De drets, de cavallers, i altres temes frikis…

Robin Hood era ,segons la llegenda un baró  de gran cor i que vivia fora de la llei , amagat al bosc de Sherwood. Defensor dels pobres i oprimits, lluitava contra el sheriff de Nottingham que abusava del seu poder per a desposseir dels seus bens i drets als nobles que se li oposaven.
Si demaneu a qualsevol persona , segur que us definirà a Robin de Loxley com el bo de la pel·lícula, i al malvat Sheriff de Nothingham com el dolent. No us enganyeu, no pot ser d’una altra manera, a veure qui es el guapo, i qui es el lleig?

A la vida real , els historiadors, no han aconseguit demostrar clarament l’existència de la seva figura. Se li han atribuït tant personalitat de noble, com  de súbdit,com de bandoler, com de icona de la resistència contra els Normands. Se l’ha situat en èpoques diferents. Alguns diuen que va acabar sotmetent-se a algun sobirà, d’altres que va morir lliure com a aventurer o heroi. També hi han controvèrsies sobre el lloc exacte de les seves aventures, amb esglai per part dels habitants actuals de Nottingham  de por de perdre els visitants que peregrinen cada any fins el bosc de Sherwood , atrets per la llegenda del Princep dels bandolers.
Des de l’edat mitjana, s’han fet cançons, balades, obres de teatre, pel·lícules o series de televisió, tot construint un mite d’acord a la sensibilitat imperant.
Actualment en aquest mon dominat per els financers ha aparegut també  la llegenda : la Taxa Tobin, rebatejada Taxa Robin Hood. Es una proposta d’impost sobre les transaccions financeres, proposada pel premi Nobel d’economia James Tobin, i reivindicada pel moviment ATTAC des de la seva creació. Aquesta Taxa hauria de ser una font de finançament per combatre la pobresa al mon.
Però com la llegenda de Robin Hood , tot plegat es pura ficció, mentre uns discuteixen, els altres continuen morint de fam….
Però no em digueu que no té gracia, el que ens sembla de lo mes romàntic a les pel·lícules , no ho voldríem ni en pintura a la vida real!!!
De fet si us hi fixeu , en la vida real , els guapos son els rics i poderosos , ni que sigui a cop de cirurgia estètica. I es que la misèria, la necessitat, la precarietat , la desesperança , son lletges, de fet, tant desagradables de veure que preferim posar-nos una bena als ulls.
Perquè us explico tot això???
Probablement perquè tinc la sensació que derivem cada cop més vers una societat insolidària , on cadascú de nosaltres empesos per l’angoixa de que se’ns encomani la crisi i el malviure del veí, inventem  mecanismes de defensa , i aguantem i justifiquem lo injustificable…
En un impuls d’autocomplaença sobtat, ens fem padrins de un nen a L’ Africa o a Sudamerica, donem diners per un terratrèmol o unes inundacions a l’altra banda del mon, o donem una almoina al pobre que, avergonyit i sense aixecar el cap, estira la mà….
Mentre mirem com es desballesta el magre estat del benestar que teníem… Discutim tímidament, molt tímidament, als  que ens expliquen que les coses son així, que els que han perdut la feina son els  treballadors dolents, que els que acaben vivint d’almoines s’han  auto marginat ells solets, que els cal ajudar, pobrets, però ni parlar-ne d’atorgar-los drets.
Drets. La paraula mes “friki” que un pot pronunciar en aquests moments.
I es que en un exercici perillosíssim ara comptabilitzem dèficits contra drets. Perquè els drets son per definició generadors de despesa…. O això diuen..
El dèficit es la diferencia entre despeses i  ingressos. Dia rere dia  s’anuncien retallades en les despeses però continuem sense entreveure com ha d’evolucionar la partida dels ingressos. No es pot anunciar unes dades  de dèficit sense major argumentació ni control. Aquestes xifres son les que justifiquen retallada rere retallada, i s’accepten sense discussió tot i les conseqüències dramàtiques que suposen aquestes retallades  sobre drets adquirits. Es necessari un mes gran control i major transparència en l’ informació sobre els pressupost de les administracions publiques. Això es l’essencial per una bona salut democràtica.
Cal un altre tipus de politiques, hi ha alternatives a aquesta crisi. Que la paguin els qui l’han causat, el sistema financer i els que van generar la bombolla immobiliària. Que el sistema tributari comenci a recaptar més als que més tenen i  que s’ho emporten a paradisos fiscals, o a les múltiples societats de enginyeria financera.
Perquè al final aquesta crisi , no es una crisi per excés de despeses, es una crisi per manca de una redistribució justa dels recursos.
Si retallem drets, retallem dignitat, i quan es perd la dignitat , caiem en una deshumanització de les persones…Hi ha res mes perillós en una societat que la deshumanització???
Posem-nos la capa d’en Robin Hood, esmolem  les sagetes, i comencem a pensar com n’és d’injust que uns pateixin mentre d’altres neden en l’abundància.
 Una repartició dels recursos mes  equitativa i equilibrada, el respecte dels dret i la dignitat de les persones, no ens hauria de semblar un sacrifici sinó una fita , una inversió de futur….
Deixeu-me creure, que a la vida com a les pel·lícules, algun cop també hi han finals feliços….
Antonia Escoda
Per l’espai d’opiniò del “Ningù es Perfecte” de Radio Valira 6 de Març del 2012
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s