Entrevista a Jael Pozo

Entrevista amb Jael Pozo, Consellera de Cultura, Medi ambient, Agricultura i Sostenibilitat a la Massana

“Per modificar les regles del joc has de ser a dintre, adaptar-te”

A. L. – Andorra la Vella – 28/12/2014

Argumenta el pacte amb el Partit socialdemòcrata, veu un coreligionari seu al Consell general i postula el recurs habitual de referèndum com a via per a una democràcia més directa

Vet aquí la primera política verda que accedeix a les institucions: des del 2011 forma part de l’equip de govern de Ciutadans Compromesos (CC) a la Massana. Una forma de demostrar que els ecosocialistes no gasten “ni cua ni banyes”, per dir-ho amb les paraules de la seva presidenta, Isabel Lozano. Avui passa revista al pacte amb el PS, a les expectatives d’entrar d’una vegada al Consell i a l’aposta per una democràcia més “directa” a través del referèndum. Continua llegint

Entrevista a Isabel Lozano (BONDIA)

La copresidenta del partit Verds d’Andorra, Isabel Lozano, considera que aquesta “és la legislatura de la gran decepció” i que els ciutadans se senten “defraudats” perquè no s’han portat a terme els grans plantejaments del programa de Demòcrates per Andorra (DA). “Amb 22 consellers s’hauria pogut fer un avanç polític increïble”, afegeix Lozano, que en aquesta nova etapa codirigirà el partit amb Juli Fernández.

Continua llegint

Entrevista a Isabel Lozano

“La base de tots els problemes que tenim és que hi ha vuit administracions”

Bondia

Escrit per Julià Rodríguez
Publicat en el diari BONDIA el diumenge 4 de Novembre de 2012

Una dels dos portaveus actuals dels Verds d’Andorra, Isabel Lozano, considera que “la base de tots els problemes que tenim és que hi ha vuit administracions i no les podem mantenir”. Continua llegint

Enuig absolut

ENUIG ABSOLUT

per Isabel Lozano i Eusebi Nomen

Cal democràcia directa o, almenys, tornar a llistes obertes per trencar les abusives majories absolutes de certs partits

Isabel Lozano

Tenim massa governants que amb la mateixa cara que exigeixen el sacrifici col·lectiu –consistent a perdre la feina o treballar més i cobrar menys– es fan despatxos de luxe, gasten més en protocol o s’apugen el salari a si mateixos.

A la tercera ha anat la vençuda. Vam avisar quan el síndic, gràcies al seu poder absolut, es va gastar 30.000 euros a redecorar el despatx de la nova seu del Consell. Vam avisar que en el nou pressupost del 2012 Toni Martí, amb el seu poder absolut, va apujar les despeses de personal i el consum de béns i serveis de les tres unitats que depenen directament d’ell (el seu gabinet, protocol i la secretaria general de Govern), passant d’un total de 2,8 milions d’euros el 2011 a 3,5 milions per al 2012. Insistint especialment en el fet que despeses de personal de protocol passen de 265.000 a 458.000 euros. No vam preguntar públicament quin sou li havia donat a la nova directora de protocol ni el vam comparar amb el sou dels 7 cònsols. Però el got s’ha emplenat i quan dos cònsols han dit: “Ara em toca a mi tallar un tros del pernil del poder absolut i m’apujo el sou”, el got ha vessat.

Les majories absolutes en democràcies representatives tenen aquests problemes, ja que els polítics professionals dels grans partits viuen en un altre planeta.

La Llei electoral andorrana està feta per tenir uns comuns controlats per majories absolutes, ja que la llei dóna majoria absoluta a la candidatura comunal més votada. No tenim una veritable gestió democràtica comunal, sinó una alternança de majories absolutes. Malauradament, un candidat és com un meló. Per fora tots semblen bonics. Quan l’obres et pots endur sorpreses i si surt verd, te l’has de menjar igualment. Sant Julià i Escaldes tindran una digestió complicada.

Aquests fets passen al mateix temps que rebem la sentència del Tribuna Constitucional relativa a l’assignació del tercer escó vacant. Una sentència que confirma que Andorra està fora dels principis democràtics internacionals. Amb tot el respecte envers el tribunal, costa d’entendre que a Andorra 0,8 sigui igual a 2.

Per cada 7,14% dels vots s’atorga un escóSeguint la filosofia de les majories absolutes, la llei dóna els dos escons parroquials a la candidatura més votada a cadascuna de les 7 parròquies. Seguidament, la llei electoral reparteix els 14 escons nacionals proporcionalment als vots aconseguits per cada candidatura. La barrera electoral natural per garantir-se un escó nacional és el 7,14% dels vots (una catorzena part dels vots), que és l’anomenat quocient electoral. , però al final de la primera ronda de repartiment queden escons per repartir ja que les candidatures han obtingut fraccions d’aquest 7,14% de vots, el que s’anomenen restes de quocient.

Segons la llei les candidatures que han obtingut menys del 7,14% dels vots no poden accedir al repartiment de les restes. De forma que el llindar electoral natural del 7,14% es converteix en una barrera legal artificial del 7,14% per accedir a un càrrec públic. Una barrera que està molt per sobre del límit del 3% que va consensuar el Consell d’Europa i que oficialitzà en la seva resolució 1.547 (2007) conforme que en una democràcia ben establerta, no haurien d’existir barreres legals d’accés a un parlament que representin més del 3% dels vots. El Consell d’Europa considera que amb una barrera del 3% s’assoleix el correcte equilibri entre la garantia de governabilitat i la diversitat d’opinions presents en un parlament i, de fet, Jaume Bartumeu era el representant d’Andor­ra al Consell d’Europa el dia que es va votar per unanimitat aquesta resolució.

