Amo i senyor del propi cos

AMO I SENYOR DEL PROPI COS

 

Ricard de la Casa Pérez

Ricard de la Casa

Quan es parla d’eutanàsia el que cal és deixar les coses molt clares. La meva vida és meva, ni cap estat, ni cap religió, ni cap grup social té dret sobre el meu cos, de cap mena! Quan el Govern espanyol va anunciar una llei de mort digna, a alguns els va faltar temps per acusar-los de banals, de crisi dramàtica i altres barbaritats sense sentit. La llei no es contradiu amb el desig majoritari de viure el màxim possible; tampoc té res a veure amb el fet que totes les organitzacions socials encoratgin aquest desig. El moll de l’os es presenta quan necessites ajut per portar a terme la teva decisió de morir, les persones que tenen els coneixements es neguen, uns per convicció i els altres per por de les represàlies legals.

El projecte de llei espanyola és un pas important però que no soluciona la resta de situacions; per tant, una llei de despenalització del suïcidi assistit cada vegada és més necessària en un món tecnològic on els actuals avenços mèdics poden allargar la vida de manera indefinida. Pensem per exemple en Eluana Englaro, que va estar disset anys en coma abans de desconnectar-la o en Vincent Humbert. Fa un parell d’anys Remy Salvat (23 anys, amb una malaltia degenerativa paralitzant), després de la resposta negativa del president francès a la seva demanda d’assistència mèdica per una eutanàsia assistida, va haver de suïcidar-se sol, amagat de tothom, per protegir els seus pares de la nostra hipòcrita, perversa i cruel intolerància, «no tenim dret a interrompre la nostra vida», li va escriure Sarkozy.

Els motius que normalment s’esgrimeixen són: que perjudica la societat, que atempta contra l’ordre natural i que la nostra vida no ens pertany. Tots tres són falsos. El primer perquè l’espècie no corre cap perill i en tot cas deixa de beneficiar-la, en el segon perquè en aquest cas tota la nostra tecnologia també atempta contra aquest suposat ordre natural (de fet, no existeix cap ordre natural de les coses, només cal estudiar una mica l’evolució i biologia per adonarse’n) i el tercer perquè si no és nostre, algú ha de ser el propietari i no tinc consciència de pertinença a res ni ningú. La contradicció més flagrant és que des de temps immemorials els governants ens han enviat a morir en les guerres sense cap mena de problema per protegir interessos econòmics o de poder. On és aleshores el suposat valor de la vida humana?

És immoral forçar-nos a allargar la nostra vida i és una crueltat perllongar-la més enllà de la nostra dignitat. Quan la ment, l’aliat de la nostra consciència, es desconnecta del nostre cos, quan no existeix cap possible solució ni futur, quan has deixat clar quina és la teva decisió, hauríem de poder optar a una sortida i sobretot a una protecció legal per aquells que ens ajuden a portar a terme la nostra exclusiva decisió de morir dignament.

Cal sensibilitzar la ciutadania d’aquest problema cada dia més greu perquè tots ens podem trobar. I per aquells que es neguen a afrontar aquesta realitat tinc una invitació: una visita guiada pels hospitals i geriàtrics per donar un nou sentit a la paraula esclavatge. Estic segur que serà tot un descobriment.

 

© 2011 Ricard de la Casa


Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 17 de gener de 2011

SIDA i la insensatesa humana

A les passades eleccions al Senat dels Estats Units, la ignorància i el fanatisme religiós van posar la candidata Christine O’Donnell (Delaware) en boca de tothom. Va dir que l’evolució és un mite, que el preservatiu no protegeix del virus del HIV i que es gasten massa diners per investigar i combatre la sida. No sé quina d’aquestes tres perles (en té més) reflecteix millor la seva ignorancia i el seu integrisme, però el que sí que tinc molt clar és que les seves paraules ajuden que més gent pugui contagiar-se de sida. Pot semblar que la primera no té cap relació amb les altres dues, i és justament tot el contrari. La primera li dóna la coartada, ja que O’Donnell, és una ferma defensora del Creacionisme i per tant és de l’opinió que qualsevol relació fora del matrimoni o dintre i que no es faci per tenir fills no haurien d’estar permeses. Negar l’Evolució li permet deixar de costat la nostra herencia de milions d’anys i per tant oblidar que, genèticament, estem predisposats a mantenir relacions sexuals. Les paraules de Christine O’Donnell promovent l’abstinència estan tan lluny de la realitat com desitjar que nevi o faci sol tots els dies l’any.

