Estimat banquer

Estimat banquer,
Formes part de la meva vida, perquè un dia ens varem triar l’un a l’altre, per costum, o potser també per obligació…

Antònia Escoda

Ens varem conèixer ja fa molts anys, jo només era una nena, i vaig venir a obrir una «llibreta» acompanyada dels meus pare o de la meva mare, ja no me’n recordo exactament. Venia tota ufana a ingressar els meus primers estalvis.

Mes tard, em van donar la responsabilitat, d’anar a fer els ingressos de caixa de la casa… Encara recordo el fer llargues cues a “La Poste” allà a l’Avinguda Meritxell per a ingressar els xecs dels clients Francesos…

També recordo, al marxar a estudiar a França, les complicacions, perquè allà tot ho volien cobrar en xecs, per a poder obrir un compte, ja se sap estudiants sense recursos propis…. Però en fi, ho vam arreglar…

Llavors, vaig entrar triomfant un dia a l’oficina: havia cobrat el meu primer salari. Ara senyors, vull una targeta de crèdit, que ja he entrat en l’edat adulta i autònoma.

Diners Euros BancsPrimer salari, primers caramels: vols un cotxe nou?

I ja em veieu cada mes comptant els calerons per pagar-me el Fiat Punto, la cadena estèreo, el pis, els sopars i sortides varies….

Em sap greu dir-ho, durant molts anys, no he estat una bona clienta, massa prudent, massa responsable, o simplement, tenia molt clar el que guanyava i el que podia gastar….

Al final però, caus: que si un Pla d’estalvis pels nens, que si un Pla de Jubilació…

Desprès comences amb l’assegurança de la targeta de crèdit, una assegurança per professions lliberals… I ja et comences a adonar, que no ets només el meu banquer, sinó també el meu agent d’assegurances…

Un dia entres a l’oficina i et diuen: “quines vacances t’has ofert! Suissa, França, Itàlia, Àustria….
I dius: “tu com ho saps, on he estat de vacances? Que t’ho ha explicat el meu home?
Et diuen: “Nooo, és per la targeta de crèdit
I com no saps que contestar dius: “però si aquests països estan tots en un grapadet…

El cas és que surts de la sucursal amb una sensació d’estar vigilada per el “Gran Hermano”.

Cada cop que vaig al restaurant, a la perruqueria, a depilar-me, a comprar-me calces, també se n’assabenten? Uixxxx……Quin iuiu…..

El cas és que entre temps he caigut en la gran trampa: la HIPOTECA. En majúscules.

Ara per mes que m’emprenyi, et deuré respecte i submissió, ja que m’has atorgat de manera magnànima la possibilitat de tenir, de posseir casa meva, i ara et deuré un etern agraïment….

Però……. ben pensat, com sóc provocadora de mena, i vista la situació actual, crec que sóc jo la qui té la paella pel mànec: pago regularment, i si et deixo de pagar, el problema el tindràs tu… al final a casa els meus pares potser encara em voldran.

I és que avui estic indignada. Indignada perquè durant molt temps i sense cap mena de vergonya, heu acceptat diners sense saber-ne la procedència, heu acceptat que és sobre endeutessin pobres treballadors oferint-los el pis, el televisor de plasma, el cotxe i les vacances, heu proposat descaradament productes tòxics a estalviadors, fins i tot heu ofert Plans d’estudis pels nens que no eren mes que inversions d’alt risc a la borsa…

A mes, resulta que ara no podem viure sense tenir un compte al banc: assegurances, lloguers, telèfons, electricitat, tot ha de passar per les vostres mans…

No contents amb la part de responsabilitat en la crisi que us pertoca, a mes de dirigir les polítiques dels països i en particular del nostre, ens feu “passar pel tub” de les vostres exigències.

És ètic fer pagar a un treballador temporer 120 € per obrir un compte? És ètic negar-se a obrir-los un compte quan se sap pertinentment que el necessiten per a trobar pis, per a cobrar les nomines, per a pagar la llum i el telèfon?

Estimat banquer, tu i jo estem lligats l’un a l’altre encara per molts anys, però permet-me que et digui, que la nostra relació és a dues direccions…. Jo intentaré ser bona i pagar regularment, és més, prometo fer-te treballar, i enviar-te els meus assalariats. Però si us plau, necessito tornar a tenir confiança en tu.

