Matrimoni GLBT: violència i discriminació

Fa ja mesos que se’n parla. Sembla que hi ha consens que els GLBT tinguin els mateixos drets que la resta de ciutadans, és a dir a casar-se. Pel que sembla on no hi ha cap mena d’entesa és en la paraula que definirà el contracte. El que cal entendre és que el nom és tant o més important que el mateix dret.

Continua llegint

Jornada lúdico-esportiva per reivindicar els drets dels homosexuals

Andorra tornarà a acollir una jornada de reivindicació dels drets dels homosexuals després que fa prop d’una dècada se celebrés el Dia de l’orgull gai. Es tracta dels Gaymz, una iniciativa lúdico-esportiva que sorgeix directament de la societat civil.

Continua llegint

Per què els Verds defensem els diferents models familiars

He de confessar que sóc una mica curiosa i algunes vegades escolto les converses dels altres.- Hi ha qui d’això en diu ser un tafaner. En fi, no es tracta, ara, de tenir una discussió sobre fins on arriba la curiositat i on comença la tafaneria. El cas és que en un bar vaig escoltar com dues persones parlaven d’un pobre nen a qui li faltava l’amor de la mare. Em vaig sentir trista pensant que parlaven d’un nen orfe de mare. Després, però, vaig entendre que parlaven del fill d’una parella de gays. Primer vaig reaccionar amb cinisme i vaig pensar: compta tu lo feliç que deu ser el fill d’una parella de lesbianes que té dues mares. Després, però, vaig començar a sentir indignació. Em sembla injust el comentari, ja que per mi pobrets són aquells qui passen gana, qui viuen guerres,… També em fan patir aquells infants que viuen en llars on hi ha violència de gènere, alcoholisme, on viuen apartats sense cap mena d’estimulació, en les que es té poca cura d’ells, en les que es veuen abocats a tenir ells cura dels seus progenitors, en les que reben càstigs físics, humiliants, o en nuclis familiars poc cohesionats.

Quin és el model familiar adequat? Hi ha qui em contestaria, com potser és el cas de les dues persones que compadien aquell “pobre” nen, que és el d’una parella heterosexual amb un, dos o més fills. I jo els demanaria: els fills han de ser dels dos membres de la parella alhora, no?

Actualment en tenim molts de models familiars i estereotipar-los seria molt injust. Hi ha parelles heterosexuals, parelles homosexuals, parelles “reconstruïdes”, famílies monoparentals, nenes i nens que viuen amb els avis, amb tiets,…

Un bon model familiar seria aquell que és capaç de reforçar les bones conductes, amb abraçades, celebracions, recompenses, de corregir les conductes inadequades mitjançant conseqüències que ajudin l’infant a entendre quina és la conducta adequada a cada circumstància,… Els progenitors ideals haurien d’implicar-se en les tasques dels seus fills, compartir jocs, oci, però fomentar al mateix temps la seva autonomia, sabent  quin és el nivell que pot assolir aquella criatura en funció de la seva edat, respectar la individualitat de l’infant,… Uff! Que difícil és ser progenitor avui en dia. I tot això només ho poden fer un home i una dona? És evident que això no depèn del sexe de les persones ni de com aquestes s’ajunten. Es tracta de tenir uns valors i saber-los transmetre, de tenir uns sentiments i saber-los transmetre, fer-los sentir, ensenyar a transmetre’ls. Ser progenitor, avui en dia, ja es prou difícil com perquè a sobre anem complicant més aquesta tasca a aquelles i aquells que han escollit fer-la lliurement i amb tota la il·lusió del món. Perquè finalment no és d’això del que es tracta? De ser pare o mare perquè un ho ha escollit lliurement amb el desig de gaudir d’aquesta experiència i de transmetre aquest amor,  de tal manera que faci que una criatura se senti prou estimada i segura per a poder desenvolupar-se de la millora manera, en tots els sentits, per ser, quan el moment arribi, un ciutadà o una ciutadana responsable i realizat que sigui capaç d’acomplir els seus deures de manera exemplar i de gaudir, amb la mateixa intensitat del seus drets.

© 2011 Marta Escoda Militant Partit Verds d’Andorra i presentadora de la candidatura.

Publicat per el diari BONDIA del dia 1 d’abril de 2011

SIDA i la insensatesa humana

A les passades eleccions al Senat dels Estats Units, la ignorància i el fanatisme religiós van posar la candidata Christine O’Donnell (Delaware) en boca de tothom. Va dir que l’evolució és un mite, que el preservatiu no protegeix del virus del HIV i que es gasten massa diners per investigar i combatre la sida. No sé quina d’aquestes tres perles (en té més) reflecteix millor la seva ignorancia i el seu integrisme, però el que sí que tinc molt clar és que les seves paraules ajuden que més gent pugui contagiar-se de sida. Pot semblar que la primera no té cap relació amb les altres dues, i és justament tot el contrari. La primera li dóna la coartada, ja que O’Donnell, és una ferma defensora del Creacionisme i per tant és de l’opinió que qualsevol relació fora del matrimoni o dintre i que no es faci per tenir fills no haurien d’estar permeses. Negar l’Evolució li permet deixar de costat la nostra herencia de milions d’anys i per tant oblidar que, genèticament, estem predisposats a mantenir relacions sexuals. Les paraules de Christine O’Donnell promovent l’abstinència estan tan lluny de la realitat com desitjar que nevi o faci sol tots els dies l’any.