HIV SIDA

El dia 1 de desembre està dedicat a lluitar contra la sida al món. Es fa aquest dia perquè va ser l’1 de desembre de 1981 quan es va diagnosticar el primer cas oficialment. Fa quasi 30 anys i la sida ha matat milions de persones a tot el món, i a continents com l’Àfrica ha deixat milions d’orfes (cosa que desmenteix el mite, i això sí que era una autèntica ficció interessada, que aquesta malaltia era cosa de drogoaddictes i homosexuals). Segons les darreres estadístiques, està baixant el nombre de casos al món, però encara creix a l’est d’Europa i a Àsia.

Quatre són les vessants per lluitar contra el virus del HIV: campanyes de sensibilització periòdiques, perquè és molt necessari no abaixar la guàrdia mentre no arriba una veritable cura, i perquè la información arribi a totes les ciutadanes i ciutadans, joves o adults; facilitar mesures de protección (mesures profilàctiques). Alguns diuen, de manera irresponsable, que visibilitzar els condons és frivolitzar la sexualitat (un argument completament fals), donat que en realitat el que fan és salvar vides; continuar invertint, tant de manera pública com privada, en investigació per buscar una solució definitiva i finalment la producció i difusió de genèrics als països pobres perquè és injust que uns tinguin accés als retrovirals perquè viuen en països rics i d’altres no perquè viuen en països pobres. Hem de pensar globalment i actuar localment.

A la nostra societat, a més, la sexualitat s’ha viscut pràcticament fins ara com un tabú; per tant, les malalties relacionades han estat sempre estigmatitzades. És una irresponsabilitat greu continuar parlant de grups de risc quan en realitat s’ha de parlar de conductes de risc, sobretot per la falsa confiança que aquestes paraules poden donar a la resta de ciutadans. El fals missatge que envíen és que, si no pertanys a aquests grups, no és necessari protegirse, i milions de dones i homes han pagat amb la seva vida aquesta afirmació cavernària i interessada. Tot un monument a la insensatesa humana.

© 2010 Ricard de la Casa

Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 1 de desembre de 2010.

Laïcisme agressiu?

 

Ricard de la Casa Perez

Ricard de la Casa

Laïcisme agressiu? 

Ricard de la Casa

Tinc la sensació que en les darreres visites de Joseph Ratzinger a Anglaterra i Espanya, la campanya en contra del laïcisme ha pujat de to, en qualificar-la d’agressiu. Com a mínim sembla contradictori donat que el missatge que envien les diverses religions (en general) i els valors que defensen són compartits àmpliament pels laics. De fet, és un missatge universal que neix de l’interior de cada persona, que pertany a tota la humanitat i del qual ningú es pot apropiar de manera partidista. El que vol qualsevol ésser humà és ser feliç. Les eines per aconseguir aquest benestar són l’amor, la pau, la justícia (social), i sobretot la llibertat per escollir el seu tarannà.

El laïcisme no és cap moviment organitzat i per tant no té uns dirigents, ni una política definida i, encara que sembli una contradicció, el laïcisme assegura i assegurarà en el futur l’existència de les confessions religioses, inclosa el catolicisme. Joseph Ratzinger no és el primer cap d’Estat del Vaticà a desenvolupar campanyes semblants; de fet, són tan velles com les religions, però tenim documents, per no anar gaire lluny, de finals del segle XIX, quan els estats europeus van començar a deslligar-se de l’autoritat religiosa i a establir polítiques d’educació per als infants (sense distinció de gènere) i, sobretot, a deixar-les en mans seglars i no exclusivament, com fins aleshores, en mans de clero (França va ser el primer a aplicar-les). Ha passat un segle i ara podem examinar com ha anat de bé; l’èxit, en definitiva, d’aquest avenç que tant va costar posar en marxa.

Europa (i el món) ha canviat radicalment la segona meitat del segle XX. Essencialment els canvis han estat un accés universal a l’educació, un augment de la cultura en general i un accés instantani a la informació. Aquests canvis ens han fet adonar que els Usos, Costums i Tradicions (amb tot, els seus beneficis) no sempre han estat el millor o l’autènticament desitjable. Al llarg del temps ens hem anat traient, com roba vella, molts d’aquests, vist que en realitat no passaven el filtre de la dignitat de les persones, de la justícia social, la igualtat de tots, de la llibertat i del respecte envers als altres. Cal avançar i aprofundir encara molt, donat que persisteix sempre la por dels canvis, com deia Daniel Innerarity: «L’origen del temor no està en l’amenaça del que és semblant, sinó en la inquietud provocada pel que és diferent».