M’agradaria retrobar aquell banquer que enregistrava solemnement les 1000 pessetes a la “llibreta”, amb el mateix “carinyo” que el xec de 1 Milió.

 

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 13-12-2011

Forasters

El zoroastrisme, la religió ensenyada per Zaratrusta, coneguda també com la religió de l’Iran, és la més antiga de les religions basades en un credo, a diferencia de les religions d’origen ètnic. Els seus textos se situen entre 1400 i 2000 anys abans de Crist.

Antònia Escoda

Quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 després de Crist, els zoroastristes es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdeistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, a la rodalia de Mumbai. Els Parsis, literalment “perses” en hindú són els membres d’aquesta comunitat ètnica, que van emigrar al subcontinent indi als segles VII i VIII per fugir la persecució religiosa de l’islam.

Diu la llegenda, que el Rei de Sanja, que regnava en aquella zona, va sortir a rebre els Parsis, portant un got de llet ple fins a la vora.

Amb aquest gest volia significar a la comunitat de refugiats, que allà ja eren molts i que no hi havia lloc per a ningú més en la comunitat. El cap dels nouvinguts, amb cura, va afegir sucre al got de llet, i aquest es va diluir sense fer vessar una sola gota de llet, i va dir: “Com el sucre dins la llet, la Nostra presencia, endolcirà la teva vida sense desplaçar-te, ni causar-te problemes.”

Vaig trobar aquesta historia dins el llibre de la Thrity Umrigar, La estacion de los recuerdos, que parla justament dels contrastes culturals entre Orient i Occident.

Trobo molt encertada la imatge aquesta de què una cultura es pot fondre dins una altra, enriquint-la a mateix temps, i conservant a mateix el seu sabor genuí.

Darrerament, ben al contrari, la sensació que em dona és que ens entestem en veure les cultures diferents com a elements que no es poden barrejar, així com l’oli i l’aigua, que malgrat el agitis, la diferencia de densitat, fa que s’acaben separant i formen dues capes ben distintes.

Corren mals temps per a la barreja cultural.

La crisi econòmica a mes exerceix com un potenciador pervers en aquesta mirada desconfiada envers el qui és diferent. En temps de crisi s’incrementen els rumors, els estereotips, i les afirmacions gratuïtes en contra dels “forasters”.

FORASTER, una paraula que ha anat prenent una connotació negativa… Aliè, estranger, estrany, desconegut, invasor…

La idea del foraster és la d’algú que fa por, que arriba i et pot generar canvis. En general, i en temps normals La gent té molta por dels canvis: prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir.

Ara a mes en els temps que corren, els forasters són els que venen de fora a aprofitar-se dels nostres privilegis, els que ens prenen els llocs de treball, els que ens generen inseguretat….

El que fins ara es podia considerar com a por a allò desconegut, als canvis, esta derivant en actituds clarament xenòfobes, que passen a designar clarament els forasters com a culpables de tots els mals que hem patit, patim i patirem..

La xenofòbia és un perill per la convivència, dificulta la cohesió social, impedeix avançar en la construcció d’una societat i sobre tot és inhumana.

Perquè jo hem pregunto: qui son els forasters?

Son les persones que tenen una cultura, una religió, una ideologia diferent de la nostra, o bé son aquests ens abstractes, aliens al dia a dia del comú dels mortals, que son els mercats?

Els mercats, que dins la crisi global, han pres el control del mon per damunt del poder polític.

Aquests si que son els forasters, o mes ben dit els “foragidos”.

 

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Espai d’opinió de Radio Valira 15-11-2011

Llarga vida a “Sol”


