’Escola d’Art i l’Escola de Música han donat un exemple per garantir que els ciutadans de la nostra parròquia puguin gaudir de tots els serveis però amb solucions que no suposin un elevat cost per a la gestió comunal.

Un dels projectes que es van mencionar durant la campanya electoral va ser fer una granja escola a la parròquia.

És una de les propostes de l’àrea d’agricultura del nostre programa. El que voldríem fer, de manera conjunta amb l’Associació de Pagesos, és una iniciativa per donar a conèixer les activitats agrícoles i ramaderes. I és que cal que els nostres infants coneguin, per exemple, de primera mà com és una vaca. I és que l’agricultura és sovint la gran oblidada en una gestió comunal.
És una proposta que també pot estar relacionada amb la formació en temes de jardineria i lligada al que és el turisme rural. Aquesta també és una proposta del Govern i nosaltres encara fa molts pocs dies que estem al Comú, i per això per ara no se’n pot dir res més. En una parròquia on encara hi ha activitat agrícola i ramadera com és la Massana, aquest projecte pot ser interessant.

El parc del Comapedrosa és un dels grans atractius de la parròquia. ¿Quines actuacions preveu en aquest àmbit?

El parc del Comapedrosa és el nostre diamant i, per tant, lògicament hem de seguir gestionant-lo trobant l’equilibri entre la conservació de l’entorn natural i les activitats humanes que s’hi desenvolupen. I, d’altra banda, hem d’apostar per aquest parc com a atractiu turístic de la parròquia i com a element important per aconseguir la des­estacionalització del turisme. Així, a l’estiu s’ha fet un esforç amb els hotelers per fer activitats i s’haurà de continuar en aquest mateix sentit durant el mandat que ara acaba de començar.

© 2012 text i imatge Diari BONDIA

La revolta de les granotes

És curiós que, havent estat quinze dies sense participar en aquest programa, en compte de tenir moltes coses a explicar o a analitzar, més aviat sóc víctima d’una sequera mental preocupant.

Deu ser la ressaca d’aquests dies festius.


Antònia EscodaCercant inspiració, he tornar a visitar els arxius de les meves opinions antigues, i m’he adonat que el que us diria avui seria molt semblant al missatge en què us desitjava un millor 2011….

Però no serà així, no.

Aquest any passat diria que ha estat ric en esdeveniments a Andorra i arreu..

Però tot segueix igual…

A Andorra tenim un nou Govern, tenim nous Comuns…

Però tot segueix igual. La gent continua perdent els seus llocs de treball. Les empreses i les famílies cada cop tenen més dificultats. Hem assistit a quinze dies d’una obscena i obsessiva febre de consumició… Sembla mentida, que farts de menjar i de posseir durant tot l’any, encara ens quedin ganes de menjar, gastar, comprar….

Qualsevol diria que el món s’acaba!

A la resta del planeta, hem assistit expectants a l’esclat de les revolucions a alguns països Àrabs, la primavera Àrab li diuen… Obama ha anunciat que els Estats Units es retiren definitivament d’Irak… Els alts mandataris financers mundials han aconseguit substituir els governs electes Europeus per tècnics formats en la seva mateixa escola… En el tram final de 2011 assistim al despertar de l’ Hivern Rus…

I no obstant tot segueix igual. La crisi provocada per la desregulació financera generalitzada continua. Els gran països exportadors d’armes continuen sense vergonya armant amics i enemics. Una part del mon mor de malalties degudes a la sobrealimentació, mentre l’altra es mor de fam.

Continuem embrutint-nos, mirant programes brossa a la televisió.

De les notícies ens crida l’atenció els problemes de faldes dels polítics, acceptant amb resignació, que les coses son així… Total, qui mana son les entitats financeres, ells si que en saben…

La revolta de les granotesSi en una cassola plena d’aigua bullint hi tirem una granota, aquesta saltarà tan bon punt l’aigua calenta li toqui la pell, salvant-se així d’una mort segura.

Si en una cassola d’aigua a temperatura ambient hi posem aquesta mateixa granota i anem fent pujar la temperatura fins que l’aigua bulli, l’animal anirà acostumant-se a l’augment de temperatura fins que mori per l’efecte de la calor.

Doncs no, no vull ser una granota més!

Admeto que el 2011 és un any per oblidar… Crec però, que si que ens ha deixat una llavor important:

Els nostres avantpassats ja la pressentien….

Diuen que de fet, els primers monument megalítics es van edificar per a celebrar la seva arribada.

Els astròlegs de la gran Babilònia la van descobrir fascinats, en els seus càlculs mes elaborats.

Els savis egipcis van rebre de Thot aquest somni secret i el guardaren amb cura. També ho van xiuxiuejar a l’orella dels seus homòlegs Hel·lènics. Però tot va desaparèixer amb l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, encara que es digui que en quedaria una traça en algun lloc sota la Gran Piràmide.

Nicolas Flamel va protegir amb tant d’amor la descoberta que es va creure, equivocadament, que havia trobat la pedra filosofal.

La inquisició va incendiar Europa amb l’esperança de trobar el misteri.

Els sobirans d’Espanya i Portugal van enviar els conquistadors al nou mon per provar d’extreure als Maya la veritat sobre el tema. Però en compte d’això, per culpa d’una mala traducció els invasors europeus van creure que es tractava de la fi del mon.

Error.. Greu error…

De tant en tant, Nessy i el Yeti surten del seu amagatall per verificar si aquest anunci, aquesta predicció, aquesta revelació, s’ha realitzat a la superfície del mon.

Una branca absolutament confidencial de la CIA treballa àrduament des de fa 50 anys per a reunir proves de tots els elements relacionats. Els qui han intentat saber mes sobre aquest servei ultra secret han anat desapareixent sense deixar traça, com abduïts.

La criatura de Rosswell, abans del crash de la nau, venia de camí a la terra per portar la bona nova a la humanitat, però la van fer callar destruint la seva nau, i fent-nos creure que els visitants dels altres sistemes solars ens volien mal.

I no, no penseu que he abusat de les substancies tòxiques aquestes festes perquè, ja la tenim aquí, la misteriosa profecia del 2012: la revolta de les granotes!

Granotes del mon no us conformeu amb qualsevol cassola d’aigua!

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 11-01-2012