HIV SIDA

El dia 1 de desembre està dedicat a lluitar contra la sida al món. Es fa aquest dia perquè va ser l’1 de desembre de 1981 quan es va diagnosticar el primer cas oficialment. Fa quasi 30 anys i la sida ha matat milions de persones a tot el món, i a continents com l’Àfrica ha deixat milions d’orfes (cosa que desmenteix el mite, i això sí que era una autèntica ficció interessada, que aquesta malaltia era cosa de drogoaddictes i homosexuals). Segons les darreres estadístiques, està baixant el nombre de casos al món, però encara creix a l’est d’Europa i a Àsia.

Quatre són les vessants per lluitar contra el virus del HIV: campanyes de sensibilització periòdiques, perquè és molt necessari no abaixar la guàrdia mentre no arriba una veritable cura, i perquè la información arribi a totes les ciutadanes i ciutadans, joves o adults; facilitar mesures de protección (mesures profilàctiques). Alguns diuen, de manera irresponsable, que visibilitzar els condons és frivolitzar la sexualitat (un argument completament fals), donat que en realitat el que fan és salvar vides; continuar invertint, tant de manera pública com privada, en investigació per buscar una solució definitiva i finalment la producció i difusió de genèrics als països pobres perquè és injust que uns tinguin accés als retrovirals perquè viuen en països rics i d’altres no perquè viuen en països pobres. Hem de pensar globalment i actuar localment.

A la nostra societat, a més, la sexualitat s’ha viscut pràcticament fins ara com un tabú; per tant, les malalties relacionades han estat sempre estigmatitzades. És una irresponsabilitat greu continuar parlant de grups de risc quan en realitat s’ha de parlar de conductes de risc, sobretot per la falsa confiança que aquestes paraules poden donar a la resta de ciutadans. El fals missatge que envíen és que, si no pertanys a aquests grups, no és necessari protegirse, i milions de dones i homes han pagat amb la seva vida aquesta afirmació cavernària i interessada. Tot un monument a la insensatesa humana.

© 2010 Ricard de la Casa

Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 1 de desembre de 2010.

No anem gens bé…

La Presidenta del Partit Verds d'AndorraSetembre, comença el nou curs escolar, el nou curs polític…, i per tant escolto, amb un gran interès, la primera entrevista del curs al cap de Govern, Jaume Bartumeu. Com que sempre seré una ingènua (no tinc remei-), he de dir que l’escolto amb una certa curiositat, amb una certa il.lusió, de sentir, potser, alguna cosa nova que ens pugui fer pensar en un canvi, en una solució per sortir d’aquest impàs en què semblem estar immersos.

El que he sentit m’ha fet tornar a la trista realitat. Han estat tot un seguit de desqualificacions: lIantic president de la FACA utilitzava l’associació per fer política (per a més inri, política d’ultradreta); el director de Vallnord no es pot pronunciar, ja que (sempre segons Jaume Bartomeu), ha portat la seva empresa a la ruïna; el SAT2TICO són tres afiliats; el SAT no entén que no es poden fer convenis col.lectius dins del privat per la manca d’afiliats; la representant dels cònsols a la Taula de Turisme i Comerç l’utilitza per fer-hi “oposició”;…

¿Hi ha algú en aquesta taula que sigui del gust del cap de Govern?

Segons la premsa (els Verds no hi tenim lloc, en aquesta taula, ni a cap altra…), dita taula va reclamar l’anul.lació del decret de tancament dels diumenges. No entraré ara aquí a discutir el decret d’horaris comercials, tot i que el Verds pensem que la conciliació de la vida laboral i familiar és alguna cosa més que el tancament de nou tardes de diumenge a l’any.

El que sí que ens sobta és aquesta manca de reconeixement de la tasca de la societat civil: no es pot desacreditar d’aquesta manera el ciutadà, que d’una manera o altra participa a la vida política.

Si des de l’APA del Pas de la Casa no haguéssim fet política en el seu moment, els autobusos escolars encara passarien potser pel port d’Envalira; si l’Associació de Veïns i Comerciants del Pas de la Casa no s’hagués mobilitzat, encara pagarien el túnel d’Envalira a plena tarifa; si els empresaris d’Allotjaments Turístics no haguessin reaccionat, haurien tancat els apartaments moblats; si des d’alguns col.lectius (entre els quals els Verds) no haguessin reclamat la igualtat en les donacions de sang, ningú no hauria mogut ni un dit per negociar amb els bancs de sang catalans;…

Tots aquests sí, i molts més, han fet possible que la societat andorrana vagi evolucionant. I sí, és necessari que la societat civil intervingui en la política, però és necessari també, que des de les institucions s’estigui disposat a escoltar-la. D’això se’n diu democràcia participativa.

No n’hi ha prou de convocar taules, també cal tenir en compte tot el que s’hi treballa, i en tot cas és imprescindible oposar-hi arguments que no siguin desqualificacions personals.

El pitjor de tot plegat és que tot això em sembla de ben mal auguri pel que fa a la capacitat de negociació d’aquest Govern.

© 2010 Antònia Escoda
Presidenta Partit Verds d’Andorra

Aquest artícle fou publicat per el El Periòdic d’Andorra en la secció Opinió el dia 6 de setembre de 2010.