Sentia l’Eduardo Galeano parlant de les utopies. Deia que el fet que la mateixa definició d’aquestes, el fet que son inabastables, les fa indispensables per a poder traçar-se un camí. Perseguir allò que voldríem en l’ideal ens dicta el camí que hem de seguir en el dia a dia.
L’horitzó no pot ser nomes el pacte de competitivitat Sarkozy-Merkel, amb com a úniques mesures l’austeritat que ens mena directament contra un mur . Veient els anàlisis dels grans analistes , dels “elegits”, tenim clar com hem arribat al punt on estem, però el gran dubte es fins on arribarem.
El mateix passa amb els grans moviments de protesta que s’estan engegant arreu. El que ens ha portat on som es el malestar generalitzat provocat per una crisi en la qual no ha intervingut el comú dels mortals , i que en canvi ara, li toca assumir. Des del principi de la crisi financera, al 2008, els governs han optat per posar de genoll als ciutadans, els mercats financers internacionals han segrestat les democràcies. Els plans d’austeritat han posat la ciutadania entre l’espasa i la paret .L’atur s’ha fet amo del mon i deixa a milions de persones en la precarietat i la misèria. La crisi no deixa a ningú sa i estalvi..
Des del 15 de maig s’ha organitzat una veritable mobilització ciutadana totalment independent i autogestionada, entorn de dos eixos principals :la regeneració democràtica i la defensa d’una política social. Per als partits polítics majoritaris, els canvis que exigeix la ciutadania semblen impossibles, perquè portarien a canviar estructures, a renunciar a una política que s’havia convertit en un mitjà de vida per a algunes persones sense experiència real en gestió, que s’han envoltat de privilegis de tot tipus, amb pensions i beneficis escandalosos, que han construït partits monolítics i no democràtics, basats en l’obediència cega, i al servei dels lobbys de poder.
El moviment 15M es, per ells , la pilota que amenaça de destruir el castell de cartes que han anat construint al llarg dels anys. Aquests partits es troben ara amb ciutadans que els hi exigeixen un canvi que son incapaços simplement de pensar en portar a terme. No es tan difícil d’ entendre: volen una nova llei electoral, volen polítics transparents, preparats i no corruptes, volen separació efectiva de poders, volen control ciutadà per poder exigir responsabilitat política.
Dissabte es vam fer assemblees de barri per tot Madrid. A totes hi va acudir moltíssima gent. Encara que el que menys importa es el nombre de persones, entre altres coses perquè la dinàmica del moviment fa difícil preveure si la setmana que ve seran molts mes o alguns menys. Ja es veurà. Lo bo es aquest aprenentatge en la manera d’organitzar-se, en construir assemblees operatives, per a poder tenir mes temps per a discutir qüestions de fons en compte de perdre’l discutint del lloc de la propera assemblea .Encara queda molt per aprendre. Però el moviment 15M aprèn ràpid, amb una intel•ligència col•lectiva impressionant.
No se que passarà avui, quina decisió prendran les acampades físiques. Però el moviment 15M queda, el foc ha pres i el moviment va quallant, creixent i adaptant-se. Hi ha 15M per temps, perquè “ Sol” s’està estenent a totes parts.
Ara com diu Stephane Hessel, “la indignació ha de convertir-se en compromis »
.
Espai d’opinió de Radio Valira 31-05-2011

El meu vot del 3 d’Abril

Bernat Escoda AlegretQuan després de tota una vida considerat com estranger en la meva terra vaig, per fi, tenir l’honor de tenir l’únic passaport que mai he sentit com a propi, un conegut que militava i segueix militant en un partit polític, em va dir “ja poden estar contents, ara que t’han donat el passaport ja tenen un vot més”, referint-se al partit que governava aleshores. Em vaig prometre no oblidar mai aquelles paraules i, sobretot, tenir ben clar que el meu vot és secret (mentre així ho vulgui) sagrat, que ningú pot prejutjar qui votaré i que ho faré conscient de la importància d’aquest gest.

Tampoc oblidaré mai que més enllà dels partits politics, agrupacions i coalicions hi ha persones, algunes amb valors i principis clars, altres sense més motivació que pertànyer a un grup, algunes vegades desinteressadament, d’altres plens d’interessos més o menys confessables, de vegades amb contradiccions manifestes respecte al que diuen defensar.

Malgrat una llarga tradició política familiar i tenir un gran interès en la política, sempre m’he mantingut al marge, lluny de la temptació d’implicar-me en algun grup en concret, gelós de la meva independència ideològica.

Aquestes eleccions he demanat  pertànyer a un partit polític, als Verds d’Andorra, i m’he implicat activament en la campanya.  Creia fermament, que per coherència ideològica, Verds d’Andorra havia de parlar amb el Partit Socialdemòcrata, també crec, amb la mateixa convicció,  després de conèixer de molt a prop com van acabar les negociacions i, sobretot, de veure l’actitut d’aquest partit envers Verds d’Andorra, que és una bona cosa participar en les eleccions amb una llista pròpia, defensant al 100% un programa propi, un programa que ens fa mereixedors de pertànyer a una gran i noble família, la dels Verds Europeus.