Hem de constatar que una bar­rera legal del 7,14% per accedir al repartiment d’escons vacants és un mecanisme d’exclusió de les candidatures minoritàries. Una exclusió que no pot estar justificada per garantir la governabilitat de l’Estat, ja que està molt per sobre del 3% generalment acceptar com a punt d’equilibri entre governabilitat i diversitat. Es tracta d’un mecanisme d’exclusió que va crear el Consell General del 1993 per garantir una Andor­ra controlada per majories absolutes. Unes majories absolutes farcides de perversitat, com podem constatar en aquests moments.
A sobre, la Llei electoral crea un buit legal, ara reconegut pel mateix Tribunal Constitucional, ja que no formula com repartir els escons vacants quan el seu nombre és superior al de candidatures amb representació. A les eleccions del 2011 van quedar tres escons vacants i sols dues candidatures amb representació. Davant d’aquest escenari, Govern va prendre la decisió d’atorgar el tercer escó vacant a la candidatura del seu propi partit, amb el resultat que a una resta de 0,87 quocients electorals se li van assignar dos escons. Un resultat incompatible amb la matemàtica i amb el dret fonamental d’igualtat a l’accés als càrrecs públics que contenen totes les constitucions democràtiques. En el moment que Govern decideix –sense que existeixi cap fórmula legal que doni suport a la seva actuació– atorgar el tercer escó vacant fent una segona ronda de restes majors i fent una segona ronda d’exclusió de les candidatures minoritàries, Govern està creant una barrera d’exclusió personal del 7,14%. Ja no és una barrera legal, establerta per llei, sinó que Govern s’inventa una barrera personal per excloure les candidatures minoritàries. Un comportament que no passaria cap test de democràcia fora d’Andor­ra.

Però ara ens trobem que és un comportament acceptat pels quatre magistrats del nostre Tribunal Constitucional. El tribunal ha acceptat l’argument del Partit Socialdemòcrata, i també de Govern i de DA, conforme que està ben fet que el Govern de Jaume Bartumeu atorgués dos escons al Partit Socialdemòcrata a partir del 87% dels vots necessaris per aconseguir un escó. Una decisió de Govern que segons el tribunal respecta el dret fonamental d’igualtat a l’accés de càrrecs públics, i això sense que existeixi cap llei que formuli aquesta forma de procedir.

Aquest fet no es dóna en cap democràcia del món en què es respecti el dret constitucional d’igualtat a l’accés als càrrecs públics. Per tant, després d’estudiar detingudament els detalls de l’extensa sentència del Tribunal Constitucional, portarem aquest cas al Tribunal d’Estrasburg. Llàstima que no puguem portar-hi el comportament d’aquells polítics que imposen sacrificis al poble mentre es compren mobles de luxe, augmenten les despeses de protocol o s’apugen el sou.

Andorra necessita una nova llei electoral urgentment, necessita trencar la dinàmica de majories absolutes mancades de criteri i farcides d’interessos. Andorra necessita una democràcia directa o, almenys, tornar a llistes obertes per trencar les abusives majories absolutes de certs grans partits, o encara pitjor, la dictadura de famílies polítiques.

© 2012 Isabel Lozano i Eusebi Nomen

Article publicat originalment al Diari d’Andorra en la secció La Tribuna el dia 9 de febrer de 2012.

El meu vot del 3 d’Abril

Bernat Escoda AlegretQuan després de tota una vida considerat com estranger en la meva terra vaig, per fi, tenir l’honor de tenir l’únic passaport que mai he sentit com a propi, un conegut que militava i segueix militant en un partit polític, em va dir “ja poden estar contents, ara que t’han donat el passaport ja tenen un vot més”, referint-se al partit que governava aleshores. Em vaig prometre no oblidar mai aquelles paraules i, sobretot, tenir ben clar que el meu vot és secret (mentre així ho vulgui) sagrat, que ningú pot prejutjar qui votaré i que ho faré conscient de la importància d’aquest gest.

Tampoc oblidaré mai que més enllà dels partits politics, agrupacions i coalicions hi ha persones, algunes amb valors i principis clars, altres sense més motivació que pertànyer a un grup, algunes vegades desinteressadament, d’altres plens d’interessos més o menys confessables, de vegades amb contradiccions manifestes respecte al que diuen defensar.

Malgrat una llarga tradició política familiar i tenir un gran interès en la política, sempre m’he mantingut al marge, lluny de la temptació d’implicar-me en algun grup en concret, gelós de la meva independència ideològica.

Aquestes eleccions he demanat  pertànyer a un partit polític, als Verds d’Andorra, i m’he implicat activament en la campanya.  Creia fermament, que per coherència ideològica, Verds d’Andorra havia de parlar amb el Partit Socialdemòcrata, també crec, amb la mateixa convicció,  després de conèixer de molt a prop com van acabar les negociacions i, sobretot, de veure l’actitut d’aquest partit envers Verds d’Andorra, que és una bona cosa participar en les eleccions amb una llista pròpia, defensant al 100% un programa propi, un programa que ens fa mereixedors de pertànyer a una gran i noble família, la dels Verds Europeus.

El dia 3, em trobaré tot sol a la cabina electoral  davant 2 paperetes blanques i 4 de blaves.

Triant una de les 2 paperetes blanques estaré dient qui vull, o qui no vull que governi, el meu país durant la propera legislatura. Hauré de decidir  cap a quina de les dues opcions que es presenten a la meva parròquia  prefereixo que es decanti la balança de la governabilitat.

Serà el meu vot útil.

Enfront de les 4 paperetes blaves triaré qui vull que  representi la meva idea de país, quin futur crec que hem de deixar als nostres fills, qui defensar els valors que sento meus, el dia 3 la meva papereta blava serà la de Verds d’Andorra.

© 2011 Bernat Escoda Alegret