Si parlem del concepte del laïcisme d’estat, és a dir de l’estat laic o aconfessional, el punt més important és que als països democràtics, el govern i el parlament (el nostre Consell General) representa tots els ciutadans i aquests, en ple exercici de la seva llibertat, poden escollir el que volen fer i com ho volen fer, sense cap mena d’interferència i que, i això és molt important de matisar, no obliga ningú a fer res que no vulgui fer. Aquesta política permet que cada un de nosaltres pugui exercir en llibertat les seves opcions personals, tant confessionals com aconfessionals; podem demanar quelcom millor? En definitiva, la separació entre estat i confessions religioses (perquè són moltes i molt variades) ha de ser unes de les pedres angulars, l’armagassa i el punt de partida per un respecte a cada un dels ciutadans i les seves opcions.

© 2010 Ricard de la Casa


Aquest article foy publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 22 de novembre de 2010.

Hawking abans del Big Bang

Ricard de la Casa Perez

Hawking abans del Big Bang. 

Ricard de la Casa

Fa unes setmanes Stephen Hawking feia un anunci, polèmic per alguns, en el seu nou llibre “El gran designi”: que un dit premen un botó (deu) no era necessari per la creació de l’univers. L’important no és com es va formar l’univers sinó perqué i la ciència comença a teoritzar sobre aquest fet fonamental. Tan les diverses religions, com la filosofia, com la ciència intenten explicar, cada una d’elles a la seva manera, aquest perqué. Einstein ho va intentar i per fer-ho va tindre que apedaçar la seva teoria de la relativitat (i després desdir-se i rectificar), donat que les lleis que fan caure la poma de Newton en l’univers macrocòsmic no semblen funcionar en el microcòsmic. Vam tindre que esperar a la mecànica quàntica per esbrinar que passa a nivell dels electrons, però el que queda, encara, és trobar les equacions que uneixin les dues en una sola: la teoria del Tot. Per a Hawking és la Teoria M.

La base fonamental del assumpte es la gravetat i Hawking teoritza amb un univers multidimensional, de fins a 10 dimensions i el temps (aquest va aparèixer just en el moment del Big Bang, abans no existia). Si ens sembla increïble aquest fet, pensem que fins fa poc ningú pensava que la llum es podia corbar i ara sabem que allò que Einstein va predir és una realitat, la llum es veu afectada al passar prop d’un camp gravitatori intens i es corba. Abans pensàvem que el temps era immutable i ara esta comprovat que un minut o una hora a Andorra no te la mateixa durada que d’alt del Everets o a la fossa de les Marianes (11 km sota l’aigua). El temps es veu afectat per la gravitació i per la velocitat. Ja és un vell exemple el dels bessons que un es queda al planeta Terra i l’altre agafa una nau que orbiti el sistema solar a velocitats properes a la llum durant 10 anys. Al tornar el seu germà serà un vell mentre que el viatger només tindrà 10 anys més. Si això ens sembla ciència-ficció (i es pura realitat), pensem que la mecànica quàntica prediu universos múltiples amb diferents dimensions uns dels altres.

La qüestió clau és com apareix tot del no res de manera espontània. Hawking especula que l’energia gravitacional és a dir l’energia negativa de la gravetat i la matèria (l’energia positiva de la matèria) poden contrarestar-se o millor dit equilibrar-se i per tant obren la possibilitat de crear universos sencers. Segons la teoria M de Hawking fins a un numero bastant important d’universos diferents: 10 elevat a 500. L’autor diu: “Fluctuacions quàntiques van crear petits universos del no res. Alguns d’ells van arribar a tenir la grandària critica necessària i van créixer formant galàxies, estels i, com a mínim en un cas concret, ésser com nosaltres“. Stephen Hawking teoritza que la gravetat podria ser el causant de la creació de múltiples universos. Com a mínim ofereix una explicació consistent encara que no demostrable (per el moment), més enllà d’explicacions religioses que ens tornen a situar, una i altre vegada, en el mateix punt de partida.

Vivim un moment apassionant de la nostra historia com a humans i el llibre de Hawking obre una escletxa de llum sobre la que cal aprofundir.

© 2010 Ricard de la Casa


Aquest article foy publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 18 d’octubre de 2010.

Eluana Englaro

La crueltat que està demostrant el primer ministre italià Silvio Berlusconi recolzat  per la jerarquia vaticana en el cas de Eluana Englaro és d’una perversitat inhumana. Dir, encara que sigui hipotèticament que, Luana podria tenir fills és descobrir exactament el que pensen de tots nosaltres: som objectes sense veu, ni vot, ni dignitat. Som mercaderia. Som aparells reproductors. No som res.

M’espanta que aquest home sigui primer ministre d’un país. El meu aplaudiment, el meu més absolut recolzament a Giorgio Napolitano per negar-se.

© 2009 Ricard de la Casa