El dia 3, em trobaré tot sol a la cabina electoral  davant 2 paperetes blanques i 4 de blaves.

Triant una de les 2 paperetes blanques estaré dient qui vull, o qui no vull que governi, el meu país durant la propera legislatura. Hauré de decidir  cap a quina de les dues opcions que es presenten a la meva parròquia  prefereixo que es decanti la balança de la governabilitat.

Serà el meu vot útil.

Enfront de les 4 paperetes blaves triaré qui vull que  representi la meva idea de país, quin futur crec que hem de deixar als nostres fills, qui defensar els valors que sento meus, el dia 3 la meva papereta blava serà la de Verds d’Andorra.

© 2011 Bernat Escoda Alegret

Jo també sóc Isabel Lozano

Jo també sóc Isabel Lozano


Bé, ja hi tornem a ser. Ja tornem estar a les portes d’una nova campanya electoral.

Ja tenim clares les diferents forces que s’enfrontaran per obtenir la confiança de l’electorat, i aconseguir el major nombre de representants al Consell.

Un cop més, els Verds d’Andorra hem dipositat la nostra confiança en Isabel Lozano per encapçalar la nostra candidatura i aconseguir un lloc al Consell.

Hem posat la nostra confiança en ella, perquè en aquests moments creiem que el país necessita tenir al Consell polítics valents, lluitadors, treballadors i, per damunt de tot, humans, molt humans. També creiem que en aquests moments compta l’experiència política, la preparació, el coneixement del món laboral, des de la vessant treballadora i del petit empresariat.

Que és una personalitat controvertida, i tant, com molts altres polítics del país, que reapareixen d’elecció en elecció…

Semblaria que un dels leitmotivs d’aquesta campanya seran les famoses declaracions que va fer la llavors candidata dels Verds en conèixer els resultats electorals.

I no seré jo qui negui a ningú el dret a indignar-se…

A mi, personalment, també m’indignen moltes coses:

• M’indigna que el 20% de la població estigui al llindar de precarietat, segons el darrer informe de Càritas.

• M’indigna que es defensi l’acomiadament lliure, tot negant als treballadors la possibilitat de cotitzar per a una assegurança d’atur.

• M’indigna que es negui el dret a fer la seva feina a una periodista pel fet de ser dona, en nom de les tradicions.

• M’indigna que al nostre país 30 famílies s’hagin d’alimentar gràcies al banc d’aliments de Càritas.

• M’indignen els dos anys de bloqueig institucional, per manca de cultura de negociació.

• M’indigna la pèrdua de 5.000 llocs de treball, sense que hi hagi cap reacció.

• M’indignen els abusos de poder.

• M’indigna la venda de vots a canvi de llocs de treball, o a canvi de favors personals.

• M’indignen les coaccions.

• M’indigna la mala gestió, i la manca de responsabilitat.

• M’indigna que s’esgrimeixi la Constitució davant d’injustícies flagrants, com el fet que només decideixi una petita part de la població, o que els vots d’uns tinguin més valor que els dels altres.

• M’indigna aquest Estat del malestar.

I no, no estic sola, hi ha més gent indignada, i que vol canviar les coses.

I l’Isabel Lozano n’és una; per això jo també sóc Isabel Lozano.

Sóc Isabel Lozano perquè mai s’arruga, perquè vull que la meva veu se senti al Consell, perquè diu les coses pel seu nom, perquè m’agrada la gent que s’apassiona pel treball, perquè és humana, perquè és fidel a ella mateixa, perquè no renuncia als meus drets, perquè parla com jo, perquè la coacció ha de ser denunciada, perquè m’agraden les persones que parlen clar, perquè és forta, perquè encara queda molt per lluitar, perquè té valors, perquè ja n’hi ha prou de tanta hipocresia, perquè estic farta de tanta mentida, perquè m’agrada la feina ben feta, perquè la política és una arma carregada de futur, perquè la poesia són els fets…

Jo també sóc Isabel Lozano.

Persones que volem canviar les coses.

Fem-ho!!

© 2011 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Article aparegut al diari BONDIA el dia 16 de març de 2011 en la secció Opinió.